22
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
23
de novembre
a les
20:11h
La meitat dels suplicatoris demanats pel Tribunal Suprem han estat acceptats pel Congrés o el Senat espanyols des de l'inici de la transició. En total, se n'han sol·licitat 91, dels quals se n'han concedit més de la meitat, un total de 56. Els motius han estat diversos, des d'infraccions de tràfic a corrupció. Però el suplicatori ha estat sovint un recurs polític llançat contra representants de forces crítiques amb el règim de la Constitució del 1978. Des dels anys llunyans de la monarquia d'Alfons XIII, els suplicatoris, com un factor polític més, recorren la història tràgica d'Espanya. En els moments en què el règim imperant trontolla, el suplicatori esdevé una arma poderosa, com en l'inici de la transició, o com ara mateix.
1923: un suplicatori encén l'exèrcit
El 22 de juliol del 1921, l'exèrcit espanyol va ser esclafat al Marroc per les tropes del líder del Rif Abd el-Krim. La decisió del general Fernández Silvestre d'allunyar-se de Melilla amb pocs recursos va ser un error fatal. L'anomenat Desastre d'Annual va suposar una humiliació que va ferir profundament el règim monàrquic i l'exèrcit. Les forces d'esquerra i els liberals van exigir aclarir al màxim les responsabilitats polítiques. Qui havia decidit llançar uns soldats poc preparats contra un enemic superior? Annual va deixar al descobert les nafres de la presència colonialista al Marroc i la incompetència de les autoritats. El parlament va obrir una investigació, encarregada al general Juan Picasso. L'home s'ho va prendre seriosament i la lluita entre els partits del règim va fer la resta. Molt aviat, la figura del general Dámaso Berenguer, alt comissionat a la zona del Marroc que era protectorat espanyol, va estar en totes les mirades. Però Berenguer era senador.
Mentre avançava el 1923, el Senat estudiava el suplicatori contra Berenguer, mentre el mateix rei Alfons XIII era qüestionat (era amic del general Silvestre i sembla que l'havia animat a la seva aventura d'Annual). El juliol del 1923 el Senat va aixecar la immunitat de Berenguer i per l'1 d'octubre es va convocar un nou ple per estudiar la responsabilitat del govern conservador que havia permès el desastre. El ple no es faria mai i Berenguer mai va ser processat. El mes de setembre, el general Miguel primo de Rivera donava un cop d'estat i tancava el parlament.
Els anys de la República: Azaña, diputat detingut
Durant els anys de la República (1931-36) previs a la guerra Civil hi va haver diverses peticions de suplicatori contra parlamentaris. Alguns per delictes comuns, d'altres per qüestions polítiques enmig del clima de tensió que es va viure al llarg d'aquell període. Durant el Bienni Negre (govern de la dreta, 1933-36), el cas més espectacular pel que fa a processos contra diputats va ser el que va afectar Manuel Azaña, un dels principals dirigents republicans.
L'excap del govern va tenir la mala sort d'estar a Barcelona quan es va produir el Sis d'Octubre. El govern de dretes dirigit per Alejandro Lerroux va veure el cel obert i una oportunitat per desfer-se del seu enemic. Azaña va ser detingut i acusat de participar en la revolta de Lluís Companys. Les Corts van concedir de seguida el suplicatori el 28 de novembre per 172 vots a favor i només vint en contra. Els diputats d'esquerres ja havien abandonat la cambra. Finalment, però, el processament d'Azaña no va tenir recorregut. El Tribunal Suprem va arxivar el cas.
Monzón i Letamendía, els primers de la democràcia
Van ser dos dirigents de l'esquerra abertzale els primers diputats contra els quals es va sol·licitar l'aixecament de l'aforament. Va ser l'any 1979 i els protagonistes foren Telesforo Monzón i Francisco Letamendía, parlamentaris d'Herri Batasuna. Se'ls va acusar d'apologia del terrorisme. Monzón era una llegenda en el nacionalisme basc. Havia estat conseller d'Interior en el primer govern autònom basc, el president per José Antonio Aguirre el 1936. En aquest càrrec, va crear el primer destacament de l'ertzaintza, la policia basca. Membre del PNB, va anar escorant-se cap a l'esquerra fins a ser un dels fundadors d'Herri Batasuna.
Monzón i Letamendía van fer unes declaracions en una roda de premsa davant de periodistes estrangers. Monzón va dir que l'autonomia basca no resoldria el problema d'Euskadi i que l'organització ETA seguiria actuant. El govern Suárez, espantat enmig de l'activitat armada i la pressió dels ultres, va voler fer un acte d'autoritat i va demanar el suplicatori al parlament dels dos diputats i del senador Miguel Castells, que les cambres van concedir. Monzón va morir l'any 1981, abans d'arribar al judici. Letamendía va ser condemnat a sis mesos de presó.
