28
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
29
de novembre
a la
13:37h
Una de les grans veritats de la política exterior de Londres, enunciada per Churchill, és que "la Gran Bretanya no té amics, té interessos". Alguna cosa similar es podria dir de les relacions entre la Cuba de Fidel i l'Espanya franquista. La notícia de la caiguda de Fulgencio Batista a Cuba, l'1 de gener del 1959, i l'entrada dels guerrillers de Sierra Maestra a l'Havana va sorprendre el món. Si va impactar també al general Franco, no se sap perquè era impertorbable. Al dictador espanyol, se li ha atribuït una frase davant d'aquell fet que, certa o no, és digna de formar part de l'antologia del cinisme: "Siempre he dicho que los dictadores acaban mal". El cert és que des d'aleshores i fins a la mort de Franco, les relacions entre la Cuba comunista i l'Espanya franquista es van caracteritzar per l'oportunisme i ben poc per la ideologia.
Les pressions nord-americanes
Des de la victòria de Castro, les relacions entre Cuba i els Estats Units no van fer més que empitjorar. La pressió de Washington sobre tots els membres de l'Organització d'Estats Americans (OEA) era enorme perquè fessin seguidisme de la política nord-americana i s'afegissin al "cordó sanitari" que volien imposar els EUA. Cal recordar que l'any 1962, Cuba va ser expulsada de l'OEA.
L'Espanya de Franco no va escapar a les pressions. Les tensions entre tots dos països van ser evidents. Les expropiacions decretades pel nou règim de Castro van afectar també prop de 3.000 propietaris espanyols. Precisament, la preocupació pels espanyols que vivien a l'illa va ser un element sempre present a Madrid per decidir no trencar amb l'Havana.
L'incident diplomàtic, que s'ha recordat aquests dies, del 20 de gener del 1960, va crear una crisi entre els dos països. Al programa de la televisió cubana Tele Mundo pregunta, Fidel Castro va acusar l'ambaixada espanyola a l'Havana – i també algunes congregacions religioses a l'illa- de connivència amb l'oposició anticastrista. Juan Pablo de Lojendio, ambaixador de Franco, es va presentar irat als estudis de la televisió i va increpar Castro. Immediatament, les autoritats cubanes el van comminar a abandonar el país en vint-i-quatre hores.
En un altre context, l'enganxada hagués estat suficient per posar fi a les relacions diplomàtiques entre dos estats que, a més, tenien règims polítics contraposats. Però en aquest cas, les coses no van anar ben bé així.
"Castiella, nada de romper con Cuba"
La primera reacció del govern espanyol va ser de trencar del tot les relacions diplomàtiques. Potser aquesta era la intenció de Fernando María Castiella, ministre d'Exteriors, quan va trucar Franco a primera hora del matí per explicar-li l'incident. Qui els anys setanta seria també ministre d'Exteriors, Marcelino Oreja, braç dret de Castiella, ho ha explicat moltes vegades. Per telèfon, Franco va ser clar: "Castiella, nada de romper con Cuba".
El dictador espanyol potser no oblidava la humiliació soferta per Espanya en la guerra amb els Estats Units del 1898, quan es va "perdre" Cuba (i Filipines) per la intervenció nord-americana. No va voler tampoc perjudicar encara més els interessos dels espanyols que vivien a Cuba. I segurament també volia evitar que el règim castrista convertís el país en un refugi de l'exili antifranquista, com havia passat amb Mèxic, que reconeixia encara el govern de la República i era un maldecap per Franco. Tot plegat explica que Madrid mantingués els vols d'Iberia a l'Havana i els acords comercials amb l'illa. El desembre del 1971, després de llargues negociacions, l'acord vigent que s'havia signat el 1959 va ser ratificat. Abans, van ser alliberats sis espanyols detinguts per les autoritats cubanes acusats de conspirar contra la revolució, i es va aixecar la prohibició a 300 espanyols més de viatjar a Espanya, després d'una visita del ministre cubà Raúl Roa a Madrid. Sempre amb tensions, les relacions entre la Cuba de Fidel i l'Espanya de Franco van ser fluides.
Des del 1960 al 1975, després de l'incident Lojendio, la representació diplomàtica a l'Havana es va reduir al rang de primer secretari. Un gest, potser, cap a Washington, com per mostrar un distanciament amb Cuba. L'any 1975, però, encara amb vida de Franco, els ambaixadors van tornar a Madrid i l'Havana. Enmig del bloqueig decretat pels Estats Units, l'actitud de l'Espanya franquista mai va ser vista com a hostil per Castro. Potser això explica la decisió de Fidel de decretar tres dies de dol a la mort de Franco.
I què va ser de Batista?
