26
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
27
de novembre
a les
11:59h
El Parlament basc ha votat. Iñigo Urkullu governarà quatre anys més, ara en un govern de coalició amb el Partit Socialista d'Euskadi (PSE). El ple d'investidura ha estat, en general, serè i sense estridències: els partits saben que, sota l'aparent calma que inunda la vida política d'Euskadi, en la legislatura que comença caldrà afrontar reptes importants que marcaran el futur. Aquesta setmana més d'un ha recordat que, a Catalunya, la reforma de l'Estatut va acabar sent el germen del procés independentista. Quins són els desafiaments de la via basca?
Un equilibri delicat de portes endins. El pacte PNB-PSE té 37 diputats a la cambra de Vitòria, a un de la majoria absoluta. Els favorables al dret a decidir, entre els quals no hi ha el PSE, compten amb 57 dels 75 escons (el 73,72% dels electors). Per acabar-ho d'adobar, els tres grups d'esquerres -EH Bildu, Elkarrekin Podem i els socialistes- sumen 38 representants. A Josu Erkoreka, el conseller encarregat de l'àmbit d'autogovern (polític experimentat i amb fama de conciliador), se li ha girat feina per quadrar el sudoku.
L'esquerra abertzale ja ha posat sobre la taula la celebració d'una consulta vinculant el 2018 i Podem admet que amb l'independentisme poden fer camí plegats, sense arribar junts a l'estació final. La pressió sobiranista sobre el govern d'Urkullu està garantida i anirà en augment: per convicció dels grups de l'oposició -sobretot pel que fa a la coalició d'Arnaldo Otegi- però també com a eina per burxar en les contradiccions entre els dos socis de l'executiu i desgastar políticament el lehendakari.
Obrir joc a Madrid. Part de l'èxit del programa acordat entre nacionalistes i socialistes depèn del que passi a Madrid. Els cinc diputats del PNB tornen a ser decisius per a un PP sense majoria absoluta i ho faran valdre. Negociar la liquidació del Cupo, pendent des de 2007, serà un dels grans cavalls de batalla. Els bascos posaran sobre la taula una factura que, segons algunes informacions, pot arribar als 1.600 milions fruit de les discrepàncies comptables en els diners que Euskadi paga a l'Estat per les competències no transferides. Canviar la política penitenciària, aturar l'allau de recursos al Tribunal Constitucional i fer arribar definitivament l'alta velocitat al País Basc són qüestions encallades que serviran de termòmetre quan toqui fer balanç a final de legislatura. Mariano Rajoy haurà de decidir si vol moure's. Abans s'haurà de respondre una pregunta: pot mantenir l'Estat dues partides d'escacs simultànies, la basca i la catalana?
La urgència d'una pau definitiva. Tot i que els relats del passat recent d'Euskadi són diversos, i en alguns casos fins i tot irreconciliables, en el debat d'investidura es va intuir la possibilitat de bastir ponts entre els principals partits per consolidar la pau. És una urgència. El desarmament i la dissolució d'ETA, avançar en l'apropament dels presos i polítiques públiques en favor de les víctimes són eixos que poden posar d'acord, com a mínim, els quatre principals grups del Parlament. El PP manté discrepàncies de fons en alguns temes sensibles, com la llei basca de víctimes d'abusos policials. A l'altre costat, la desconfiança manifesta que encara perdura entre el PNB i l'esquerra abertzale acaba repercutint en aquest tema.
Catalunya al retrovisor. Que Catalunya i Euskadi passen per pantalles diferents és una obvietat, entre d'altres coses perquè els bascos partidaris de la independència són només el 22%, segons els últims estudis. Ara bé, hi ha un altre 30% que podria donar-hi suport en funció de les circumstàncies. A Catalunya, el cop de porta del TC a l'Estatut va accelerar el pas d'una part de l'autonomisme cap a les tesis favorables a l'Estat propi. Pot passar el mateix al País Basc? Res és descartable però hi ha diferències de fons: la situació econòmica -el concert econòmic pesa-, l'existència d'una nova força política estatal, Podem, que defensa la plurinacionalitat i un bipartidisme més dèbil que fa uns anys. A més, el PNB té clar que no vol seguir els passos de Convergència i d'Artur Mas. El lehendakari ja ha avisat aquesta setmana que no copiarà "el model CUP". Però per esquivar la unilateralitat i complir alhora els compromisos electorals, el PNB necessita que Madrid accepti un model bilateral i el reconeixement d'Euskadi com a nació. Si hi ha voluntat política, la clau pot estar en la disposició addicional primera de la Constitució. Una altra diferència amb Catalunya.
