29
de novembre
del
2016
Actualitzat
a les
20:18h
Tot just fa tres setmanes que camina aquesta secció de crítica televisiva i amb la d’avui ja seran tres dedicades al Salvados de La Sexta. Em sap greu la reiteració, que no es notaria tant si la columna fos diària i no bisetmanal, però com diu aquell "És el que hi ha" i tinc el convenciment que cal atribuir aquesta sovintejada presència a la qualitat i l'interès –no sempre dos factors del tot ben combinats- habituals del programa de Jordi Évole. Es fa difícil no extreure'n sempre reflexions rellevants sobre la proposta d’interpretació de la realitat que l'espai ens llança setmanalment des del periodisme.
Aquesta última paraula, periodisme, em sembla especialment important.Salvados no sempre l'encerta de ple, a vegades pot resultar esquemàtic, redundant, un pèl simple, però la seva mirada periodística en rares ocasions està esbiaixada, quasi sempre resulta oportuna perquè està abordada des de la no complaença, des de l'essència del periodisme: preguntar per saber i saber preguntar. I després, explicar, relatar, donar compte de les respostes obtingudes, transmetre a l’espectador allò que se n'ha extret.
Ho vam poder veure amb tota la cruesa al capítol d’aquest passat diumenge, dedicat a Mercadona. Vam conèixer les contradiccions entre treballadors, proveïdors i executius de la companyia, a compte dels conflictes laborals i comercials sorgits i dels conflictes d’interessos generats. Pocs testimonis van acceptar relatar males experiències, un ho va fer preservant la seva identitat, i l'empresa va decidir donar imatge de transparència fent parlar amb Évole a alguns dels seus responsables.
La transparència era la intenció, esclar, però resultava paradoxal la recepció que se n'obtenia. Rere l'aparença de màxima disponibilitat es percebien els silencis, les respostes dubitatives, el discurs de manual, la necessitat de tirar pilotes fora. Ho vam notar amb les respostes de la responsable de relacions externes i especialment amb el cap de compres. Sempre acompanyats pel director de comunicació, que semblava que fos l'advocat de l’empresa, se'l miraven quan tenien algun dubte, quan alguna pregunta els estrenyia la sabata més del compte.
El llenguatge no verbal esdevenia substancial. En haver de respondre sobre denúncies de treballadors descontents o veient el vídeo del proveïdor que explica males pràctiques i abusos comercials, les respostes eren buides, sonaven a inseguretat, a poc convenciment, a estar en fals. I és aquí on Évole es mantenia ferm. Fa certa cosa afirmar-ho amb tanta rotunditat, però ell és dels pocs periodistes amb palestra mediàtica important que no dubta alhora de posar entre l'espasa i la paret els seus entrevistats. També amb el senyor que no volia revelar la seva identitat: "Tot això t'ho podries estar inventant", li va etzibar.
Vivim en un país estrany, en què el poderós, sigui polític, empresari, banquer o de l'ofici que vulguin, poques vegades se sent qüestionat pel periodisme, antany conegut com a quart poder. Davant d'una prova irrefutable, o d'un indici amb visos d'irrefutabilitat, o d'una simple pregunta incòmoda, l’entrevistat no se sent atrapat, no percep que hagi de donar explicacions més enllà de la divagació o de tocar el violí amb més o menys habilitat. La dimissió no es contempla. Exemples a cabassos. Fora de les nostres fronteres, en canvi, es funciona d'una altra manera. Recordem, per exemple, l'entrevista al primer ministre islandès arran dels Panama Papers.
Això no vol dir que s'hagi de caure en la criminalització gratuïta, només faltaria, ni en el qüestionament sistemàtic i arbitrari, d'una esfera tan important com l'empresarial -per parlar de l'àmbit que avui ens ocupa-, però sí fer-se preguntes per donar respostes. Intentar aprendre, fugir de l'opacitat.
Un comprador entrevistat opinava que anar-hi a comprar és "el més important de la meva vida". Interessant mirada aquesta, considerar que la visita sovintejada a un comerç és fonamental per sostenir els hàbits i els bioritmes d'una persona, per equilibrar el seu dia a dia. Mercadona no tan sols alimenta l'estómac, també posseeix intangibles més abstractes, més vinculats amb l'ànima, amb l'íntima satisfacció de pertànyer a algun lloc on un s'hi troba bé. Aquí el senyor Juan Roig hi té un tresor d'on extreure material valuós no només per utilitzar-lo en campanyes publicitàries de calat –l'eslògan ja el té- sinó sobretot per romandre en la posteritat. Li val la pena, doncs, fer-ho, bé.
