Dominc Monaghan: «Una gran obra sempre comença amb un bon guió»

Dominic Monaghan (Berlín, 1976) sempre serà recordat per dos papers totalment icònics. L'un, en Merry d'El senyor dels anells; l'altre, en Charlie de Lost, una sèrie que va canviar la història de la televisió i que va suposar tota una revolució en la manera mateixa de veure les ficcions. Ungles pintades de tots colors, tatuatges amb història, ferides al peu –no pas producte del programa sobre animals salvatges que presenta i dirigeix a la televisió dels Estats Units, sinó a causa d'un accident de moto– o anells estrambòtics fan d'ell un personatge ben singular.
 
Afable, proper i de conversa incansable, Monaghan atén NacióDigital mentre promociona Pet (Carles Torrens, 2016), la pel·lícula que protagonitza i que presenta en aquesta edició del Festival de Sitges. Dirigida pel català Carles Torrens, el film és una excusa més per estrènyer encara més els vincles que ja té amb Barcelona –on hi viu el seu germà, cunyada i nebots– i per constatar que és un actor que, malgrat els anys que fa de la fi de Lost, encara segueix despertant passions.
 
- Pet és una fosca història d’amor que examina quant estem disposats a fer en nom de l’amor. Vostè què estaria disposat a fer per amor?
 
- Això dependria de cada moment. L'amor és una emoció desesperada i aclaparadora, tot i que jo no sóc de viure l'amor d'aquesta manera. A Pet hi ha diferents activitats criminals que tenen lloc "en nom de l'amor", com bé comentes, però crec que no és una bona idea ferir la gent per aquestes raons, sincerament.

- Va ser això el que el va atreure de la pel·lícula?
 
- En part sí, perquè sempre m'enamoro dels guions. Per a mi, tot comença amb l'escriptura: una gran obra sempre comença amb un bon guió. Si mires les coses que he fet a la meva carrera, tot va en funció a si hi ha, o no, un bon guió. Crec que si l'escriptura és bona sempre es pot construir una bona història. El senyor dels anells, Lost o Pet, per dir-ne tres, coincideixen en què tenen un gran guió. Si sobre el paper és bo, llavors els personatges seran convincents i la resta també ho serà.
 
- Hi ha una llarga història entre Pet i Dominic Monaghan, perquè vostè era al projecte abans que hi arribés en Carles Torrens. Com va anar, això?
 
- Quan vaig fer la primera temporada de Lost creia que també faria Pet. Fa més de deu anys! Aleshores, però, tot va anar posposant-se, per diverses raons, per feina, per motius personals, etc. Però jo tenia la vista posada en aquest guió, m'interessava molt, i li vaig dir al meu agent que no li tragués l'ull de sobre. Adorava aquell personatge i pensava que algun dia potser el podria fer. Aleshores, molt temps després, en Carles Torrens va agafar les regnes del projecte, me'n vaig assabentar, li vaig trucar, ens vam asseure per parlar-ne i un mes després ja estàvem fent el film.
 
- Seth i Holly són dues persones aïllades que tenen molt en comú, malgrat que no ho saben. Com van treballar amb en Carles Torrens els personatges?
 
- Vam explorar les similituds que en Seth i la Holly compartien. En el fons, tenen les mateixes idees sobre l'amor, i també les mateixes sobre la soledat i la separació. Són idees força incomprensibles per l'altra gent . Però, és cert que també hi havia coses que els diferenciaven. En aquest sentit, jo estava molt interessat en com en Seth actua, com si fos una gran àguila en ple vol. Crec que és molt intel·ligent i volia explorar-ne el per què. A banda d'això, m'encuriosia la relació del Seth amb els gossos i també vaig llegir molt sobre el tema dels serial killers –Jeffrey Dahmer, Dennis Nilsen, etc.–, per provar de saber què podia passar-li pel cap.
 

- Per motius familiars, i ara per motius professionals, manté una estreta relació amb Catalunya. Aquí, Lost va tenir un gran seguiment. Com ho va viure?
 
- Encara ara, a Barcelona, si vaig a la Boqueria o a la Plaça Catalunya, algú em diu "Charlie". La sensació és molt agradable i, alhora, estranya. Fins i tot crec que hi ha un bar al Poblenou ambientat en l'univers i simbologia de la sèrie, és increïble! Tot plegat, però, és molt satisfactori, perquè com a actor, quan fas un projecte el que vols és arribar al màxim de gent possible. I a Catalunya i l'estat espanyol Lost va ser una febre, molt diferent a com es va rebre a Anglaterra, que és d'on sóc. A Manchester la gent no em deia res. Però aquí, era una bogeria.
 
- Com a bon coneixedor de la ciutat, què és el que més li agrada de Barcelona?
 
- Les patates braves, el pa amb tomàquet i que aquí també adoreu el futbol. Messi és un geni! M'agrada, especialment, l'apassionament que té la gent per la vida. Tothom, de nit o de dia, gaudeix de beure un bon vi, d'un bon àpat, etc. Això no ho tenim, a Anglaterra. Vosaltres abraceu la vida!
 
- Vostè és un gran "futboler". No sé si ho recorda, però a l'episodi The Constant de Lost, hi ha una escena en un bar on la televisió està transmetent un partit de futbol entre el Barça i el Madrid. Creu que va ser un gest de complicitat dels productors o que va ser casual?
 
- Ara no recordo el moment precís, però estic segur que si hi era no va ser casual, en cap cas! Tot el que apareixia a Lost era intencionat, no en tinguis cap dubte. Segur que sabien que Lost tenia un gran seguiment a l'estat espanyol i van incloure aquesta petita complicitat, com tu dius. De fet, si ho recordes, en Charlie era un gran seguidor del Manchester United, perquè jo ho sóc, no va ser perquè sí.
 
- En el seu moment, el final de Lost va ser molt comentat, amb detractors furibunds i admiradors abrandats. Com ho va viure l'equip? Per a vostès va ser un final feliç?
 
- No sabria què dir, perquè no el vaig veure, encara que sembli increïble. Nosaltres estàvem dins del show, fent-lo, preparant-lo, i no teníem temps per pair-lo, per veure'l en directe o per comentar què estava passant amb els fans. Pensa que quan Lost es passava als EUA, nosaltres érem a la platja gravant nous episodis. Pel que fa al final, evidentment vaig sentir que va dividir totalment l'audiència. I aquesta n'és la grandesa, que tothom té la seva pròpia idea i vivència.