Una dosi de cinema llardós

Hi ha coses molt difícils d'explicar si no has viscut mai l'ambient d'expectació que es contagia al Festival de Sitges de projecció en projecció, amb un públic fidel, però exigent, a qui no semblen afectar idees extravagants o indigeribles, a qui satisfà la creativitat més xocant, encara que no porti enlloc. És amb aquesta passió absoluta per les històries que viuen als marges de la indústria convencional que el Festival Internacional de Cinema de Catalunya ha aconseguit arribar a la cinquantena (la propera edició viurà la celebració com cal) amb un segell propi i intransferible.
 
En aquest marc referencial, Sitges acull millor que ningú films com la centrifugadora implacable de Trush Humpers (Harmony Korine, 2011), l'excentricitat de la menysvalorada i irònicament freakTusk (Kevin Smith, 2014) o el darrer exemple projectat aquest dilluns, absolutament repugnant, amb totes les lletres: The Greasy Strangler (L'estrangulador greixós), una comèdia negra i delirant dirigida per Jim Hosking –jove director britànic que va ser premiat a Sundance pel curtmetratge Renegades (2010)– i protagonitzada per Michael St. Michaels i Sky Elobar.

A partir d'una premissa estrambòtica, el film mostra les vicissituds vitals de dos inadaptats –pare i fill– que no tenen res de profit per oferir a la societat. El pare, en Big Ronnie (Michael St. Michaels), porta malament que el seu fill Big Brayden (Sky Elobar),, amb qui viu, comenci a sortir amb la Janet. Mentrestant, Big Ronnie es converteix de nits en un llardós assassí untat de greix –i d'atributs gegantins– que va eliminant la gent que l'irrita. 

Paròdia de pel·lícula dins de pel·lícula, The Greasy Strangler és una pila de greix condensat, llardós i incòmodament ofensiu. Una pel·lícula que sembla mentida que hagi trobat finançament, però que existeix, convertida en un film de culte de principi a fi, malgrat que l'espurna de la genialitat només duri deu minuts. Entre pets, escatologia explícita, nus frontals de mida incòmoda i tones de greix, la història va a parar a un no-res que deixa l'espectador estabornit, mentre demostren aquest intangible que fa fascinant la programació d'un festival únic, malgrat tots els alts i baixos.