02
d'octubre
del
2016
Actualitzat
el
04
d'octubre
a les
16:34h
Quan els atemptats de França del 13 de novembre de 2015 van fer la volta al món, Antoine Leiris va començar una nova vida, de manera abrupta i sobtada. De 34 anys i amb un fill de 17 mesos, la sala Bataclan va estroncar la vida d'Hélène, la seva dona, i també el futur d'una família. El dolor, però, no va poder amb la dignitat, tal com va demostrar la carta dirigida als terroristes que va escriure al Facebook cinc dies després i que va convertir-se en un fenomen viral. Llegir-la encara estremeix. Després, esperonat pel ressò d'aquella publicació, Leiris va decidir que explicaria allò que va passar en un llibre breu, colpidor i molt valent, No aconseguireu el meu odi (Edicions 62). Un cop de puny que remou, que no deixa d'emocionar des de la primera a la darrera paraula. Un sacseig constant que no cau en el sentimentalisme i que proclama la victòria de la vida sobre l'odi.
- No aconseguireu el meu odi és un llibre d'una delicadesa i d'una humanitat extremes, lluny de titulars cridaners. Enmig d'aquest soroll permanent que fan les xarxes, la premsa, la gent, ¿ens convé més que mai una bombolla de reflexió tranquil·la?
– Hi ha molta gent disposada a no agafar dreceres. Els lectors del llibre m'han mostrat que molta gent té ganes d'abstreure's d'aquella brutalitat i d'aquell sensacionalisme i, per descomptat, de la manca de reflexió. Quan juguem el paper del periodisme moltes vegades ens obliguen a agafar dreceres, i jo ho sé prou. El món és massa ampli, però l'intentem reduir fins a convertir-lo en això: una cosa condensada, simple i uniforme. Per sort, moltes persones tenen ganes d'anar més enllà.
- Quan vaig acabar el llibre, recordo molt la sensació de tenir la certesa que no podíem anar per la vida amb por. La lectura del llibre provoca pau.
- Aquesta sensació de què parles no seria possible si tu no tinguessis els recursos a dins teu. Aquest llibre no és res més que un catalitzador d'allò que tens tu mateix, t'ho asseguro. Jo obro la porta i dono el primer pas, però és un camí que moltes persones ja tenien ganes de fer i d'emprendre. El llibre pot tenir aquest paper de desencadenament de la pau, d'anar més enllà de la por.
- Tot comença amb la carta que va escriure al Facebook. És un text d'una precisió colpidora, amb totes les paraules a lloc, sense caure en la lògica del dolor i de l'acció-reacció. Quina intenció tenia quan l'escrivia? Va sospesar cada paraula conscient del rebombori que acabaria creant?
- Crec que el fet que no hi hagués intenció al darrere és el que va permetre a la carta tenir aquest gran ressò. Curiosament, va ser un text que vaig escriure pràcticament a raig. Sí que vaig reflexionar i sospesar cada paraula, és evident que està escrita amb intencions. Jo, però, només volia advertir al meu entorn més proper que aquell era el camí que emprendríem en Melvil i jo. Era una qüestió pràctica: quan perds a algú, cal trucar a molta gent per dir què has decidit, què faràs amb la teva vida. I llavors, vaig preferir fer-ho de forma col·lectiva. Per això ho vaig posar a Facebook, perquè volia que ho llegís només el meu entorn immediat. La resta em va sobrepassar totalment.
- Després va començar la redacció d'un llibre petit, però enorme, que comença amb una trucada "Eo, tot bé? Sou a casa?". Llavors, l'angoixa, l'espera, i el fet de com explicar-li a un nen que la seva mare no tornarà, cosa que passa al capítol "La Marieta" –amb presència a la coberta del llibre–. I en Melvil plora, però no per "dolor, por, decepció, un caprici...". Diu: "Això és diferent, la seva primera pena, la primera vegada que està trist de debò". Cal combatre diàriament aquesta pena?
