25
d'octubre
del
2016
Actualitzat
el
26
d'octubre
a les
20:56h
Narcís Serra i Serra (Barcelona, 1943) va ser educat per manar. Nascut en una família que ha donat noms com Narcís de Carreras i Salvador Millet i Bel, presidents de la Caixa de Pensions i afectes a la tradició del catalanisme conservador, Serra -que avui s'ha sabut que serà jutjat per l'escàndol dels sobresous de Caixa Catalunya- és un exemple de com les elits del país preparen els seus fills per a l'ascens social. Després de llicenciar-se en Econòmiques, va treballar al capdavant del departament d’estadística de la Cambra de Comerç. Va estar dos anys a la London School for Economics, una experiència que poca gent es pot permetre i, al tornar, ja va entrar a la UAB com a professor de teoria econòmica.
El jove Narcís Serra, com molts altres fills de la burgesia nostrada, va sentir aviat el cuc de la política. Però no va ser el PSUC la nineta dels seus ulls, sinó que va conduir les seves passes cap al Front Obrer de Catalunya, que era com es deia la branca catalana del Frente de Liberación Popular (Felipe), on va entrar el 1962, i que era l’expressió d’una esquerra heterodoxa, emmirallada en la Iugoslàvia autogestionària o en l’Hongria rebeca a la Unió Soviètica. Allí, Serra es trobaria amb persones com Miquel Roca, de qui es faria amic i soci, José Luis Leal –futur ministre amb UCD i president de l’Associació Espanyola de la Banca- o Jesús Aguirre, futur duc d’Alba. El Felipe, com el FOC, era un vestit triat per a ànimes elaborades.
Serra i Roca van teixir una aliança estratègica de la qual s’ha parlat molt. En un moment determinat, tots dos van optar per camins diferents. Roca va dirigir-se cap al que seria Convergència Democràtica i Serra va anar cap a la Convergència Socialista que desembocaria en el PSC-Congrés. S’ha explicat sovint amb humor que van decidir-ho a sorts… Però diuen que dels dos, el que semblava més dretà era Serra. En el que sí que van anar plegats va ser en el Pla de la Ribera, un encàrrec de l’empresari Duran Farell per renovar el front marítim de Barcelona i que va rebre l’aplaudiment de l’aleshores alcalde Josep Maria de Porcioles i la protesta del moviment veïnal, i que fou en part bandejat.
Un dels 400
Fèlix Millet va dir un dia: "Som 400 i gairebé sempre som els mateixos". Es referia a les poques famílies que remenen les cireres a Catalunya. Narcís Serra forma part d’aquest món exclusiu on tots es coneixen i es troben per tot arreu. El llistat dels càrrecs i responsabilitats que ha exercit en algun moment ja ho diu tot: membre del patronat i president de la Fundació Cidob, president del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), president de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals, president de Caixa Catalunya (2005-10), Creu de Sant Jordi, president de Telefónica Xile, conseller de Telefónica al Brasil, d’on ha estat confirmat el maig passat…
En política ho ha estat quasi tot: conseller de Política Territorial de la Generalitat (1977-79), alcalde de Barcelona (1979), diputat al Congrés, ministre de Defensa (1982-91), vicepresident del govern espanyol (1991-95), líder dels socialistes catalans.
Va ser elegit alcalde de Barcelona el 1979, en el moment de més il·lusió pel canvi polític. Aviat arribaria la decepció, el que es va anomenar el desencant. Però Serra va fer, mentrestant, una carrera meteòrica. Va saber aprofitar la celebració del Dia de les Forces Armades a Barcelona el 1981, pocs mesos després de l’intent de cop d’Estat del 23-F, per mimar els generals espanyols, amb l’ajuda de Lluís Reverter, mestre en relacions públiques que el va acompanyar en bona part del seu itinerari.
Això el va catapultar al ministeri de Defensa amb el triomf del PSOE el 1982. Van ser anys d’excessos, amb majories absolutes continuades que van donar als socialistes una sensació d’impunitat que potser encara paguen ara. Per Serra, com per molts altres companys seus de carnet, l’etiqueta de socialista va ser com un salconduit. Vicepresident de l’executiu després de la renúncia d’Alfonso Guerra per l’escàndol dels negocis del seu germà Juan Guerra, va acabar marxant també després d’un altre afer: el cas que va afectar l’espionatge del Cesid, quan es va descobrir que els serveis d’informació havien gravat durant anys a gran quantitat de figures públiques.
Del PSC al MNAC
La sortida de Serra del govern enmig d’un fort escàndol no va ser obstacle perquè assumís la primera secretaria del PSC l’any següent. A Raimon Obiols li havia arribat l’hora. Una revolta de capitans va considerar que calia substituir l'aleshores primer secretari. Serra va ser l’home del moment, com quasi sempre. Va ser-ho durant quatre anys, mentre els barons del territori, que tenien la majoria de l’aparell, no es veien amb cor de prendre el poder total, cosa que van fer l’any 2000, quan José Montilla es fa amb la secretaria i construeix un tàndem amb Pasqual Maragall.
Serra va abandonar el primer rengle de la política, però va continuar actiu. Fos des del CIDOB o des de la presidència de Caixa Catalunya, o dirigint el patronat del MNAC, ha estat un home molt influent. La seva gestió al capdavant de l'entitat de crèdit, intervinguda pel Banc d'Espanya, serà ara sotmesa a judici. L'antic dirigent socialista topa ara amb el cost d'una exposició excessiva a tota mena de disponibilitats.
