El passat nazifeixista encara remou la memòria d'Europa

L’espanyol ha estat l’únic Estat d’Europa que ha vist morir el seu dictador al llit (també al portuguès Salazar, però poc després el seu règim va ser derrocat). Aquí hi ha l’origen de molts dels problemes que arrossega la societat espanyola amb la seva memòria. Quaranta anys després de la mort de Franco, la seva tomba al Valle de los Caídos sembla entreoberta. Però tots els països del continent que han patit un règim dictatorial arrosseguen un conflicte amb el seu passat.    
 
Alemanya: una desnazificació dèbil

Després de l’ensorrament del III Reich, en una Alemanya ocupada pels aliats, es van iniciar els anomenats processos de desnazificació, que volien arrancar de la societat alemanya tot vestigi de hitlerisme. Es van celebrar els processos de Nuremberg. Van ser eliminats monuments i inscripcions nazis, i prohibit fer la salutació braç en alt.

Fins al 2015, Alemanya ha pagat indemnitzacions a les víctimes de l’Holocaust. El partit nazi és il·legal i els seus hereus s’han hagut de refugiar en sigles més o menys explícites (ara en la xenòfoba Alternativa per Alemanya). L’apologia del nazisme és un delicte i es va oficialitzar la visita dels grups escolars a un camp d’extermini al llarg de l’itinerari escolar.
Però el cert és que Alemanya ha gestionat amb contradiccions la relació amb el passat. De fet, la desnazificació es va aturar amb l’inici de la Guerra Freda.

El 1949, es fundava la República Federal Alemanya (RFA) i el democristià Konrad Adenauer va passar a liderar el nou país sorgit de les cendres. Antic opositor al nazisme, ningú millor que ell, cínic i vell, per enterrar el debat sobre el III Reich i la culpabilitat. Antics membres del partit nazi es van integrar en la política, molts d’ells acollits a la Unió Cristiana Democràtica (CDU) d’Adenauer. Un dels seus principals col·laboradors, Hans Globke, era conegut pel seu passat antisemita. Hans Filbinger, tot un president del land de Baden-Württemberg i important dirigent de la CDU, va haver de renunciar el 1978 al fer-se públic que havia estat jutge els darrers mesos de la guerra i havia condemnat a mort uns joves desertors.  

Les dificultats per assumir la memòria hitleriana no s’entenen sense el fet que el III Reich va ser vençut pels aliats, no pas pels alemanys. Per molts d’ells, durant dècades, el 1945 va ser una derrota. Moltes figures rellevants havien estat soldats de l’exèrcit de Hitler. La sèrie televisiva “Holocaust”, a finals dels setanta, va ser polèmica a l’evidenciar la responsabilitat de molts alemanys en l’extermini de jueus i opositors. El 1985, quaranta anys després, encara hi va haver un fort debat sobre el significat del triomf aliat.

Tot un Nobel de Literatura com Günther Grass, sempre pontificador de causes justes, va callar fins als seus darrers dies haver estat membre de les Joventuts Hitlerianes. Però també hi va haver escenes glorioses. Com la d’un canceller, Willy Brandt, caient de genolls a Varsòvia davant del gueto jueu. Era el 1970. Van haver de passar vint-i-cinc anys perquè un governant alemany demanés perdó als polonesos.       
 
Àustria, de l’oblit a la destrucció del niu de la bèstia

El govern austríac ha decidit, després d’anys de polèmiques, aterrar la casa que va veure néixer la bèstia. Adolf Hitler va venir al món a la localitat austríaca de Braunau am Inn, que s’ha convertit en lloc de trobada i celebracions de grups neonazis. Enrunar la casa és una manera de tancar un expedient incòmode, però no resol el problema de fons: la pervivència d’un sentiment de nostàlgia en la societat austríaca.