- No, la pena no s'ha de combatre. La pena s'ha d'acceptar. La pena és el testimoni interior i físic que bloqueja la respiració. És un testimoni profund de fins a quin punt s'ha pogut estimar algú. Això és molt valuós... no s'ha de lluitar contra això! Cal dominar-ho, poder-ho posar en una caixa, i obrir-la de tant en tant per viure-ho. Cal tractar la pena amb la mateixa cura amb què cuidàvem la persona que ha marxat.
- Aquest mateix capítol, "la Marieta", acaba dient: "Els seus ulls m'expliquen l'alegria simple dels disset mesos viscuts junts, tots tres". Un punt d'unió i d'inflexió que us ha convertit en una pinya. Ara que ha passat una mica de temps, com està en Melvil?
- Està bé, seguim sent igual de còmplices. No fa falta massa paraules entre nosaltres dos per entendre'ns. En Melvil creix, és un nen molt curiós, i li encanten els llibres, la música i també els senyals de trànsit. Gairebé podria aprovar el teòric del carnet de conduir! És un nen entremaliat, que juga i que porta una vida lleugera. Això és el que em reconforta. De fet, això és el que els adults trobem a faltar: aquesta lleugeresa, aquesta despreocupació.
- El llibre també testimonia com la gent es bolca en vosaltres dos. A l'escola bressol, les mares us porten tàpers, però el llença per no dir refusar-los. Després d'haver viscut l'horror màxim, també ha pogut viure una resposta immediata en la bondat de la gent.
- En aquells moments, al nostre voltant hi havia una tempesta: coses que calia fer, família que anava i venia, gent diversa... I, al mateix temps, jo havia de fer entendre a un nen petit que érem només dos, però que es sentiria amb la mateixa seguretat que quan érem tres. Calia deixar coses fora, però, tot i això, vam deixar entrar al nostre món una mica d'aquesta empatia, d'aquesta bondat que dius. Melvil no es va menjar les cremes dels tàpers, però l'amor amb què estaven fets sí que el vam agafar. Vam agafar tot el que vam poder i el que ens feia sentir bé.
- Hi ha coses que No aconseguireu el meu odi no explica, el llibre posa molta cura en no mostrar primers plans. D'una banda, mostra una part de la seva vida, però no tota. De l'altra, és un llibre sobre el què passa fora dels atemptats, mai a dins. Volia evitar donar una rellevància que el terror no mereix?
- M'agrada molt que subratllis aquest aspecte del llibre, perquè per a mi és molt important. No vaig voler mostrar els primers plans, perquè eren evidents. I perquè dir alguna cosa que tothom sap no aporta res. Això va ser una primera voluntat autoral: agafar la història pels detalls, explicar el revers del què sabia la gent. També hi ha una opció personal com a pare, de saber què guardo per a nosaltres –pel meu fill i jo– i allò que mostro als altres.
- En N. [un testimoni real que apareix al llibre] és un altre exemple d'això, de no mostrar-ho tot. El seu és un capítol que posa la pell de gallina. "Ens prometem no perdre mai més l'amistat", explica vostè. Com està en N.?
- Prenem cerveses . Fa molt pocs dies que vam anar a menjar i a prendre unes copes. La veritat és que va bé.
- En N. passa molt desapercebut en la història. Però és l'únic vincle que hi ha amb els últims moments de l'Hélène. Això el fa molt especial.
- Sí, per descomptat. Aquest és l'exemple claríssim d'una cosa que he decidit explicar conscientment. Pel que fa als atemptats, aquells qui busquen la veritat d'allò que va passar trobaran una part amb en N., que, efectivament, era amb l'Hélène en aquell moment.
- Creu que algú amb idees que el podrien portar a cometre una atrocitat com la del 13 de novembre podria llegir aquest llibre i entendre'l? Li serviria d'alguna cosa?
- No ho sé. Com que el llibre és una història força acurada, de detalls un rere l'altre, crec que requereix una part activa del lector per acaptar el missatge i llegir entre línies. Per tant, no sé si aquesta persona seria capaç d'entendre-ho. Potser si busca una escapatòria, sí que serviria. Però ell ja hauria de tenir aquest germen al seu interior.