Quan va abandonar la presidència del MNAC, el 2012, el va succeir un vell amic, Miquel Roca. Calia designar també un nou director i Serra va demanar sortir del comitè que elegiria el nou responsable ja que era parent d’un dels aspirants. L’elecció va recaure finalment en Josep Serra, nebot seu.
El jove Narcís Serra, com molts altres fills de la burgesia nostrada, va sentir aviat el cuc de la política. Però no va ser el PSUC la nineta dels seus ulls, sinó que va conduir les seves passes cap al Front Obrer de Catalunya, que era com es deia la branca catalana del Frente de Liberación Popular (Felipe), on va entrar el 1962, i que era l’expressió d’una esquerra heterodoxa, emmirallada en la Iugoslàvia autogestionària o en l’Hongria rebeca a la Unió Soviètica. Allí, Serra es trobaria amb persones com Miquel Roca, de qui es faria amic i soci, José Luis Leal –futur ministre amb UCD i president de l’Associació Espanyola de la Banca- o Jesús Aguirre, futur duc d’Alba. El Felipe, com el FOC, era un vestit triat per a ànimes elaborades.
Serra i Roca van teixir una aliança estratègica de la qual s’ha parlat molt. En un moment determinat, tots dos van optar per camins diferents. Roca va dirigir-se cap al que seria Convergència Democràtica i Serra va anar cap a la Convergència Socialista que desembocaria en el PSC-Congrés. S’ha explicat sovint amb humor que van decidir-ho a sorts… Però diuen que dels dos, el que semblava més dretà era Serra. En el que sí que van anar plegats va ser en el Pla de la Ribera, un encàrrec de l’empresari Duran Farell per renovar el front marítim de Barcelona i que va rebre l’aplaudiment de l’aleshores alcalde Josep Maria de Porcioles i la protesta del moviment veïnal, i que fou en part bandejat.
Un dels 400
Fèlix Millet va dir un dia: "Som 400 i gairebé sempre som els mateixos". Es referia a les poques famílies que remenen les cireres a Catalunya. Narcís Serra forma part d’aquest món exclusiu on tots es coneixen i es troben per tot arreu. El llistat dels càrrecs i responsabilitats que ha exercit en algun moment ja ho diu tot: membre del patronat i president de la Fundació Cidob, president del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), president de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals, president de Caixa Catalunya (2005-10), Creu de Sant Jordi, president de Telefónica Xile, conseller de Telefónica al Brasil, d’on ha estat confirmat el maig passat…
En política ho ha estat quasi tot: conseller de Política Territorial de la Generalitat (1977-79), alcalde de Barcelona (1979), diputat al Congrés, ministre de Defensa (1982-91), vicepresident del govern espanyol (1991-95), líder dels socialistes catalans.
Va ser elegit alcalde de Barcelona el 1979, en el moment de més il·lusió pel canvi polític. Aviat arribaria la decepció, el que es va anomenar el desencant. Però Serra va fer, mentrestant, una carrera meteòrica. Va saber aprofitar la celebració del Dia de les Forces Armades a Barcelona el 1981, pocs mesos després de l’intent de cop d’Estat del 23-F, per mimar els generals espanyols, amb l’ajuda de Lluís Reverter, mestre en relacions públiques que el va acompanyar en bona part del seu itinerari.
Això el va catapultar al ministeri de Defensa amb el triomf del PSOE el 1982. Van ser anys d’excessos, amb majories absolutes continuades que van donar als socialistes una sensació d’impunitat que potser encara paguen ara. Per Serra, com per molts altres companys seus de carnet, l’etiqueta de socialista va ser com un salconduit. Vicepresident de l’executiu després de la renúncia d’Alfonso Guerra per l’escàndol dels negocis del seu germà Juan Guerra, va acabar marxant també després d’un altre afer: el cas que va afectar l’espionatge del Cesid, quan es va descobrir que els serveis d’informació havien gravat durant anys a gran quantitat de figures públiques.
Del PSC al MNAC
La sortida de Serra del govern enmig d’un fort escàndol no va ser obstacle perquè assumís la primera secretaria del PSC l’any següent. A Raimon Obiols li havia arribat l’hora. Una revolta de capitans va considerar que calia substituir l'aleshores primer secretari. Serra va ser l’home del moment, com quasi sempre. Va ser-ho durant quatre anys, mentre els barons del territori, que tenien la majoria de l’aparell, no es veien amb cor de prendre el poder total, cosa que van fer l’any 2000, quan José Montilla es fa amb la secretaria i construeix un tàndem amb Pasqual Maragall.
Serra va abandonar el primer rengle de la política, però va continuar actiu. Fos des del CIDOB o des de la presidència de Caixa Catalunya, o dirigint el patronat del MNAC, ha estat un home molt influent. La seva gestió al capdavant de l'entitat de crèdit, intervinguda pel Banc d'Espanya, serà ara sotmesa a judici. L'antic dirigent socialista topa ara amb el cost d'una exposició excessiva a tota mena de disponibilitats.
Quan va abandonar la presidència del MNAC, el 2012, el va succeir un vell amic, Miquel Roca. Calia designar també un nou director i Serra va demanar sortir del comitè que elegiria el nou responsable ja que era parent d’un dels aspirants. L’elecció va recaure finalment en Josep Serra, nebot seu.