24
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
25
de novembre
a les
12:46h
Xavier García Albiol, coordinador general del PP català, va sorprendre tot el seu partit quan va designar el diputat Alejandro Fernández com a nou portaveu al Parlament. Es preveia que el substitut d'Enric Millo, nomenat delegat del govern espanyol a Catalunya, fos un dels dos portaveus adjunts, Santi Rodríguez o Esperanza García. El moviment de García Albiol té moltes implicacions internes. Algú al partit ha parlat de "jugada americana", referint-se al que sol ser habitual en la política interna dels partits dels Estats Units, on els candidats integren possibles adversaris en el seu equip.
L’any passat, quan es va evidenciar que Alícia Sánchez-Camacho no seria la candidata del PP a les eleccions catalanes, van circular diversos noms per substituir-la. García Albiol i Alejandro Fernández van ser els finalistes en una cursa en què també van citar-se Andrea Levy i Enric Millo. Finalment, va ser l’exalcalde de Badalona l’elegit per Génova i Alejandro Fernández va ser cap de llista per Tarragona. Des d’aleshores, els moviments per moure la cadira a García Albiol s’han anat insinuant, més des de Madrid que des de l’interior del partit a Catalunya. No hi ha hagut una ofensiva en tota regla, però sí un seguit d’insinuacions i gestos subtils. El darrer, amb motiu de la presa de possessió de Millo com a delegat del govern espanyol. Entre els elogis de Millo a l’encara presidenta formal del partit, Alícia Sánchez-Camacho, i la rellevància donada per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría al nou delegat, alguns van percebre que García Albiol era bandejat.
Per això, segons fonts del partit, de cara al congrés que se celebrarà a l’abril –primer tindrà lloc el congrés del PP espanyol-, García Albiol ha decidit blindar-se amb una aliança estratègica amb el polític tarragoní. Alejandro Fernández dirigeix el partit a Tarragona i és probablement el baró territorial més poderós de la formació a Catalunya. En aquests moments, la relació entre García Albiol i Alejandro Fernández és bona, i en això hi juga un paper important la bona entesa entre el diputat tarragoní i el braç dret de l’exalcalde de Badalona, Ramon Riera.
"L'alexandrisme", força emergent
Dos factors que García Albiol ha tingut en compte a l’hora de proposar el tarragoní com a portaveu han estat el perfil del dirigent i la seva base de suports en el partit. Jove, de 40 anys, culte i bon dialèctic, a la direcció catalana creuen que Alejandro Fernández serà molt útil en els debats al Parlament en uns moments crucials. Sempre ha defensat que s’ha de plantar cara al sobiranisme –ell l'anomena "separatisme"- en el terreny de les idees. És un dur en el fons, que es defineix com a liberal conservador i admira Margaret Thatcher i Ronald Reagan. Però els que el coneixen destaquen el seu component irònic i que entén que el context polític exigeix també mà esquerra i ductilitat.
És també polític de govern, que ha demostrat capacitat de pacte. Ha governat en dues etapes a l’Ajuntament de Tarragona, primer en l’era de Joan Miquel Nadal (CiU) i aquest darrer any amb el socialista Josep Fèlix Ballesteros. Precisament, abandonar el consistori –on era tinent d’alcalde- ha estat una cosa dura per a ell, com va manifestar al fer-se públic que era el nou portaveu parlamentari i s’hi volia abocar del tot. També va governar entre 2003 i 2007 en el Consell Comarcal del Tarragonès en una curiosa experiència de govern d’unitat de CiU, PSC, PP i ICV.
Les fonts del PP de Barcelona consultades assenyalen que Alejandro Fernández s’ha guanyat molts amics dins del partit des que dirigia la seva branca juvenil, Noves Generacions. Molts dels dirigents amb qui va compartir la direcció són ara són quadres consolidats. Es tracta de polítics d’entre 35 i 45 anys, arrelats en el territori, com Mònica Parés, de Gavà; l’exregidor de Barcelona Eduardo Bolaños; Marcos Sánchez, d’Esplugues de Llobregat o Daniel Serrano, de Cornellà. Però també d’altres de més veterans, com Esteban Gesa, regidor a Sabadell, o Jaume Gelada, de Cardedeu, qui va triar un curiós eslògan en les darreres municipals. "Si no vols l’estelada, vota Jaume Gelada", proposava el regidor.
Fonts del PP asseguren que Fernández té bona sintonia amb la resta del grup parlamentari popular, especialment amb diputats com l’historiador Ferran Sánchez, Juan Milián o Sergio Santamaría, que acaba d’entrar en substitució de Millo, tots ells diputats joves i amb inquietuds intel·lectuals.
