26
d'octubre
del
2016
Actualitzat
a les
19:00h
Divendres de la setmana passada va fer un any de l'última sessió de control a la qual es va sotmetre Mariano Rajoy al Congrés. Llavors, es van dissoldre les Corts com a conseqüència de la convocatòria d'eleccions del 20 de desembre i el president del govern espanyol en funcions s'ha negat des d'aleshores a retre comptes als diputats mentre no fos investit formalment, tal com passarà dissabte. Les últimes paraules les va dedicar al llavors cap de l'oposició i ara ja ex secretari general del PSOE: "Senyor Sánchez, vostès van deixar un país a punt del rescat, a punt de fer fallida, en recessió i a l'atur. Això ho hem arreglat nosaltres una vegada més i, per tant, el millor que li pot passar a Espanya és que vostès segueixin aquí a l'oposició durant molts anys". Dit i fet, els socialistes no només seguiran a l'oposició, sinó que ho faran sense líder i facilitant que Rajoy segueixi governant.
Ara bé, perquè s'arribés a aquesta situació hauran passat dotze mesos, dues eleccions estatals, dues eleccions autonòmiques, tres temptatives fallides d'investidura i innombrables pressions des de poders fàctics ben plurals per aconseguir que els dos grans partits espanyols de les últimes dècades arribin a un principi d'acord que, en principi, no hauria de passar de l'aval passiu de dissabte, segons la cúpula del PSOE. Aquest viratge, però, no s'entén sense analitzar les peces que configuren el trencaclosques de la política espanyola, les quals s'han anat encaixant a poc a poc des de fa un any.
Partits: una esquerra dividida
La nit electoral del 20 de desembre va dibuixar un escenari terriblement complex. El bipartidisme va sortir-ne tocat, però no enfonsat, ja que el PSOE es va mantenir per sobre de Podem i l'ascens de C's va quedar molt per sota de les expectatives i incapaç de disputar el lideratge de la dreta a un PP que, si bé havia perdut una enorme quantitat de vots i diputats, es mantenia com a primera força destacada. Per si fos poc, les urnes van donar la clau de la governabilitat entre els dos blocs ideològics al sobiranisme català, imprescindible per donar la clau de la Moncloa a un o altre candidat.
Per trencar aquesta situació i absolutament tancat a cedir en la petició de referèndum dels independentistes, Pedro Sánchez va pactar un acord de legislatura amb C's que esperava que Podem avalés sense massa concessions. Un pecat original que va obrir una ferida incurable entre les dues forces d'esquerres i que va començar a estripar les vestidures internes també de cadascuna d'aquestes formacions.
Un cop la segona contesa electoral va certificar el mateix escenari i que Pablo Iglesias no ho tindria tan senzill per liderar l'esquerra espanyola, ni tan sols aliat amb IU, la divergència d'estratègies va esdevenir fractura tant al PSOE com a Podem. Per una banda, Sánchez va aixecar lleument el veto als sobiranistes mentre alguns sectors del seu partit (liderats per Felipe González i la federació andalusa) feien el mateix respecte el PP, cosa que va acabar amb un cop d'estat intern i la victòria dels segons. A l'altra banda, l'enfrontament entre Iglesias (partidari d'una línia més dura) i Íñigo Errejón (més moderat i disposat a cedir davant dels socialistes) també va aflorar i, fins i tot, ha donat lloc a purgues (com la de Sergio Pascual), enfrontaments oberts a federacions territorials i amb cada líder organitzant un corrent intern per imposar les seves idees junt als respectius afins. Es constatava que l'esquerra era incapaç d'oferir una alternativa a Rajoy.
Poder territorial: PSOE i C's a la baixa
El temor a unes terceres eleccions es va convertir en pànic a les seus del PSOE i de C's després de les eleccions basques i gallegues del 25 de setembre. La caiguda socialista a Euskadi va ser notable (de 16 a 9 diputats) i, tot i que a Galícia va ser menys dolorosa (de 18 a 14), en els dos casos el partit va ser superat per Podem o per l'aliança d'En Marea (malgrat que amb resultats pitjors del que esperava l'esquerra alternativa arran de les enquestes o dels resultats de les estatals). A banda, la formació d'Albert Rivera va quedar fora dels dos parlaments autonòmics. Només podia somriure aquella nit la seu del PP de Gènova, ja que Alberto Núñez Feijóo es va ratificar com a president amb majoria absoluta i la seva federació basca tan sols va caure un escó. Els incentius per forçar uns tercers comicis espanyols eren escassos, cosa que va facilitar que C's passés d'avalar Sánchez a Rajoy sense grans traumes (i torpedinant de nou la promesa electoral de no investir el líder del PP) o que el PSOE perdés la por a una gran coalició light.
