18
de novembre
del
2016
Actualitzat
a les
16:57h
El 2017, farà 225 anys del naixement del Diario de Barcelona, que es va publicar fins el 1994. Una exposició a l’Arxiu Històric de la Ciutat, que es podrà veure fins el 31 de març vinent, explica la història del rotatiu a través dels diversos propietaris que el van dirigir. La mostra, amb el títol Diario de Barcelona: una empresa periodística (1792-2009), està comissariada per Elisa Cano i Teresa Llorens.
Quan el Brusi va aparèixer, l’1 d’octubre del 1792, regnava Carles IV. A França, la Revolució entrava en un procés de radicalització. Feia pocs dies que s’havia proclamat la República i, uns mesos després, Lluís XVI seria guillotinat. Àustria i Prússia unien les seves forces contra els revolucionaris francesos i, als Estats Units, s’establia que el dòlar seria la moneda nacional.
La comissària Teresa Llorens posa context: "Hem cregut que explicar el diari a través de la seva propietat era una bona manera de mostrar-ne la història des que a través d’un privilegi de Carles IV, Pedro Pablo Husson el va fundar". Llorens recorda que, amb tot, el primer rotatiu de Barcelona va ser el Diario curioso, que va aparèixer el 1762 i va treure 114 exemplars.
Bilingüe francès-català
El diari es va editar en castellà. Tenia quatre pàgines i era, bàsicament, un mitjà d’avisos. Però quan es va produir la invasió napoleònica, va passar a ser editat en bilingüe francès-català i francès-castellà, en funció de les estratègies polítiques de les autoritats franceses. A la capçalera, les armes espanyoles foren substituïdes per l’àliga de Bonaparte.
Quan els francesos van abandonar la península, Antoni Brusi i Miravet, un negociant que va combatre les tropes napoleòniques, es va fer amb la propietat. Va ser l’inici de la llarga etapa de control d’aquesta nissaga, que va fer que el Diario de Barcelona passés a ser conegut com el Brusi.
De diari d’avisos a òrgan monàrquic conservador
El gran editor del diari va ser Antoni Brusi i Ferrer, un personatge que avui definiríem com un emprenedor. Va ser el primer marquès de Casa Brusi i era un home amb visió periodística. Va modernitzar el diari, invertint en telègrafs per aconseguir major rapidesa en les informacions. Alhora, va convertir el mitjà en l’òrgan de la burgesia conservadora, monàrquica i catòlica.
En el terreny ideològic, el Brusi no s’entendria sense la figura de Joan Mañé i Flaquer (1823-1901), escriptor i periodista, d’origen liberal i regionalista que va anar evolucionant cap a posicions més dretanes. Va dirigir el rotatiu des del 1865 fins a la seva mort.
El Brusi de Mañé i Flaquer, però, va entrar en crisi. La competència d’altres rotatius de la burgesia moderada, com La Vanguardia, i l’eclosió del catalanisme, el van deixar amb menys espai. A inicis dels anys vint, va entrar en l’accionariat Damià Mateu. La propietat canviava de mans. Durant la Guerra Civil, el Brusi va convertir-se en l’òrgan d’Estat Català i va ser publicat en català. Però només va sortir fins al 1937. Després del triomf franquista, Miguel Mateu Pla, alcalde de Barcelona, va recuperar el rotatiu, tot i que va haver de buscar suports accionarials, i el comte de Godó, propietari del rival La Vanguardia, hi va entrar.
El Diario de Barcelona, amb àmplia informació sobre l’actualitat de la ciutat, va preservar un espai. A mesura que avançava l’etapa final de la dictadura, s’hi va donar la contradicció, cada cop més evident, entre una propietat conservadora i uns professionals del periodisme cada cop més crítics i compromesos amb el combat democràtic. A la família Mateu la va succeir en la propietat l’empresari Josep Maria Santacreu, home de Manuel Fraga a Catalunya.
El Brusi de la democràcia
El periodista Víctor Saura va treballar al diari en la seva etapa final. És coautor del llibre La crisi d’identitat del Brusi (Col·legi de Periodistes) i va ser testimoni de l’ensulsiada del rotatiu. Però abans, el Brusi va travessar una nova etapa de glòria: "Amb la transició, - explica Saura- va tornar a una època daurada, d’efervescència i llibertat, amb les direccions de Martín Ferrand, Josep Pernau i Tristán La Rosa, i d'això anava el nostre llibre, però el nou propietari, Josep Maria Santacreu, i el seu home de confiança, Manuel Milián Mestre, ho trobaven tot massa esquerranós i ho va engegar tot enlaire destituint primer Pernau i després La Rosa i encetant una etapa molt escorada a la ultradreta. Allò va durar poc, la propietat va acabar fugint a finals dels 70 i es van encetar uns anys de redacció autogestionada que va ser una escola per molts periodistes que començaven però que econòmicament va ser insostenible".
El diari va tancar el 1984 i el 1987 va reobrir, editat en català, gràcies a la determinació de Pasqual Maragall de recuperar una capçalera històrica per a la ciutat. Víctor Saura ho explica així: "Simplificant-ho molt, amb la idea de fer un Avui d'esquerres, o almenys no convergent. Això va durar fins el 1994, però el diari mai va recuperar la importància que havia tingut ni al XIX ni a la Transició, en part perquè el seu espai natural ja estava ocupat per El Periódico, en part perquè els socis inicials [Ajuntament, ONCE i Zeta] tenien altres prioritats a la vida, i en part perquè tenia en contra a tot el món convergent, sector Prenafeta, que estava ultimant el llençament d'El Observador, per desgastar o desbancar La Vanguardia, i que en tot cas veia amb gran desconfiança l'existència d'un diari en català que no estigués sota el seu control".
