28
d'octubre
del
2016
Actualitzat
el
25
de març
del
2017
a les
7:47h
Aquesta setmana hem vist dues presentacions, les de Microsoft i Apple, on se'ns han presentat, a més de nous dispositius, noves maneres d'interactuar amb els ordinadors. Així, mentre la companyia de Redmond mostrava el Surface Dial, una rodeta digital que es pot ubicar sobre el monitor del seu nou ordinador Surface Studio per utilitzar-la per seleccionar opcions, els de la poma reconvertien la fila superior de tecles de funció en l'anomenada Touch Bar, una pantalla tàctil que canvia segons el context.
El poder de computació dels dispositius és cada cop més gran, i per tant admeten noves funcionalitats que fins ara no ens havíem imaginat. I de ben segur que encara ens en queden per imaginar. Això implica que, sovint, haguem d'anar més enllà del teclat, el ratolí o una pantalla tàctil per comunicar-nos-hi. I si anys enrere el somni havien estat les interfícies hologràfiques (com les de Minority Report l'any 2002) o el control d'un punter amb els ulls, ara s'està repensant l'estratègia, precisament, dels punters i les finestres. Fins i tot de les pantalles i el seu ús.
Tenim al mercat un ampli ventall d'ordinadors portàtils amb pantalles tàctils prou útils però incòmodes quan estem assenyalant punts de la pantalla i fem clics involuntaris. La majoria dels mòbils ja ens permeten fer-los preguntes -malauradament, encara no en català- i ens les responen fins i tot en casos on podria ser complicat entendre'ns. Els comandaments a distància del televisor també han anat canviant els botons per petites zones tàctils per desplaçar-nos per les opcions. Algunes pantalles i trackpads actuen segons la força que hi apliquem, i les consoles de videojocs ja fa anys que experimenten amb comandaments com el de la Nintendo Wii o amb reconeixement de moviments a través d'una càmera.
El dubte és si el futur ha de centrar-se en alliberar-nos dels teclat, ratolins i altres aparells substituint-los, per exemple, per algun estrany sistema de control mental amb un casc que finalment ens llegeixi el pensament, o en donar-nos moltes opcions diferents. I, com passa sovint, el què ens podem arribar a imaginar sense haver descobert altres opcions no s'assemblarà gaire al què acabem fent. Perquè després dels experiments de les consoles, ara sembla que tornen els comandaments tradicionals, i els controls per veu necessiten una mica més d'entrenament i context. I, sobretot, nosaltres, com a persones, necessitem acostumar-nos a parlar amb una màquina com si fos una persona. O a asseure'ns amb calma en un vehicle que es condueixi sol cap a la feina perquè és l'hora d'anar a treballar i portem l'uniforme de treball.
De fet, l'únic que hem d'evitar és que la situació es capgiri i siguin les màquines les que decideixin per nosaltres. Però això ja són històries de ciència-ficció.
El fet que les principals novetats estiguin relacionades precisament amb com interactuem amb els seus ordinadors ens ha de situar en el context actual. I no només pels ordinadors: Google va presentar Home, una mena d'Amazon Echo que no deixa de ser un aparell que ens escolta i ens respon, i que s'assembla en part als rellotges intel·ligents com l'Apple Watch, amb qui podem interactuar amb la veu o amb una rodeta -anomenada Digital Crown- similar a la que s'utilitza en un rellotge normal per posar-lo a l'hora.
El poder de computació dels dispositius és cada cop més gran, i per tant admeten noves funcionalitats que fins ara no ens havíem imaginat. I de ben segur que encara ens en queden per imaginar. Això implica que, sovint, haguem d'anar més enllà del teclat, el ratolí o una pantalla tàctil per comunicar-nos-hi. I si anys enrere el somni havien estat les interfícies hologràfiques (com les de Minority Report l'any 2002) o el control d'un punter amb els ulls, ara s'està repensant l'estratègia, precisament, dels punters i les finestres. Fins i tot de les pantalles i el seu ús.
Tenim al mercat un ampli ventall d'ordinadors portàtils amb pantalles tàctils prou útils però incòmodes quan estem assenyalant punts de la pantalla i fem clics involuntaris. La majoria dels mòbils ja ens permeten fer-los preguntes -malauradament, encara no en català- i ens les responen fins i tot en casos on podria ser complicat entendre'ns. Els comandaments a distància del televisor també han anat canviant els botons per petites zones tàctils per desplaçar-nos per les opcions. Algunes pantalles i trackpads actuen segons la força que hi apliquem, i les consoles de videojocs ja fa anys que experimenten amb comandaments com el de la Nintendo Wii o amb reconeixement de moviments a través d'una càmera.
El dubte és si el futur ha de centrar-se en alliberar-nos dels teclat, ratolins i altres aparells substituint-los, per exemple, per algun estrany sistema de control mental amb un casc que finalment ens llegeixi el pensament, o en donar-nos moltes opcions diferents. I, com passa sovint, el què ens podem arribar a imaginar sense haver descobert altres opcions no s'assemblarà gaire al què acabem fent. Perquè després dels experiments de les consoles, ara sembla que tornen els comandaments tradicionals, i els controls per veu necessiten una mica més d'entrenament i context. I, sobretot, nosaltres, com a persones, necessitem acostumar-nos a parlar amb una màquina com si fos una persona. O a asseure'ns amb calma en un vehicle que es condueixi sol cap a la feina perquè és l'hora d'anar a treballar i portem l'uniforme de treball.
De fet, l'únic que hem d'evitar és que la situació es capgiri i siguin les màquines les que decideixin per nosaltres. Però això ja són històries de ciència-ficció.