Procés català: la unitat de l'Estat mana
Mentre l'atzucac espanyol seguia encallat, la política catalana s'accelerava. La campanya del 20 de desembre va estar marcada a Catalunya per la investidura impossible d'Artur Mas, mentre que la del 26 de juny pels pressupostos vetats del Govern. En els dos casos, el procés semblava també enrocat. Tot i això, la qüestió de confiança i el debat de política general han donat un nou impuls al full de ruta, el qual ha sumat una nova estació, la del "referèndum o referèndum". Els actes de desobediència, a més, ja són un fet, sobretot al Parlament (amb la votació de les conclusions de la comissió del procés constituent, tot i la prohibició explícita del Tribunal Constitucional (TC)), però també dels ajuntaments (amb el de Badalona obrint el 12 d'octubre o amb l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, o el regidor de Vic Joan Coma negant-se a declarar).
En paral·lel a l'avenç del procés, la justícia espanyola també ha posat la directa, per obrir formalment judici per l'organització del 9-N o per frenar els desacataments. Arran de la reforma de la llei del TC, aquest ja pot actuar per iniciativa pròpia, però el govern en funcions de Rajoy afirma que no és suficient, i que l'executiu central també ha de trobar-se en plenes facultats per respondre al desafiament català. Unes alertes que tenen efecte en alguns sectors del PSOE i del seu entorn, el qual, tot i apostar formalment per obrir un diàleg amb la Generalitat i iniciar una reforma constitucional, no vol deixar-li passar ni una ni sentir a parlar de referèndums.
Corrupció: el frau esquitxa el PP... i el PSOE
Si la unitat de l'Estat és el perfum amb què seduir PSOE i C's, la corrupció que esquitxa el PP és la gran pedra a la sabata per traçar acords. I en aquest camp, els avenços no han estat invisibles tampoc. L'últim episodi han estat les reveladores declaracions de Francisco Correa, en el marc del cas Gürtel de finançament il·legal del partit, però els populars han hagut de patir altres cops de la justícia o escenes que posaven en qüestió la seva netedat. És el cas de la investigació sobre l'exalcaldessa de València, Rita Barberá, que va deixar el PP però segueix com a senadora, però també el judici per les targetes black on hi ha l'exvicepresident espanyol Rodrigo Rato com a actor principal, l'aparició del ja exministre José Manuel Soria en els papers de Panamà (i la fallida recol·locaió al Banc Mundial), la investigació del cas Púnica de finançament il·legal al PP de Madrid, la decisió del Congrés d'investigar la guerra bruta contra Catalunya del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz...
Malgrat tot, el PP no és l'únic partit amb sospites de manca de pulcritud. La federació andalusa del PSOE, liderada per Susana Díaz, també està immersa en defensar l'honorabilitat dels seus exdirigents Manuel Chaves i José Antonio Griñán. I curiosament, a mesura que s'acostaven els socialistes andalusos a l'abstenció a Rajoy, la pressió sobre aquests baixava un graó, ja que l'11 d'octubre la jutge va arxivar la peça política del cas dels ERO, que implicava 24 responsables de la Junta.
Economia: pressions de la UE i a les autonomies
La manca de govern sembla que li ha anat bé a l'economia espanyola. El seu PIB ha crescut més del doble que a la zona euro, l'ocupació ha millorat també, la prima de risc s'ha mantingut estable, la inflació és lleugerament positiva, el mercat immobiliari sembla que torna a despertar, les inversions internacionals han millorat, l'Estat s'ha salvat d'una possible multa de la Comissió Europea per excés de dèficit... Tot i això, la pressió europea no cessa, ja que Brussel·les li reclama a l'executiu central un pressupost amb retallades per valor de 5.500 milions d'euros el més aviat possible per seguir esquivant la sanció, un argument també esgrimit per Rajoy per aconseguir l'aval a la investidura.