“Si quería hacer una cena en mi casa con 3 compañeros, tenía que avisar al jefe” Roberto habla del control a empleados #FenómenoMercadonapic.twitter.com/pqOPVs4A3w
— SALVADOS (Oficial) (@salvadostv) 27 de novembre de 2016
Aquesta última paraula, periodisme, em sembla especialment important.Salvados no sempre l'encerta de ple, a vegades pot resultar esquemàtic, redundant, un pèl simple, però la seva mirada periodística en rares ocasions està esbiaixada, quasi sempre resulta oportuna perquè està abordada des de la no complaença, des de l'essència del periodisme: preguntar per saber i saber preguntar. I després, explicar, relatar, donar compte de les respostes obtingudes, transmetre a l’espectador allò que se n'ha extret.
Ho vam poder veure amb tota la cruesa al capítol d’aquest passat diumenge, dedicat a Mercadona. Vam conèixer les contradiccions entre treballadors, proveïdors i executius de la companyia, a compte dels conflictes laborals i comercials sorgits i dels conflictes d’interessos generats. Pocs testimonis van acceptar relatar males experiències, un ho va fer preservant la seva identitat, i l'empresa va decidir donar imatge de transparència fent parlar amb Évole a alguns dels seus responsables.
La transparència era la intenció, esclar, però resultava paradoxal la recepció que se n'obtenia. Rere l'aparença de màxima disponibilitat es percebien els silencis, les respostes dubitatives, el discurs de manual, la necessitat de tirar pilotes fora. Ho vam notar amb les respostes de la responsable de relacions externes i especialment amb el cap de compres. Sempre acompanyats pel director de comunicació, que semblava que fos l'advocat de l’empresa, se'l miraven quan tenien algun dubte, quan alguna pregunta els estrenyia la sabata més del compte.
El llenguatge no verbal esdevenia substancial. En haver de respondre sobre denúncies de treballadors descontents o veient el vídeo del proveïdor que explica males pràctiques i abusos comercials, les respostes eren buides, sonaven a inseguretat, a poc convenciment, a estar en fals. I és aquí on Évole es mantenia ferm. Fa certa cosa afirmar-ho amb tanta rotunditat, però ell és dels pocs periodistes amb palestra mediàtica important que no dubta alhora de posar entre l'espasa i la paret els seus entrevistats. També amb el senyor que no volia revelar la seva identitat: "Tot això t'ho podries estar inventant", li va etzibar.
Vivim en un país estrany, en què el poderós, sigui polític, empresari, banquer o de l'ofici que vulguin, poques vegades se sent qüestionat pel periodisme, antany conegut com a quart poder. Davant d'una prova irrefutable, o d'un indici amb visos d'irrefutabilitat, o d'una simple pregunta incòmoda, l’entrevistat no se sent atrapat, no percep que hagi de donar explicacions més enllà de la divagació o de tocar el violí amb més o menys habilitat. La dimissió no es contempla. Exemples a cabassos. Fora de les nostres fronteres, en canvi, es funciona d'una altra manera. Recordem, per exemple, l'entrevista al primer ministre islandès arran dels Panama Papers.
Això no vol dir que s'hagi de caure en la criminalització gratuïta, només faltaria, ni en el qüestionament sistemàtic i arbitrari, d'una esfera tan important com l'empresarial -per parlar de l'àmbit que avui ens ocupa-, però sí fer-se preguntes per donar respostes. Intentar aprendre, fugir de l'opacitat.
Algunos pueden pensar que a María le quedan 4 días en Mercadona después de su testimonio… #FenómenoMercadonapic.twitter.com/EVXa1DZwRW
— SALVADOS (Oficial) (@salvadostv) 27 de novembre de 2016
Un comprador entrevistat opinava que anar-hi a comprar és "el més important de la meva vida". Interessant mirada aquesta, considerar que la visita sovintejada a un comerç és fonamental per sostenir els hàbits i els bioritmes d'una persona, per equilibrar el seu dia a dia. Mercadona no tan sols alimenta l'estómac, també posseeix intangibles més abstractes, més vinculats amb l'ànima, amb l'íntima satisfacció de pertànyer a algun lloc on un s'hi troba bé. Aquí el senyor Juan Roig hi té un tresor d'on extreure material valuós no només per utilitzar-lo en campanyes publicitàries de calat –l'eslògan ja el té- sinó sobretot per romandre en la posteritat. Li val la pena, doncs, fer-ho, bé.