I si una llengua pogués salvar la humanitat?

Les llengües són una manera de pensar el món, per això són tan preuades i per això qui vol conquerir una comunitat s'entesta en aniquilar-les de seguida. En aquest sentit, el llenguatge no és una simple eina d'intercanvi d'informació: és un sistema d'ordenació de la realitat, de les vivències, dels records i els pensaments. Això ho sap la lingüista Louise Banks (Amy Adams) i ho saben els extraterrestres que han arribat a la Terra disposats a no sabem ben bé què, creant un estat d'incertesa i alarma planetària.
 
Aquesta arribada, solemne i inquietant, és el punt de partida d'Arrival (Denis Villeneuve), que arriba a les pantalles de cinema aquest divendres, 18 de novembre. El film és un intent de desxifrar una llengua i d'aconseguir salvar tota la humanitat. Sense caure en grandiloqüències gasives, és una obra amb aroma de clàssic, dirigida sense recursos tramposos per un realitzador que posa el llistó molt alt just un any d'abans d'estrenar l'esperada seqüela de Blade Runner. Si el nivell és l'exhibit amb aquest thriller de ciència ficció, la comunitat cinèfila pot respirar ben tranquil·la.
 
La incomunicació i el cost de l'amor
 
Concebuda com a al·legoria de la incomunicació entre nacions –res de ciència ficció, que això és ben real, i ho vivim contínuament en directe–, Arrival és un exercici que va més enllà sense renunciar a l'entreteniment. Emparentat a l'elegància estilística de les millors troballes de Kubrick, Denis Villeneuve (Trois-Rivières, Quebec, 1967) torna a meravellar amb el recurs del retall, ara més hipnòtic, seductor i precís que mai. Si a Incendis (2010) el recurs era una manera de dotar d'horror i sentit al relat, i a Enemy (2013) els plans temporals quedaven en una nebulosa que feia buscar raons al trencaclosques, a Arrival res és engany o joc.
 
Tot el metratge és un desafiament a l'emoció, intel·lectual i sensorial. Una oda de tonalitats poètiques que sap captivar públics diversos i que posa en primer pla, més enllà de dissenys afinats o de tecnologies de darrera generació, el cost de l'amor i de la pèrdua. Com cercles concèntrics, una vida exposada a la veritat que emana del llenguatge. Un cop més, un film farcit de peces que encaixen i que saben conviure amb l'ampul·lositat de l'èpica –necessària en el darrer tram de film– i amb la incertesa del procés de descoberta –potser encara més èpic, malgrat que es valgui d'una precisa contenció–.