07
d'octubre
del
2016
Actualitzat
el
17
d'octubre
a les
18:07h
La Federació Catalana del PSOE amenaça amb ressorgir d'entre els morts –com evoca la portada d'un disc d'Iron Maiden- portant l'estendard de la Union Jack. Va ser el somni eròtic de José Bono, que –tal com va explicar Vicent Sanchis a aquest diari- temptava Albert Rivera per "refundar" el PSOE a Catalunya. El seu fantasma emergeix ara, en el marasme en què s'ha convertit el socialisme espanyol, novament com una amenaça al PSC... i també a C's.
La trencadissa de dissabte passat al comitè federal del PSOE deixa els socialistes davant de tres vies per encarar una encara hipotètica investidura de Mariano Rajoy. Cap d'asfaltada:
El primer camí és que 11 dels seus 84 diputats al Congrés s'abstinguin per facilitar la investidura de Rajoy. És el que s'ha denominat com a "abstenció mínima". Permetria evitar nous parricidis entre partidaris del "no" i de l'abstenció, i deixaria al PSC la possibilitat de no tacar-se les mans, amb la mirada posada a les eleccions catalanes. Però la gestora del PSOE considera que -per ara- no és una opció seriosa, com tampoc ho seria donar llibertat de vot.
El segon escenari és un "no" a Rajoy. Malgrat la simplicitat (gore) de l'escena del comitè federal, no tots els crítics amb Sánchez aposten per una abstenció, com ho demostren els casos, per exemple, de Ximo Puig o Javier Lambán. L'aparent calma de la reunió del grup parlamentari al Congrés d'aquest dimarts –on pràcticament només es van sentir veus a favor de l'abstenció- amaga fortes resistències.
El "no" a Rajoy, però, genera problemes immediats per als socialistes. Forçaria unes terceres eleccions on haurien de concórrer amb un partit dividit, sense un candidat preparat, i amb la càrrega addicional d'haver estat provocades pel seu immobilisme. Unes eleccions on -si no es produeix cap accident- el PP ho tindria tot de cara i al PSOE li tocaria arrossegar els peus sense cap perspectiva de millora. Si es decanten per aquesta opció, els socialistes necessitaran un candidat no alineat amb cap dels dos sectors. S'ha assenyalat, per exemple, l'exministre Gabilondo. Seria un perfil crematori en el cas de desastre electoral, o substituïble en el cas que el partit fos capaç de retenir el seu vot fidel i -en un escenari de poca participació- mantenir resultats.
Però el camí més planer, per ara, és l'abstenció en bloc. És l'opció preferida del president de la gestora, Javier Fernández, que té intenció d'anar estovant el partit reunint-se, primer, amb els 17 barons autonòmics. L'objectiu: evitar a qualsevol preu que el pròxim comitè federal del PSOE on es debatrà aquesta qüestió esdevingui la segona part de la pel·lícula de la setmana passada. Amb tot, a Fernández li tocarà llimar moltes aspreses i moure amb cura les peces d'escacs pel calendari. El PSC celebra primàries el dissabte 15 d'octubre i els dos candidats que hi concorren –Miquel Iceta i Núria Parlon- defensen aferrisadament el "no" a Rajoy. Parlon, a més a més, amenaça amb trencar la disciplina de vot al Congrés en cas que el PSOE es decideixi per l'abstenció.
La gestora haurà d'esperar com a mínim fins el 16 d'octubre per celebrar el comitè federal, aprovar el sentit del seu vot (llegeixi's abstenció), i intentar que la nova direcció del PSC acati el veredicte i flexibilitzi la seva posició. Si no hi ha acord, el PSC i el PSOE entraran en una dimensió desconeguda pel que fa a les seves relacions. Malgrat que el PSC ja havia trencat anteriorment la disciplina de vot al Congrés en una resolució sobre el dret a decidir, un vot diferenciat en aquesta qüestió no es podria tancar amb sancions simbòliques ni accions disciplinàries, com va passar el 2013.
L'escenari de ruptura seria incert per al PSOE –que perdria els set diputats del PSC al Congrés-, però també obriria perspectives nebuloses per als socialistes catalans, que veurien com els seus diputats passarien a engreixar les files del grup mixt, on ja es troba el PDEcat. Però l'amenaça més latent per al PSC (i per a C's, perquè aterraria al seu graner de vots), és que fruit d'una trencadissa total, el PSOE posi a zero el comptador i es presenti en solitari a Catalunya. No és cap secret que la vella guàrdia del socialisme espanyol s'ha penedit de l'acord que el 1977 van signar el PSC i la Federació Catalana del PSOE per concórrer junts a les eleccions espanyoles amb el nom de Socialistes de Catalunya.