Fulgencio Batista va fugir de l'Havana l'1 de gener del 1959. Va iniciar aleshores un periple pels països de règim feixista que el podien acollir amb escalf. Primer va recalar a la República Dominicana del dictador Trujillo, personatge de novel·la a qui aviat li arribaria també l'hora. Però després va voler a Portugal, on un altre dictador, Salazar, el va acollir amb alegria. Finalment, però, va ser Madrid on va trobar la residència definitiva. Allí va coincidir amb altres cabdills exiliats, com el veneçolà Pérez Jiménez o el general Perón. El 1973, va morir i està enterrat al cementiri de sant Isidre de Madrid. Franco no tenia problemes per acollir el predecessor de Fidel mentre ell s'entenia amb la nova Cuba.
Les pressions nord-americanes
Des de la victòria de Castro, les relacions entre Cuba i els Estats Units no van fer més que empitjorar. La pressió de Washington sobre tots els membres de l'Organització d'Estats Americans (OEA) era enorme perquè fessin seguidisme de la política nord-americana i s'afegissin al "cordó sanitari" que volien imposar els EUA. Cal recordar que l'any 1962, Cuba va ser expulsada de l'OEA.
L'Espanya de Franco no va escapar a les pressions. Les tensions entre tots dos països van ser evidents. Les expropiacions decretades pel nou règim de Castro van afectar també prop de 3.000 propietaris espanyols. Precisament, la preocupació pels espanyols que vivien a l'illa va ser un element sempre present a Madrid per decidir no trencar amb l'Havana.
L'incident diplomàtic, que s'ha recordat aquests dies, del 20 de gener del 1960, va crear una crisi entre els dos països. Al programa de la televisió cubana Tele Mundo pregunta, Fidel Castro va acusar l'ambaixada espanyola a l'Havana – i també algunes congregacions religioses a l'illa- de connivència amb l'oposició anticastrista. Juan Pablo de Lojendio, ambaixador de Franco, es va presentar irat als estudis de la televisió i va increpar Castro. Immediatament, les autoritats cubanes el van comminar a abandonar el país en vint-i-quatre hores.
En un altre context, l'enganxada hagués estat suficient per posar fi a les relacions diplomàtiques entre dos estats que, a més, tenien règims polítics contraposats. Però en aquest cas, les coses no van anar ben bé així.
"Castiella, nada de romper con Cuba"
La primera reacció del govern espanyol va ser de trencar del tot les relacions diplomàtiques. Potser aquesta era la intenció de Fernando María Castiella, ministre d'Exteriors, quan va trucar Franco a primera hora del matí per explicar-li l'incident. Qui els anys setanta seria també ministre d'Exteriors, Marcelino Oreja, braç dret de Castiella, ho ha explicat moltes vegades. Per telèfon, Franco va ser clar: "Castiella, nada de romper con Cuba".
El dictador espanyol potser no oblidava la humiliació soferta per Espanya en la guerra amb els Estats Units del 1898, quan es va "perdre" Cuba (i Filipines) per la intervenció nord-americana. No va voler tampoc perjudicar encara més els interessos dels espanyols que vivien a Cuba. I segurament també volia evitar que el règim castrista convertís el país en un refugi de l'exili antifranquista, com havia passat amb Mèxic, que reconeixia encara el govern de la República i era un maldecap per Franco. Tot plegat explica que Madrid mantingués els vols d'Iberia a l'Havana i els acords comercials amb l'illa. El desembre del 1971, després de llargues negociacions, l'acord vigent que s'havia signat el 1959 va ser ratificat. Abans, van ser alliberats sis espanyols detinguts per les autoritats cubanes acusats de conspirar contra la revolució, i es va aixecar la prohibició a 300 espanyols més de viatjar a Espanya, després d'una visita del ministre cubà Raúl Roa a Madrid. Sempre amb tensions, les relacions entre la Cuba de Fidel i l'Espanya de Franco van ser fluides.
Des del 1960 al 1975, després de l'incident Lojendio, la representació diplomàtica a l'Havana es va reduir al rang de primer secretari. Un gest, potser, cap a Washington, com per mostrar un distanciament amb Cuba. L'any 1975, però, encara amb vida de Franco, els ambaixadors van tornar a Madrid i l'Havana. Enmig del bloqueig decretat pels Estats Units, l'actitud de l'Espanya franquista mai va ser vista com a hostil per Castro. Potser això explica la decisió de Fidel de decretar tres dies de dol a la mort de Franco.
I què va ser de Batista?
Fulgencio Batista va fugir de l'Havana l'1 de gener del 1959. Va iniciar aleshores un periple pels països de règim feixista que el podien acollir amb escalf. Primer va recalar a la República Dominicana del dictador Trujillo, personatge de novel·la a qui aviat li arribaria també l'hora. Però després va voler a Portugal, on un altre dictador, Salazar, el va acollir amb alegria. Finalment, però, va ser Madrid on va trobar la residència definitiva. Allí va coincidir amb altres cabdills exiliats, com el veneçolà Pérez Jiménez o el general Perón. El 1973, va morir i està enterrat al cementiri de sant Isidre de Madrid. Franco no tenia problemes per acollir el predecessor de Fidel mentre ell s'entenia amb la nova Cuba.