Però no seria l'única vegada a ser processat. Letamendía va ser acusat d'injúries al rei Joan Carles dos anys més tard, però va ser absolt. També en la primera legislatura, el diputat que va substituir Monzón quan aquest fou elegit diputat al parlament basc, Anton Ibarguren, també va veure com el Congrés li treia l'aforament per suposades injúries, en un procediment que no va acabar amb l'absolució. L'acusació va venir per la seva participació en l'incident de la casa de Juntes de Gernika, el febrer del 1981 –vigílies del 23-F-, quan els parlamentaris d'Herri Batasuna van començar a cantar l'Eusko Gudariak.
Jon Idígoras, un altre personatge emblemàtic de l'esquerra abertzale, va ser processat dos cops després que el Congrés atorgués contra ell el suplicatori, per injúries al rei (1990) i per injúries al cap del govern (1992). Del primer cas fou absolt, i el segon va ser sobresegut.
El darrer parlamentari basc a perdre la condició d'aforat ha estat el senador Iñaki Goioaga, el març passat. El Tribunal Suprem l'acusa de pertinença o col·laboració a banda armada. Com en la majoria de casos, la unió del vot de les principals forces polítiques espanyoles va donar un resultat àmpliament majoritari al Senat: 229 vots a favor, 9 en contra i dues abstencions.
Corrupció, imprudències al volant i el GAL
El primer diputat contra el qual el Congrés va votar el suplicatori que no fos per causes polítiques va ser un socialista, el 1985, Carlos Navarrete. El motiu va ser un accident de tràfic en què va actuar amb imprudència. Peticions de suplicatori per motius de tràfic n'hi ha hagut bastants. I ja a la segona legislatura, la corrupció treu el cap i el Congrés aixeca l'aforament a Antonio Peña (Aliança Popular) per suposada estafa i apropiació indeguda, i el senador –també d'AP- Victorino Núñez per suposada falsedat i prevaricació.
El finançament irregular dels partits polítics també s'ha cobrat algunes víctimes conegudes. L'any 1993, Josep maria Sala, l'home que ho havia estat tot al PSC, membre del Senat, va ser processat pel cas Filesa, després que la cambra alta atorgués el suplicatori. A l'abans totpoderós Sala li van caure tres anys de presó per prevaricació.
Luis Bárcenas és un dels més coneguts. Senador pel PP, el dirigent que ha estat un dels grans maldecaps de Mariano Rajoy va perdre la condició d'aforat el 2010 i va haver de renunciar a l'escó.
Per la seva banda, José Barrionuevo simbolitza les responsabilitats polítiques del govern socialista en el cas GAL. Ministre de l'Interior de Felipe González els anys vuitanta, el 1995 va haver d'afrontar un procés per malversació i detenció il·legal. El Congrés li va aixecar la immunitat i fou condemnat a tretze anys de presó.
1923: un suplicatori encén l'exèrcit
El 22 de juliol del 1921, l'exèrcit espanyol va ser esclafat al Marroc per les tropes del líder del Rif Abd el-Krim. La decisió del general Fernández Silvestre d'allunyar-se de Melilla amb pocs recursos va ser un error fatal. L'anomenat Desastre d'Annual va suposar una humiliació que va ferir profundament el règim monàrquic i l'exèrcit. Les forces d'esquerra i els liberals van exigir aclarir al màxim les responsabilitats polítiques. Qui havia decidit llançar uns soldats poc preparats contra un enemic superior? Annual va deixar al descobert les nafres de la presència colonialista al Marroc i la incompetència de les autoritats. El parlament va obrir una investigació, encarregada al general Juan Picasso. L'home s'ho va prendre seriosament i la lluita entre els partits del règim va fer la resta. Molt aviat, la figura del general Dámaso Berenguer, alt comissionat a la zona del Marroc que era protectorat espanyol, va estar en totes les mirades. Però Berenguer era senador.
Mentre avançava el 1923, el Senat estudiava el suplicatori contra Berenguer, mentre el mateix rei Alfons XIII era qüestionat (era amic del general Silvestre i sembla que l'havia animat a la seva aventura d'Annual). El juliol del 1923 el Senat va aixecar la immunitat de Berenguer i per l'1 d'octubre es va convocar un nou ple per estudiar la responsabilitat del govern conservador que havia permès el desastre. El ple no es faria mai i Berenguer mai va ser processat. El mes de setembre, el general Miguel primo de Rivera donava un cop d'estat i tancava el parlament.
Els anys de la República: Azaña, diputat detingut
Durant els anys de la República (1931-36) previs a la guerra Civil hi va haver diverses peticions de suplicatori contra parlamentaris. Alguns per delictes comuns, d'altres per qüestions polítiques enmig del clima de tensió que es va viure al llarg d'aquell període. Durant el Bienni Negre (govern de la dreta, 1933-36), el cas més espectacular pel que fa a processos contra diputats va ser el que va afectar Manuel Azaña, un dels principals dirigents republicans.