Guerra, González i Bono sospiren en silenci mentre sona The number of the beast.
La trencadissa de dissabte passat al comitè federal del PSOE deixa els socialistes davant de tres vies per encarar una encara hipotètica investidura de Mariano Rajoy. Cap d'asfaltada:
El primer camí és que 11 dels seus 84 diputats al Congrés s'abstinguin per facilitar la investidura de Rajoy. És el que s'ha denominat com a "abstenció mínima". Permetria evitar nous parricidis entre partidaris del "no" i de l'abstenció, i deixaria al PSC la possibilitat de no tacar-se les mans, amb la mirada posada a les eleccions catalanes. Però la gestora del PSOE considera que -per ara- no és una opció seriosa, com tampoc ho seria donar llibertat de vot.
El segon escenari és un "no" a Rajoy. Malgrat la simplicitat (gore) de l'escena del comitè federal, no tots els crítics amb Sánchez aposten per una abstenció, com ho demostren els casos, per exemple, de Ximo Puig o Javier Lambán. L'aparent calma de la reunió del grup parlamentari al Congrés d'aquest dimarts –on pràcticament només es van sentir veus a favor de l'abstenció- amaga fortes resistències.
El "no" a Rajoy, però, genera problemes immediats per als socialistes. Forçaria unes terceres eleccions on haurien de concórrer amb un partit dividit, sense un candidat preparat, i amb la càrrega addicional d'haver estat provocades pel seu immobilisme. Unes eleccions on -si no es produeix cap accident- el PP ho tindria tot de cara i al PSOE li tocaria arrossegar els peus sense cap perspectiva de millora. Si es decanten per aquesta opció, els socialistes necessitaran un candidat no alineat amb cap dels dos sectors. S'ha assenyalat, per exemple, l'exministre Gabilondo. Seria un perfil crematori en el cas de desastre electoral, o substituïble en el cas que el partit fos capaç de retenir el seu vot fidel i -en un escenari de poca participació- mantenir resultats.
Però el camí més planer, per ara, és l'abstenció en bloc. És l'opció preferida del president de la gestora, Javier Fernández, que té intenció d'anar estovant el partit reunint-se, primer, amb els 17 barons autonòmics. L'objectiu: evitar a qualsevol preu que el pròxim comitè federal del PSOE on es debatrà aquesta qüestió esdevingui la segona part de la pel·lícula de la setmana passada. Amb tot, a Fernández li tocarà llimar moltes aspreses i moure amb cura les peces d'escacs pel calendari. El PSC celebra primàries el dissabte 15 d'octubre i els dos candidats que hi concorren –Miquel Iceta i Núria Parlon- defensen aferrisadament el "no" a Rajoy. Parlon, a més a més, amenaça amb trencar la disciplina de vot al Congrés en cas que el PSOE es decideixi per l'abstenció.
La gestora haurà d'esperar com a mínim fins el 16 d'octubre per celebrar el comitè federal, aprovar el sentit del seu vot (llegeixi's abstenció), i intentar que la nova direcció del PSC acati el veredicte i flexibilitzi la seva posició. Si no hi ha acord, el PSC i el PSOE entraran en una dimensió desconeguda pel que fa a les seves relacions. Malgrat que el PSC ja havia trencat anteriorment la disciplina de vot al Congrés en una resolució sobre el dret a decidir, un vot diferenciat en aquesta qüestió no es podria tancar amb sancions simbòliques ni accions disciplinàries, com va passar el 2013.
L'escenari de ruptura seria incert per al PSOE –que perdria els set diputats del PSC al Congrés-, però també obriria perspectives nebuloses per als socialistes catalans, que veurien com els seus diputats passarien a engreixar les files del grup mixt, on ja es troba el PDEcat. Però l'amenaça més latent per al PSC (i per a C's, perquè aterraria al seu graner de vots), és que fruit d'una trencadissa total, el PSOE posi a zero el comptador i es presenti en solitari a Catalunya. No és cap secret que la vella guàrdia del socialisme espanyol s'ha penedit de l'acord que el 1977 van signar el PSC i la Federació Catalana del PSOE per concórrer junts a les eleccions espanyoles amb el nom de Socialistes de Catalunya.
Guerra, González i Bono sospiren en silenci mentre sona The number of the beast.