De fet, el govern espanyol ha traslladat aquesta pressió a les comunitats autònomes, ja que no va comunicar a aquestes fins fa dues setmanes quines transferències rebran el 2017, una informació imprescindible per elaborar els seus pressupostos. Els governs autonòmics socialistes estaven neguitosos per conèixer unes dades que normalment es faciliten el juliol, per no paralitzar la seva activitat per manca de previsions de recursos, i que aquest cop no han arribat fins que el PSOE tenia perspectives de cedir davant Rajoy. Aquest partit, de fet, també està negociant discretament amb l'executiu central una reforma de la llei d'estabilitat pressupostària que doni aire a les comunitats, tal com reclamen dirigents territorials socialistes, incapaços de quadrar els comptes.
Ara bé, perquè s'arribés a aquesta situació hauran passat dotze mesos, dues eleccions estatals, dues eleccions autonòmiques, tres temptatives fallides d'investidura i innombrables pressions des de poders fàctics ben plurals per aconseguir que els dos grans partits espanyols de les últimes dècades arribin a un principi d'acord que, en principi, no hauria de passar de l'aval passiu de dissabte, segons la cúpula del PSOE. Aquest viratge, però, no s'entén sense analitzar les peces que configuren el trencaclosques de la política espanyola, les quals s'han anat encaixant a poc a poc des de fa un any.
Partits: una esquerra dividida
La nit electoral del 20 de desembre va dibuixar un escenari terriblement complex. El bipartidisme va sortir-ne tocat, però no enfonsat, ja que el PSOE es va mantenir per sobre de Podem i l'ascens de C's va quedar molt per sota de les expectatives i incapaç de disputar el lideratge de la dreta a un PP que, si bé havia perdut una enorme quantitat de vots i diputats, es mantenia com a primera força destacada. Per si fos poc, les urnes van donar la clau de la governabilitat entre els dos blocs ideològics al sobiranisme català, imprescindible per donar la clau de la Moncloa a un o altre candidat.
Per trencar aquesta situació i absolutament tancat a cedir en la petició de referèndum dels independentistes, Pedro Sánchez va pactar un acord de legislatura amb C's que esperava que Podem avalés sense massa concessions. Un pecat original que va obrir una ferida incurable entre les dues forces d'esquerres i que va començar a estripar les vestidures internes també de cadascuna d'aquestes formacions.
Un cop la segona contesa electoral va certificar el mateix escenari i que Pablo Iglesias no ho tindria tan senzill per liderar l'esquerra espanyola, ni tan sols aliat amb IU, la divergència d'estratègies va esdevenir fractura tant al PSOE com a Podem. Per una banda, Sánchez va aixecar lleument el veto als sobiranistes mentre alguns sectors del seu partit (liderats per Felipe González i la federació andalusa) feien el mateix respecte el PP, cosa que va acabar amb un cop d'estat intern i la victòria dels segons. A l'altra banda, l'enfrontament entre Iglesias (partidari d'una línia més dura) i Íñigo Errejón (més moderat i disposat a cedir davant dels socialistes) també va aflorar i, fins i tot, ha donat lloc a purgues (com la de Sergio Pascual), enfrontaments oberts a federacions territorials i amb cada líder organitzant un corrent intern per imposar les seves idees junt als respectius afins. Es constatava que l'esquerra era incapaç d'oferir una alternativa a Rajoy.
Poder territorial: PSOE i C's a la baixa
El temor a unes terceres eleccions es va convertir en pànic a les seus del PSOE i de C's després de les eleccions basques i gallegues del 25 de setembre. La caiguda socialista a Euskadi va ser notable (de 16 a 9 diputats) i, tot i que a Galícia va ser menys dolorosa (de 18 a 14), en els dos casos el partit va ser superat per Podem o per l'aliança d'En Marea (malgrat que amb resultats pitjors del que esperava l'esquerra alternativa arran de les enquestes o dels resultats de les estatals). A banda, la formació d'Albert Rivera va quedar fora dels dos parlaments autonòmics. Només podia somriure aquella nit la seu del PP de Gènova, ja que Alberto Núñez Feijóo es va ratificar com a president amb majoria absoluta i la seva federació basca tan sols va caure un escó. Els incentius per forçar uns tercers comicis espanyols eren escassos, cosa que va facilitar que C's passés d'avalar Sánchez a Rajoy sense grans traumes (i torpedinant de nou la promesa electoral de no investir el líder del PP) o que el PSOE perdés la por a una gran coalició light.
