18
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
19
de novembre
a les
14:27h
Com un producte llampant que arriba al mercat, el govern de Mariano Rajoy ha desplegat en dues setmanes l'etiqueta de "dialogant". Un eslògan suposadament atractiu en un estat acostumat a un president immòbil que el líder del PP ha bastit amb la creació d'una àrea d'Administracions Territorials i amb la substitució a la delegació del govern a Catalunya de Maria de los Llanos de Luna per Enric Millo, de tarannà molt més conciliador. El "diàleg" que proposa Rajoy parteix d'una clara limitació: no pot traspassar els límits de la legalitat espanyola i, per tant, implica un retorn al punt d'inici.
La Moncloa busca un canvi estètic en una partida d'escacs que la Generalitat i el govern espanyol lliuren des de 2012 a nivell polític, jurídic i internacional, però que segons la cúpula del PP no ha traspassat encara cap de les fronteres que Rajoy té marcades com a signe inequívoc de derrota (i punt de no retorn). Són tres:
La primera és que fruit d'una eventual declaració d'independència algun país –qualsevol, encara que sigui les Illes Fidji- reconegui Catalunya com a Estat i creï un precedent que la situï com a membre de la comunitat internacional. La Moncloa parteix del fet que la independència d'un territori no es produeix quan aquest la declara, sinó quan els altres la reconeixen. L'exministre Margallo ho resumia aquest dimecres a Antena 3 en una entrevista de balanç de la seva gestió: "El partit es juga fora, no dins".
La segona línia vermella és que l'administració catalana estigui en disposició de cobrar tots els impostos i no els repercuteixi a la hisenda espanyola. Aquest és el nucli de la batalla. L'equip de Rajoy confia en la capacitat intimidatòria de les resolucions del TC sobre els càrrecs institucionals i els funcionaris per evitar que Catalunya utilitzi la Llei de la hisenda pròpia per independitzar-se fiscalment.
I la tercera és que la desconnexió traspassi les fronteres de la mobilització política i ciutadana, i arreli també al teixit empresarial del país. Rajoy treballa del bracet amb la CEOE -que li ha facilitat informes sobre l'estat d'opinió de les empreses catalanes- per tancar la porta al transfuguisme empresarial. A la seva retina la possibilitat que alguna gran empresa decideixi pagar una part dels seus tributs a Catalunya i una altra part a Espanya, com va passar entre bàndols durant la Guerra Civil.
Segons la visió del líder del PP, cap d'aquests tres escenaris està a prop de fer-se realitat, i la resta (manifestacions multitudinàries, declaracions institucionals, lleis aprovades al Parlament, i actes de desobediència com el que podria tenir lloc el 6 de desembre) són moviments tàctics que –gràcies al TC i a unitat de les institucions espanyoles- no tenen efectes pràctics sobre el tauler. Rajoy confia que les fuites internes del sobiranisme, l'ofec de les finances de la Generalitat i la concatenació de performances estètiques acabaran esgotant el procés i obrint altres escenaris.
L'enroc entre les institucions de l'Estat i la llei li proporciona una coartada que justifica que no pugui negociar cessions que –per ideologia- no està disposat a fer. L'única peça del bàndol de Rajoy amb capacitat de moviments és la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, que té el seu aval per abordar amb la Generalitat qüestions relacionades amb el finançament i la coordinació de administracions.
El president espanyol ha triat per a aquest paper la que ha estat artífex de la seva estratègia. I Sáenz de Santamaría ha trobat en Oriol Junqueras un alter ego amb qui s'entén i amb qui pretén arribar a acords que demostrin voluntat de diàleg dins del marc de la llei, independentment de si fora dels despatxos sonen o no els trons de la batalla.
La Moncloa busca un canvi estètic en una partida d'escacs que la Generalitat i el govern espanyol lliuren des de 2012 a nivell polític, jurídic i internacional, però que segons la cúpula del PP no ha traspassat encara cap de les fronteres que Rajoy té marcades com a signe inequívoc de derrota (i punt de no retorn). Són tres:
La primera és que fruit d'una eventual declaració d'independència algun país –qualsevol, encara que sigui les Illes Fidji- reconegui Catalunya com a Estat i creï un precedent que la situï com a membre de la comunitat internacional. La Moncloa parteix del fet que la independència d'un territori no es produeix quan aquest la declara, sinó quan els altres la reconeixen. L'exministre Margallo ho resumia aquest dimecres a Antena 3 en una entrevista de balanç de la seva gestió: "El partit es juga fora, no dins".
La segona línia vermella és que l'administració catalana estigui en disposició de cobrar tots els impostos i no els repercuteixi a la hisenda espanyola. Aquest és el nucli de la batalla. L'equip de Rajoy confia en la capacitat intimidatòria de les resolucions del TC sobre els càrrecs institucionals i els funcionaris per evitar que Catalunya utilitzi la Llei de la hisenda pròpia per independitzar-se fiscalment.
I la tercera és que la desconnexió traspassi les fronteres de la mobilització política i ciutadana, i arreli també al teixit empresarial del país. Rajoy treballa del bracet amb la CEOE -que li ha facilitat informes sobre l'estat d'opinió de les empreses catalanes- per tancar la porta al transfuguisme empresarial. A la seva retina la possibilitat que alguna gran empresa decideixi pagar una part dels seus tributs a Catalunya i una altra part a Espanya, com va passar entre bàndols durant la Guerra Civil.
Segons la visió del líder del PP, cap d'aquests tres escenaris està a prop de fer-se realitat, i la resta (manifestacions multitudinàries, declaracions institucionals, lleis aprovades al Parlament, i actes de desobediència com el que podria tenir lloc el 6 de desembre) són moviments tàctics que –gràcies al TC i a unitat de les institucions espanyoles- no tenen efectes pràctics sobre el tauler. Rajoy confia que les fuites internes del sobiranisme, l'ofec de les finances de la Generalitat i la concatenació de performances estètiques acabaran esgotant el procés i obrint altres escenaris.
L'enroc entre les institucions de l'Estat i la llei li proporciona una coartada que justifica que no pugui negociar cessions que –per ideologia- no està disposat a fer. L'única peça del bàndol de Rajoy amb capacitat de moviments és la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, que té el seu aval per abordar amb la Generalitat qüestions relacionades amb el finançament i la coordinació de administracions.
El president espanyol ha triat per a aquest paper la que ha estat artífex de la seva estratègia. I Sáenz de Santamaría ha trobat en Oriol Junqueras un alter ego amb qui s'entén i amb qui pretén arribar a acords que demostrin voluntat de diàleg dins del marc de la llei, independentment de si fora dels despatxos sonen o no els trons de la batalla.