L’Ajuntament, que conservava la capçalera, va llançar una edició digital entre 1998 i 2009, quan va desaparèixer com a rotatiu. Però el Brusi forma part ja de l’imaginari de la premsa i la cultura de Catalunya.
Quan el Brusi va aparèixer, l’1 d’octubre del 1792, regnava Carles IV. A França, la Revolució entrava en un procés de radicalització. Feia pocs dies que s’havia proclamat la República i, uns mesos després, Lluís XVI seria guillotinat. Àustria i Prússia unien les seves forces contra els revolucionaris francesos i, als Estats Units, s’establia que el dòlar seria la moneda nacional.
La comissària Teresa Llorens posa context: "Hem cregut que explicar el diari a través de la seva propietat era una bona manera de mostrar-ne la història des que a través d’un privilegi de Carles IV, Pedro Pablo Husson el va fundar". Llorens recorda que, amb tot, el primer rotatiu de Barcelona va ser el Diario curioso, que va aparèixer el 1762 i va treure 114 exemplars.
Bilingüe francès-català
El diari es va editar en castellà. Tenia quatre pàgines i era, bàsicament, un mitjà d’avisos. Però quan es va produir la invasió napoleònica, va passar a ser editat en bilingüe francès-català i francès-castellà, en funció de les estratègies polítiques de les autoritats franceses. A la capçalera, les armes espanyoles foren substituïdes per l’àliga de Bonaparte.
Quan els francesos van abandonar la península, Antoni Brusi i Miravet, un negociant que va combatre les tropes napoleòniques, es va fer amb la propietat. Va ser l’inici de la llarga etapa de control d’aquesta nissaga, que va fer que el Diario de Barcelona passés a ser conegut com el Brusi.
De diari d’avisos a òrgan monàrquic conservador
El gran editor del diari va ser Antoni Brusi i Ferrer, un personatge que avui definiríem com un emprenedor. Va ser el primer marquès de Casa Brusi i era un home amb visió periodística. Va modernitzar el diari, invertint en telègrafs per aconseguir major rapidesa en les informacions. Alhora, va convertir el mitjà en l’òrgan de la burgesia conservadora, monàrquica i catòlica.
En el terreny ideològic, el Brusi no s’entendria sense la figura de Joan Mañé i Flaquer (1823-1901), escriptor i periodista, d’origen liberal i regionalista que va anar evolucionant cap a posicions més dretanes. Va dirigir el rotatiu des del 1865 fins a la seva mort.
El Brusi de Mañé i Flaquer, però, va entrar en crisi. La competència d’altres rotatius de la burgesia moderada, com La Vanguardia, i l’eclosió del catalanisme, el van deixar amb menys espai. A inicis dels anys vint, va entrar en l’accionariat Damià Mateu. La propietat canviava de mans. Durant la Guerra Civil, el Brusi va convertir-se en l’òrgan d’Estat Català i va ser publicat en català. Però només va sortir fins al 1937. Després del triomf franquista, Miguel Mateu Pla, alcalde de Barcelona, va recuperar el rotatiu, tot i que va haver de buscar suports accionarials, i el comte de Godó, propietari del rival La Vanguardia, hi va entrar.
El Diario de Barcelona, amb àmplia informació sobre l’actualitat de la ciutat, va preservar un espai. A mesura que avançava l’etapa final de la dictadura, s’hi va donar la contradicció, cada cop més evident, entre una propietat conservadora i uns professionals del periodisme cada cop més crítics i compromesos amb el combat democràtic. A la família Mateu la va succeir en la propietat l’empresari Josep Maria Santacreu, home de Manuel Fraga a Catalunya.
El Brusi de la democràcia
El periodista Víctor Saura va treballar al diari en la seva etapa final. És coautor del llibre La crisi d’identitat del Brusi (Col·legi de Periodistes) i va ser testimoni de l’ensulsiada del rotatiu. Però abans, el Brusi va travessar una nova etapa de glòria: "Amb la transició, - explica Saura- va tornar a una època daurada, d’efervescència i llibertat, amb les direccions de Martín Ferrand, Josep Pernau i Tristán La Rosa, i d'això anava el nostre llibre, però el nou propietari, Josep Maria Santacreu, i el seu home de confiança, Manuel Milián Mestre, ho trobaven tot massa esquerranós i ho va engegar tot enlaire destituint primer Pernau i després La Rosa i encetant una etapa molt escorada a la ultradreta. Allò va durar poc, la propietat va acabar fugint a finals dels 70 i es van encetar uns anys de redacció autogestionada que va ser una escola per molts periodistes que començaven però que econòmicament va ser insostenible".
El diari va tancar el 1984 i el 1987 va reobrir, editat en català, gràcies a la determinació de Pasqual Maragall de recuperar una capçalera històrica per a la ciutat. Víctor Saura ho explica així: "Simplificant-ho molt, amb la idea de fer un Avui d'esquerres, o almenys no convergent. Això va durar fins el 1994, però el diari mai va recuperar la importància que havia tingut ni al XIX ni a la Transició, en part perquè el seu espai natural ja estava ocupat per El Periódico, en part perquè els socis inicials [Ajuntament, ONCE i Zeta] tenien altres prioritats a la vida, i en part perquè tenia en contra a tot el món convergent, sector Prenafeta, que estava ultimant el llençament d'El Observador, per desgastar o desbancar La Vanguardia, i que en tot cas veia amb gran desconfiança l'existència d'un diari en català que no estigués sota el seu control".
L’Ajuntament, que conservava la capçalera, va llançar una edició digital entre 1998 i 2009, quan va desaparèixer com a rotatiu. Però el Brusi forma part ja de l’imaginari de la premsa i la cultura de Catalunya.