- "La carta d'en Melvil" deixa el cor glaçat. Emociona molt pensar que algun dia la podria signar ell mateix, lletra per lletra. Això em condueix a l'esperança final que tanca el llibre: "Som tres, sempre serem tres". Necessitava tancar-lo així?
- Clar! Perquè no tenia elecció. La realitat és aquesta i és la que és. Avui, per descomptat, seguim sent tres. Algunes persones m'han dit que és dur créixer quan no tens mare, però s'equivoquen: Melvil té una mare! La seva mare és morta, físicament no hi és, però té una mare, té una història, té arrels. Té la seva història particular. Té una mare i serem tres per a tota la vida. Quan vaig escriure aquestes línies, em vaig adonar de seguida que eren el final del llibre.
- No aconseguireu el meu odi és un llibre d'una delicadesa i d'una humanitat extremes, lluny de titulars cridaners. Enmig d'aquest soroll permanent que fan les xarxes, la premsa, la gent, ¿ens convé més que mai una bombolla de reflexió tranquil·la?
– Hi ha molta gent disposada a no agafar dreceres. Els lectors del llibre m'han mostrat que molta gent té ganes d'abstreure's d'aquella brutalitat i d'aquell sensacionalisme i, per descomptat, de la manca de reflexió. Quan juguem el paper del periodisme moltes vegades ens obliguen a agafar dreceres, i jo ho sé prou. El món és massa ampli, però l'intentem reduir fins a convertir-lo en això: una cosa condensada, simple i uniforme. Per sort, moltes persones tenen ganes d'anar més enllà.
- Quan vaig acabar el llibre, recordo molt la sensació de tenir la certesa que no podíem anar per la vida amb por. La lectura del llibre provoca pau.
- Aquesta sensació de què parles no seria possible si tu no tinguessis els recursos a dins teu. Aquest llibre no és res més que un catalitzador d'allò que tens tu mateix, t'ho asseguro. Jo obro la porta i dono el primer pas, però és un camí que moltes persones ja tenien ganes de fer i d'emprendre. El llibre pot tenir aquest paper de desencadenament de la pau, d'anar més enllà de la por.
Antoine Leiris. Foto: Adrià Costa
- Tot comença amb la carta que va escriure al Facebook. És un text d'una precisió colpidora, amb totes les paraules a lloc, sense caure en la lògica del dolor i de l'acció-reacció. Quina intenció tenia quan l'escrivia? Va sospesar cada paraula conscient del rebombori que acabaria creant?
- Crec que el fet que no hi hagués intenció al darrere és el que va permetre a la carta tenir aquest gran ressò. Curiosament, va ser un text que vaig escriure pràcticament a raig. Sí que vaig reflexionar i sospesar cada paraula, és evident que està escrita amb intencions. Jo, però, només volia advertir al meu entorn més proper que aquell era el camí que emprendríem en Melvil i jo. Era una qüestió pràctica: quan perds a algú, cal trucar a molta gent per dir què has decidit, què faràs amb la teva vida. I llavors, vaig preferir fer-ho de forma col·lectiva. Per això ho vaig posar a Facebook, perquè volia que ho llegís només el meu entorn immediat. La resta em va sobrepassar totalment.
- Després va començar la redacció d'un llibre petit, però enorme, que comença amb una trucada "Eo, tot bé? Sou a casa?". Llavors, l'angoixa, l'espera, i el fet de com explicar-li a un nen que la seva mare no tornarà, cosa que passa al capítol "La Marieta" –amb presència a la coberta del llibre–. I en Melvil plora, però no per "dolor, por, decepció, un caprici...". Diu: "Això és diferent, la seva primera pena, la primera vegada que està trist de debò". Cal combatre diàriament aquesta pena?
- No, la pena no s'ha de combatre. La pena s'ha d'acceptar. La pena és el testimoni interior i físic que bloqueja la respiració. És un testimoni profund de fins a quin punt s'ha pogut estimar algú. Això és molt valuós... no s'ha de lluitar contra això! Cal dominar-ho, poder-ho posar en una caixa, i obrir-la de tant en tant per viure-ho. Cal tractar la pena amb la mateixa cura amb què cuidàvem la persona que ha marxat.