Els Fernández Díaz, pendents del congrés provincial
Com queda el poder dels germans Fernández Díaz en aquesta nova etapa? Dins del PP s’assegura que el millor termòmetre de la seva incidència es veurà en el congrés provincial de Barcelona que que se celebrarà el juny vinent. Fins aleshores, tot són especulacions. Per aquells que asseguren que el fernandisme ha quedat molt tocat amb la sortida del govern espanyol de Jorge Fernández Díaz, els més cautes responen que "als Fernández Díaz mai se'ls pot menystenir".
L’any passat, quan es va evidenciar que Alícia Sánchez-Camacho no seria la candidata del PP a les eleccions catalanes, van circular diversos noms per substituir-la. García Albiol i Alejandro Fernández van ser els finalistes en una cursa en què també van citar-se Andrea Levy i Enric Millo. Finalment, va ser l’exalcalde de Badalona l’elegit per Génova i Alejandro Fernández va ser cap de llista per Tarragona. Des d’aleshores, els moviments per moure la cadira a García Albiol s’han anat insinuant, més des de Madrid que des de l’interior del partit a Catalunya. No hi ha hagut una ofensiva en tota regla, però sí un seguit d’insinuacions i gestos subtils. El darrer, amb motiu de la presa de possessió de Millo com a delegat del govern espanyol. Entre els elogis de Millo a l’encara presidenta formal del partit, Alícia Sánchez-Camacho, i la rellevància donada per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría al nou delegat, alguns van percebre que García Albiol era bandejat.
Per això, segons fonts del partit, de cara al congrés que se celebrarà a l’abril –primer tindrà lloc el congrés del PP espanyol-, García Albiol ha decidit blindar-se amb una aliança estratègica amb el polític tarragoní. Alejandro Fernández dirigeix el partit a Tarragona i és probablement el baró territorial més poderós de la formació a Catalunya. En aquests moments, la relació entre García Albiol i Alejandro Fernández és bona, i en això hi juga un paper important la bona entesa entre el diputat tarragoní i el braç dret de l’exalcalde de Badalona, Ramon Riera.
"L'alexandrisme", força emergent
Dos factors que García Albiol ha tingut en compte a l’hora de proposar el tarragoní com a portaveu han estat el perfil del dirigent i la seva base de suports en el partit. Jove, de 40 anys, culte i bon dialèctic, a la direcció catalana creuen que Alejandro Fernández serà molt útil en els debats al Parlament en uns moments crucials. Sempre ha defensat que s’ha de plantar cara al sobiranisme –ell l'anomena "separatisme"- en el terreny de les idees. És un dur en el fons, que es defineix com a liberal conservador i admira Margaret Thatcher i Ronald Reagan. Però els que el coneixen destaquen el seu component irònic i que entén que el context polític exigeix també mà esquerra i ductilitat.
És també polític de govern, que ha demostrat capacitat de pacte. Ha governat en dues etapes a l’Ajuntament de Tarragona, primer en l’era de Joan Miquel Nadal (CiU) i aquest darrer any amb el socialista Josep Fèlix Ballesteros. Precisament, abandonar el consistori –on era tinent d’alcalde- ha estat una cosa dura per a ell, com va manifestar al fer-se públic que era el nou portaveu parlamentari i s’hi volia abocar del tot. També va governar entre 2003 i 2007 en el Consell Comarcal del Tarragonès en una curiosa experiència de govern d’unitat de CiU, PSC, PP i ICV.
Les fonts del PP de Barcelona consultades assenyalen que Alejandro Fernández s’ha guanyat molts amics dins del partit des que dirigia la seva branca juvenil, Noves Generacions. Molts dels dirigents amb qui va compartir la direcció són ara són quadres consolidats. Es tracta de polítics d’entre 35 i 45 anys, arrelats en el territori, com Mònica Parés, de Gavà; l’exregidor de Barcelona Eduardo Bolaños; Marcos Sánchez, d’Esplugues de Llobregat o Daniel Serrano, de Cornellà. Però també d’altres de més veterans, com Esteban Gesa, regidor a Sabadell, o Jaume Gelada, de Cardedeu, qui va triar un curiós eslògan en les darreres municipals. "Si no vols l’estelada, vota Jaume Gelada", proposava el regidor.
Fonts del PP asseguren que Fernández té bona sintonia amb la resta del grup parlamentari popular, especialment amb diputats com l’historiador Ferran Sánchez, Juan Milián o Sergio Santamaría, que acaba d’entrar en substitució de Millo, tots ells diputats joves i amb inquietuds intel·lectuals.
Els Fernández Díaz, pendents del congrés provincial
Com queda el poder dels germans Fernández Díaz en aquesta nova etapa? Dins del PP s’assegura que el millor termòmetre de la seva incidència es veurà en el congrés provincial de Barcelona que que se celebrarà el juny vinent. Fins aleshores, tot són especulacions. Per aquells que asseguren que el fernandisme ha quedat molt tocat amb la sortida del govern espanyol de Jorge Fernández Díaz, els més cautes responen que "als Fernández Díaz mai se'ls pot menystenir".