L'atur, per sota del 10%. L'encaix (o no) amb Espanya omplirà els grans titulars de la política basca els quatre anys que vénen. Però la prioritat que s'han marcat el PNB i el PSE és l'economia. En concret, deixar la taxa d'atur per sota del 10% i rebaixar la de la pobresa en un 20%. El repte és ambiciós i tan concret que serà fàcilment avaluable pels ciutadans a les urnes. En aquest terreny, segurament menys vistós però importantíssim, se la juguen els dos socis. Cal tenir ben present que les preocupacions principals dels bascos, diuen les enquestes, passen sobretot per tenir feina. En això no hi ha fet diferencial
Un equilibri delicat de portes endins. El pacte PNB-PSE té 37 diputats a la cambra de Vitòria, a un de la majoria absoluta. Els favorables al dret a decidir, entre els quals no hi ha el PSE, compten amb 57 dels 75 escons (el 73,72% dels electors). Per acabar-ho d'adobar, els tres grups d'esquerres -EH Bildu, Elkarrekin Podem i els socialistes- sumen 38 representants. A Josu Erkoreka, el conseller encarregat de l'àmbit d'autogovern (polític experimentat i amb fama de conciliador), se li ha girat feina per quadrar el sudoku.
L'esquerra abertzale ja ha posat sobre la taula la celebració d'una consulta vinculant el 2018 i Podem admet que amb l'independentisme poden fer camí plegats, sense arribar junts a l'estació final. La pressió sobiranista sobre el govern d'Urkullu està garantida i anirà en augment: per convicció dels grups de l'oposició -sobretot pel que fa a la coalició d'Arnaldo Otegi- però també com a eina per burxar en les contradiccions entre els dos socis de l'executiu i desgastar políticament el lehendakari.
Obrir joc a Madrid. Part de l'èxit del programa acordat entre nacionalistes i socialistes depèn del que passi a Madrid. Els cinc diputats del PNB tornen a ser decisius per a un PP sense majoria absoluta i ho faran valdre. Negociar la liquidació del Cupo, pendent des de 2007, serà un dels grans cavalls de batalla. Els bascos posaran sobre la taula una factura que, segons algunes informacions, pot arribar als 1.600 milions fruit de les discrepàncies comptables en els diners que Euskadi paga a l'Estat per les competències no transferides. Canviar la política penitenciària, aturar l'allau de recursos al Tribunal Constitucional i fer arribar definitivament l'alta velocitat al País Basc són qüestions encallades que serviran de termòmetre quan toqui fer balanç a final de legislatura. Mariano Rajoy haurà de decidir si vol moure's. Abans s'haurà de respondre una pregunta: pot mantenir l'Estat dues partides d'escacs simultànies, la basca i la catalana?
La urgència d'una pau definitiva. Tot i que els relats del passat recent d'Euskadi són diversos, i en alguns casos fins i tot irreconciliables, en el debat d'investidura es va intuir la possibilitat de bastir ponts entre els principals partits per consolidar la pau. És una urgència. El desarmament i la dissolució d'ETA, avançar en l'apropament dels presos i polítiques públiques en favor de les víctimes són eixos que poden posar d'acord, com a mínim, els quatre principals grups del Parlament. El PP manté discrepàncies de fons en alguns temes sensibles, com la llei basca de víctimes d'abusos policials. A l'altre costat, la desconfiança manifesta que encara perdura entre el PNB i l'esquerra abertzale acaba repercutint en aquest tema.
Catalunya al retrovisor. Que Catalunya i Euskadi passen per pantalles diferents és una obvietat, entre d'altres coses perquè els bascos partidaris de la independència són només el 22%, segons els últims estudis. Ara bé, hi ha un altre 30% que podria donar-hi suport en funció de les circumstàncies. A Catalunya, el cop de porta del TC a l'Estatut va accelerar el pas d'una part de l'autonomisme cap a les tesis favorables a l'Estat propi. Pot passar el mateix al País Basc? Res és descartable però hi ha diferències de fons: la situació econòmica -el concert econòmic pesa-, l'existència d'una nova força política estatal, Podem, que defensa la plurinacionalitat i un bipartidisme més dèbil que fa uns anys. A més, el PNB té clar que no vol seguir els passos de Convergència i d'Artur Mas. El lehendakari ja ha avisat aquesta setmana que no copiarà "el model CUP". Però per esquivar la unilateralitat i complir alhora els compromisos electorals, el PNB necessita que Madrid accepti un model bilateral i el reconeixement d'Euskadi com a nació. Si hi ha voluntat política, la clau pot estar en la disposició addicional primera de la Constitució. Una altra diferència amb Catalunya.
L'atur, per sota del 10%. L'encaix (o no) amb Espanya omplirà els grans titulars de la política basca els quatre anys que vénen. Però la prioritat que s'han marcat el PNB i el PSE és l'economia. En concret, deixar la taxa d'atur per sota del 10% i rebaixar la de la pobresa en un 20%. El repte és ambiciós i tan concret que serà fàcilment avaluable pels ciutadans a les urnes. En aquest terreny, segurament menys vistós però importantíssim, se la juguen els dos socis. Cal tenir ben present que les preocupacions principals dels bascos, diuen les enquestes, passen sobretot per tenir feina. En això no hi ha fet diferencial