Procés català: la unitat de l'Estat mana
Mentre l'atzucac espanyol seguia encallat, la política catalana s'accelerava. La campanya del 20 de desembre va estar marcada a Catalunya per la investidura impossible d'Artur Mas, mentre que la del 26 de juny pels pressupostos vetats del Govern. En els dos casos, el procés semblava també enrocat. Tot i això, la qüestió de confiança i el debat de política general han donat un nou impuls al full de ruta, el qual ha sumat una nova estació, la del "referèndum o referèndum". Els actes de desobediència, a més, ja són un fet, sobretot al Parlament (amb la votació de les conclusions de la comissió del procés constituent, tot i la prohibició explícita del Tribunal Constitucional (TC)), però també dels ajuntaments (amb el de Badalona obrint el 12 d'octubre o amb l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, o el regidor de Vic Joan Coma negant-se a declarar).
En paral·lel a l'avenç del procés, la justícia espanyola també ha posat la directa, per obrir formalment judici per l'organització del 9-N o per frenar els desacataments. Arran de la reforma de la llei del TC, aquest ja pot actuar per iniciativa pròpia, però el govern en funcions de Rajoy afirma que no és suficient, i que l'executiu central també ha de trobar-se en plenes facultats per respondre al desafiament català. Unes alertes que tenen efecte en alguns sectors del PSOE i del seu entorn, el qual, tot i apostar formalment per obrir un diàleg amb la Generalitat i iniciar una reforma constitucional, no vol deixar-li passar ni una ni sentir a parlar de referèndums.
Corrupció: el frau esquitxa el PP... i el PSOE
Si la unitat de l'Estat és el perfum amb què seduir PSOE i C's, la corrupció que esquitxa el PP és la gran pedra a la sabata per traçar acords. I en aquest camp, els avenços no han estat invisibles tampoc. L'últim episodi han estat les reveladores declaracions de Francisco Correa, en el marc del cas Gürtel de finançament il·legal del partit, però els populars han hagut de patir altres cops de la justícia o escenes que posaven en qüestió la seva netedat. És el cas de la investigació sobre l'exalcaldessa de València, Rita Barberá, que va deixar el PP però segueix com a senadora, però també el judici per les targetes black on hi ha l'exvicepresident espanyol Rodrigo Rato com a actor principal, l'aparició del ja exministre José Manuel Soria en els papers de Panamà (i la fallida recol·locaió al Banc Mundial), la investigació del cas Púnica de finançament il·legal al PP de Madrid, la decisió del Congrés d'investigar la guerra bruta contra Catalunya del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz...
Malgrat tot, el PP no és l'únic partit amb sospites de manca de pulcritud. La federació andalusa del PSOE, liderada per Susana Díaz, també està immersa en defensar l'honorabilitat dels seus exdirigents Manuel Chaves i José Antonio Griñán. I curiosament, a mesura que s'acostaven els socialistes andalusos a l'abstenció a Rajoy, la pressió sobre aquests baixava un graó, ja que l'11 d'octubre la jutge va arxivar la peça política del cas dels ERO, que implicava 24 responsables de la Junta.
Economia: pressions de la UE i a les autonomies
La manca de govern sembla que li ha anat bé a l'economia espanyola. El seu PIB ha crescut més del doble que a la zona euro, l'ocupació ha millorat també, la prima de risc s'ha mantingut estable, la inflació és lleugerament positiva, el mercat immobiliari sembla que torna a despertar, les inversions internacionals han millorat, l'Estat s'ha salvat d'una possible multa de la Comissió Europea per excés de dèficit... Tot i això, la pressió europea no cessa, ja que Brussel·les li reclama a l'executiu central un pressupost amb retallades per valor de 5.500 milions d'euros el més aviat possible per seguir esquivant la sanció, un argument també esgrimit per Rajoy per aconseguir l'aval a la investidura.
De fet, el govern espanyol ha traslladat aquesta pressió a les comunitats autònomes, ja que no va comunicar a aquestes fins fa dues setmanes quines transferències rebran el 2017, una informació imprescindible per elaborar els seus pressupostos. Els governs autonòmics socialistes estaven neguitosos per conèixer unes dades que normalment es faciliten el juliol, per no paralitzar la seva activitat per manca de previsions de recursos, i que aquest cop no han arribat fins que el PSOE tenia perspectives de cedir davant Rajoy. Aquest partit, de fet, també està negociant discretament amb l'executiu central una reforma de la llei d'estabilitat pressupostària que doni aire a les comunitats, tal com reclamen dirigents territorials socialistes, incapaços de quadrar els comptes.