La gran divisió americana

El votant conservador clàssic s'ha replegat i ha votat en bloc a Trump, com si es tractés d'una minoria

La coalició de minories d'Obama no s'ha mobilitzat per donar suport a Clinton, una candidata diferent del que la va construir

Al guanyador li toca governar un país de posicions enfrontades

Trump presidirà els EUA amb menys vots que Clinton

, Politòleg | 09/11/2016 a les 16:27h
Especial: Eleccions presidencials Estats Units d'Amèrica 2016
Arxivat a: Internacional, Donald Trump, Hillary Cllinton, barack obama, eleccions EUA 2016
Hillary Clinton amb LeBron James | Flickr
Les eleccions del 2008 van fer evident l’existència d’una batalla electoral que no era ni nova, ni tampoc ignorada pels dos grans partits, però que fins llavors havia quedat en un segon pla a l’agenda política: la representació política de les minories. La victòria d’Obama significava, a priori, el pas definitiu d’aquestes minories cap al protagonisme mediàtic i polític. La seva importància demogràfica i cultural es veuria recollida al sistema polític americà.

Aquest era el gran factor diferencial de l’emergència d’Obama. Un demòcrata afroamericà arribava a la Casa Blanca amb el suport d’una coalició de diferents col·lectius: dones, joves, afroamericans, llatins, i independents moderats, amb suports a tots els estrats socioeconòmics i educatius. Una coalició que, amb petites variacions, es va repetir el 2012.

L’opinió pública i la publicada donaven per fet que aquesta capacitat d’incidència política no només es mantindria sinó que seria un dels elements clau, ara i en endavant, de la política nord-americana. El canvi de bases electorals era un fet i fins que els republicans no aconseguissin el suport d’aquestes bases no podrien tornar a governar, apuntaven.

És per això que la major part d’analistes, i també dels estrategues demòcrates, esperaven que la reedició d’aquesta conjunció d’interessos, conjuntament amb l’amenaça d’un Trump que atacava aquestes minories, convertiria la Hillary Clinton en la primera dona que presidiria els Estats Units.

A l’hora de la veritat qui s’ha imposat ha estat una altra coalició, la que han format els descontents. Un grup que ha estat caracteritzat com votants blancs amb un nivell educatiu baix i un nivell socioeconòmic mitjà o mitjà-baix.

Analitzant les primeres dades de la jornada electoral veiem que el grup va més enllà, ja que Trump també hauria fet forat entre estrats socioeconòmics alts i amb educació superior. És el votant conservador clàssic que s’ha replegat i ha continuat donant suport al partit republicà més enllà de qui fos el seu candidat.

Els republicans han votat en bloc, el comportament electoral habitual de les minories. Exemple d’això és que a aquells comtats on hi ha més percentatge de població blanca el vot republicà s’ha enfilat fins al 76% o bé el vot en entorns rurals, 73% pels republicans, que ha estat el més alt de les últimes cinc eleccions.

Així doncs, una interpretació del que ha passat aquesta matinada és que l’efecte de la raça ha pesat més que mai. La crisi de la identitat blanca, que tan bé ha descrit la sociòloga Arlie Hochschild, ha sigut matèria primera suficient com per a generar una coalició d’electors capaç d’imposar-se a una coalició de minories que, com més d’un es temia, no s’ha mobilitzat per donar suport a un candidat diferent al que la va construir.

El focus ara recau sobre el nou president i la por cap al seu programa però el problema de fons no és aquest sinó l’escenari que té per davant. L’Amèrica que ha fet president Trump és ostensiblement diferent de l’Amèrica que haurà de governar. Dos blocs aïllats entre ells, amb pocs interessos compartits i visions de país que cada cop divergeixen més. Pensàvem que el principal llegat d’Obama seria un sistema nord-americà on les minories, establertes com un col·lectiu de votants capaç de decidir eleccions, trobarien propostes polítiques atractives entre demòcrates, encantats de seguir allargant el cicle, i republicans, que teòricament estaven obligats a dirigir-se a aquestes minories per tenir possibilitat de trencar-lo. No ha estat així. La polarització s’ha imposat i ara toca governar un país de posicions enfrontades.
 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