Des que Hitler va arribar al poder a Alemanya, el 1933, un dels seus objectius era construir la Gran Alemanya, el que implicava l’Anschluss, l’annexió d’Àustria, un projecte que tenia simpaties en amplis sectors de la població. El 1938, una gran majoria d’austríacs votaven en referèndum l’annexió per part d’Alemanya. Aquest és el “pecat original” que emboira la memòria oficial d’Àustria.  

Després del 1945, la veritat oficial d’una Àustria víctima es va imposar. En la classe dirigent austríaca es va imposar el criteri que calia enterrar el passat. Segurament per les dificultats de poder presentar una Àustria resistent al nazisme. De fet, algunes iniciatives de recuperació de la memòria són relativament recents, com el Fons Nacional de la República d’Àustria, creat el 1995, que treballa en la recerca sobre el passat nazi.
 
El cas Waldheim i el retorn del passat

El 1986, Kurt Waldheim va ser elegit president. Com va poder  ser ministre d’Exteriors i secretari general de l’ONU sense que ningú descobrís el seu passat d’oficial de les SS? Malgrat l’escàndol quan es va conèixer la seva complicitat amb el nazisme, fou elegit president. Encara que Waldheim no podia sortir de casa, va suposar un canvi en la política austríaca, que va venir acompanyat de l’avenç del FPO de Haider en les eleccions. Des d’aleshores, la pitjor nostàlgia es va començar a treure el maquillatge del rostre. I mentre el govern de Viena decideix derruir el bressol de Hitler, els austríacs tornaran a les urnes el desembre per repetir la segona volta –frec a frec- de les eleccions presidencials entre l’ecologista Van der Bellen i el xenòfob Norbert Hofer.   
 
França: tots érem resistents

El cas de França també presenta aspectes sorprenents. País ocupat –amb facilitat- per Hitler el 1940, el moviment de la Resistència creat pel general De Gaulle va combatre els ocupants i el seu aliat intern, el règim titella del mariscal Pétain amb seu a Vichy. Després del 1945, De Gaulle va imposar una versió oficial de la lluita contra Hitler que no responia tant a la veritat com a aquella frase de Churchill, “la història em tractarà bé: la penso escriure jo”. El relat d’una França resistent contra un ocupants vencedors amb l’ajuda d’uns traïdors se sostenia amb dificultat. En l’inici de la guerra, la Resistència va ser minoritària. No va ser fins que el seu resultat ja s’entreveia, que la xifra de resistents es va incrementar.

Després d’uns primers mesos de repressió contra els col·laboracionistes, molts d’ells es van integrar en la vida civil sense més entrebancs. El cas Mitterrand és ben conegut. El futur president socialista va ser en la seva joventut home d’idees conservadores. Durant els primers temps de l’ocupació, va mostrar simpatia per Pétain, i fins i tot va ser rebut pel mateix mariscal l’octubre de 1942 i condecorat pel seu treball a favor de la repatriació dels presoners de guerra. En aquell moment, ja havia iniciat els seus contactes amb la Resistència, a la qual s’adheriria i en seria un dels joves dirigents.

Hi va haver casos molt greus, com el de Maurice Papon, antic pétainista i repressor de jueus francesos que va aconseguir passar desapercebut fins arribar a ministre del Pressupost de Giscard. L’any 1998, al final dels seus dies, es va descobrir el seu passat i fou sotmès a judici i empresonat.
 
Un apunt sobre Portugal

Al salazarisme el vam derrocar nosaltres, poden afirmar els portuguesos. Després d’una llarguíssima dictadura, instaurada el 1926, Salazar va morir el 1970 i el règim feixista i colonialista va ser derrocat per l’exèrcit el 25 d’abril del 1974. Aquest fet suposa un canvi total pel que fa a la memòria històrica. El procés revolucionari engegat després del cop va implicar una ruptura amb el passat. Després, la dreta tornaria a governar a través de les urnes, i alguns antics dignataris salazaristes van recuperar posicions. Però Portugal ha sabut crear un relat propi de legitimació de la nació a partir del triomf dels clavells d’abril del 74. És una gesta que no sempre ha estat prou valorada des de l’exterior.