L'excap del govern va tenir la mala sort d'estar a Barcelona quan es va produir el Sis d'Octubre. El govern de dretes dirigit per Alejandro Lerroux va veure el cel obert i una oportunitat per desfer-se del seu enemic. Azaña va ser detingut i acusat de participar en la revolta de Lluís Companys. Les Corts van concedir de seguida el suplicatori el 28 de novembre per 172 vots a favor i només vint en contra. Els diputats d'esquerres ja havien abandonat la cambra. Finalment, però, el processament d'Azaña no va tenir recorregut. El Tribunal Suprem va arxivar el cas.
Monzón i Letamendía, els primers de la democràcia
Van ser dos dirigents de l'esquerra abertzale els primers diputats contra els quals es va sol·licitar l'aixecament de l'aforament. Va ser l'any 1979 i els protagonistes foren Telesforo Monzón i Francisco Letamendía, parlamentaris d'Herri Batasuna. Se'ls va acusar d'apologia del terrorisme. Monzón era una llegenda en el nacionalisme basc. Havia estat conseller d'Interior en el primer govern autònom basc, el president per José Antonio Aguirre el 1936. En aquest càrrec, va crear el primer destacament de l'ertzaintza, la policia basca. Membre del PNB, va anar escorant-se cap a l'esquerra fins a ser un dels fundadors d'Herri Batasuna.
Monzón i Letamendía van fer unes declaracions en una roda de premsa davant de periodistes estrangers. Monzón va dir que l'autonomia basca no resoldria el problema d'Euskadi i que l'organització ETA seguiria actuant. El govern Suárez, espantat enmig de l'activitat armada i la pressió dels ultres, va voler fer un acte d'autoritat i va demanar el suplicatori al parlament dels dos diputats i del senador Miguel Castells, que les cambres van concedir. Monzón va morir l'any 1981, abans d'arribar al judici. Letamendía va ser condemnat a sis mesos de presó.
Però no seria l'única vegada a ser processat. Letamendía va ser acusat d'injúries al rei Joan Carles dos anys més tard, però va ser absolt. També en la primera legislatura, el diputat que va substituir Monzón quan aquest fou elegit diputat al parlament basc, Anton Ibarguren, també va veure com el Congrés li treia l'aforament per suposades injúries, en un procediment que no va acabar amb l'absolució. L'acusació va venir per la seva participació en l'incident de la casa de Juntes de Gernika, el febrer del 1981 –vigílies del 23-F-, quan els parlamentaris d'Herri Batasuna van començar a cantar l'Eusko Gudariak.
Jon Idígoras, un altre personatge emblemàtic de l'esquerra abertzale, va ser processat dos cops després que el Congrés atorgués contra ell el suplicatori, per injúries al rei (1990) i per injúries al cap del govern (1992). Del primer cas fou absolt, i el segon va ser sobresegut.
El darrer parlamentari basc a perdre la condició d'aforat ha estat el senador Iñaki Goioaga, el març passat. El Tribunal Suprem l'acusa de pertinença o col·laboració a banda armada. Com en la majoria de casos, la unió del vot de les principals forces polítiques espanyoles va donar un resultat àmpliament majoritari al Senat: 229 vots a favor, 9 en contra i dues abstencions.
Corrupció, imprudències al volant i el GAL
El primer diputat contra el qual el Congrés va votar el suplicatori que no fos per causes polítiques va ser un socialista, el 1985, Carlos Navarrete. El motiu va ser un accident de tràfic en què va actuar amb imprudència. Peticions de suplicatori per motius de tràfic n'hi ha hagut bastants. I ja a la segona legislatura, la corrupció treu el cap i el Congrés aixeca l'aforament a Antonio Peña (Aliança Popular) per suposada estafa i apropiació indeguda, i el senador –també d'AP- Victorino Núñez per suposada falsedat i prevaricació.
El finançament irregular dels partits polítics també s'ha cobrat algunes víctimes conegudes. L'any 1993, Josep maria Sala, l'home que ho havia estat tot al PSC, membre del Senat, va ser processat pel cas Filesa, després que la cambra alta atorgués el suplicatori. A l'abans totpoderós Sala li van caure tres anys de presó per prevaricació.
Luis Bárcenas és un dels més coneguts. Senador pel PP, el dirigent que ha estat un dels grans maldecaps de Mariano Rajoy va perdre la condició d'aforat el 2010 i va haver de renunciar a l'escó.
Per la seva banda, José Barrionuevo simbolitza les responsabilitats polítiques del govern socialista en el cas GAL. Ministre de l'Interior de Felipe González els anys vuitanta, el 1995 va haver d'afrontar un procés per malversació i detenció il·legal. El Congrés li va aixecar la immunitat i fou condemnat a tretze anys de presó.