NO SOLS PP i C'S DIUEN QUE CATALUNYA DIVIDIDA
Anònim, 09/11/2016 a les 21:53
+13
-1
Clinton també afirma el mateix d'USA.
Que coi passa que no saben que, quan hi ha més d'un partit i d'un sol candidat, la societat es divideix. Son politics aquesta gent tant ignorant
NO SOLS PP i C'S DIUEN QUE CATALUNYA ESTA DIVIDIDA
Anònim, 09/11/2016 a les 22:00
+8
-1
Clinton també afirma el mateix d'USA.
Que coi passa que no saben que, quan hi ha més d'un partit i d'un sol candidat, la societat es divideix? Son politics aquesta gent tant ignorant??
Trump és l'esperança; Clinton és més del mateix.
Anònim, 10/11/2016 a les 12:39
+3
-6
A la porra la correcció política benpensant, la ideologia de gènere, l'immigracionisme, l'homofília, el mundialisme, el garantisme i el malthusianisme.
Amèrica per als americans. Semblantment, Catalunya per als catalans.
Catalunya necessita un Trump nacionalista i desacomplexat.
Catalunya pels catalans?
Anònim, 10/11/2016 a les 18:21
+3
-0
I que exportaria? i que importaria?
D'anys d'autarquia ja en vam tenir prou amb el franquisme
EEUU potser per la seva extensió pot ser autarquica, però Catalunya NO!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
La presidenta d'Andalusia, Susana Díaz, en una acte de campanya electoral | Flickr PSOE Andalusia
Sara González | 1 comentari
01/01/1970
La presidenta andalusa presenta aquest diumenge la seva candidatura a liderar el PSOE abrigada per l'aparell del partit
Vídeo del fragment de l'entrevista de NacióDigital a Oriol Junqueras | Adrià Costa
01/01/1970
Avançament de l'entrevista de NacióDigital al vicepresident del Govern
El riu Sena al seu pas per París | ACN
Jordi Bes | 2 comentaris
01/01/1970
La capital francesa va remunicipalitzar el servei el 2010 amb el pretext que aquest subministrament "és un bé comú i no pot ser un negoci", relata la tinent d'alcalde Célia Blauel a NacióDigital | La capital catalana també es fixa en la mobilització popular que va dinamitar la privatització de Berlín, però no en el desenllaç, que ha acabat amb una indemnització milionària
Johan Cruyff i Danny Coster, a la Rambla l'any 1970 | ©Horacio Seguí/AFCB
Toni Vall | 1 comentari
01/01/1970
«El 1970 encara li quedaven coses importants a fer amb l’Ajax, guanyar tres copes d’Europa consecutives, per exemple, però ja sabia que el Barça era el seu destí. En blanc i negre lluminós se’l veu jove i feliç. Que maques són les fotos antigues»
Comiat de Johan Cruyff com a jugador del Barça | Arxiu EFE
Joan Serra Carné | 2 comentaris
01/01/1970
La personalitat de l'holandès va impactar en la vida de molts culers, que es van entregar a l'obra d'un revolucionari, capaç de modernitzar el futbol dos cops, a la gespa i la banqueta
Nigel Farage, durant la campanya del Brexit. | UKIP
Pep Martí | 6 comentaris
01/01/1970
Nigel Farage assegura que "tenim una cinquena columna en els països europeus" | Le Pen clama per controlar les fronteres i tancar mesquites, mentre la primera ministra polonesa diu que Varsòvia fa bé d'impedir l'entrada de refugiats
Xavi Pascual, director de l'Strenes | ACN
Esteve Plantada
01/01/1970
Del 24 de març al 30 d'abril, més de quaranta artistes passaran pels escenaris de Girona | "L'objectiu és conservar el que tenim i anar millorant les experiències de l'espectador", explica el director del certamen a NacióDigital