- Aquest mateix capítol, "la Marieta", acaba dient: "Els seus ulls m'expliquen l'alegria simple dels disset mesos viscuts junts, tots tres". Un punt d'unió i d'inflexió que us ha convertit en una pinya. Ara que ha passat una mica de temps, com està en Melvil?
- Està bé, seguim sent igual de còmplices. No fa falta massa paraules entre nosaltres dos per entendre'ns. En Melvil creix, és un nen molt curiós, i li encanten els llibres, la música i també els senyals de trànsit. Gairebé podria aprovar el teòric del carnet de conduir! És un nen entremaliat, que juga i que porta una vida lleugera. Això és el que em reconforta. De fet, això és el que els adults trobem a faltar: aquesta lleugeresa, aquesta despreocupació.
Antoine Leiris. Foto: Adrià Costa
- El llibre també testimonia com la gent es bolca en vosaltres dos. A l'escola bressol, les mares us porten tàpers, però el llença per no dir refusar-los. Després d'haver viscut l'horror màxim, també ha pogut viure una resposta immediata en la bondat de la gent.
- En aquells moments, al nostre voltant hi havia una tempesta: coses que calia fer, família que anava i venia, gent diversa... I, al mateix temps, jo havia de fer entendre a un nen petit que érem només dos, però que es sentiria amb la mateixa seguretat que quan érem tres. Calia deixar coses fora, però, tot i això, vam deixar entrar al nostre món una mica d'aquesta empatia, d'aquesta bondat que dius. Melvil no es va menjar les cremes dels tàpers, però l'amor amb què estaven fets sí que el vam agafar. Vam agafar tot el que vam poder i el que ens feia sentir bé.
- Hi ha coses que No aconseguireu el meu odi no explica, el llibre posa molta cura en no mostrar primers plans. D'una banda, mostra una part de la seva vida, però no tota. De l'altra, és un llibre sobre el què passa fora dels atemptats, mai a dins. Volia evitar donar una rellevància que el terror no mereix?
- M'agrada molt que subratllis aquest aspecte del llibre, perquè per a mi és molt important. No vaig voler mostrar els primers plans, perquè eren evidents. I perquè dir alguna cosa que tothom sap no aporta res. Això va ser una primera voluntat autoral: agafar la història pels detalls, explicar el revers del què sabia la gent. També hi ha una opció personal com a pare, de saber què guardo per a nosaltres –pel meu fill i jo– i allò que mostro als altres.
- En N. [un testimoni real que apareix al llibre] és un altre exemple d'això, de no mostrar-ho tot. El seu és un capítol que posa la pell de gallina. "Ens prometem no perdre mai més l'amistat", explica vostè. Com està en N.?
- Prenem cerveses . Fa molt pocs dies que vam anar a menjar i a prendre unes copes. La veritat és que va bé.
Coberta del llibre d'Antoine Leiris. Foto: Adrià Costa
- En N. passa molt desapercebut en la història. Però és l'únic vincle que hi ha amb els últims moments de l'Hélène. Això el fa molt especial.
- Sí, per descomptat. Aquest és l'exemple claríssim d'una cosa que he decidit explicar conscientment. Pel que fa als atemptats, aquells qui busquen la veritat d'allò que va passar trobaran una part amb en N., que, efectivament, era amb l'Hélène en aquell moment.
- Creu que algú amb idees que el podrien portar a cometre una atrocitat com la del 13 de novembre podria llegir aquest llibre i entendre'l? Li serviria d'alguna cosa?
- No ho sé. Com que el llibre és una història força acurada, de detalls un rere l'altre, crec que requereix una part activa del lector per acaptar el missatge i llegir entre línies. Per tant, no sé si aquesta persona seria capaç d'entendre-ho. Potser si busca una escapatòria, sí que serviria. Però ell ja hauria de tenir aquest germen al seu interior.
- "La carta d'en Melvil" deixa el cor glaçat. Emociona molt pensar que algun dia la podria signar ell mateix, lletra per lletra. Això em condueix a l'esperança final que tanca el llibre: "Som tres, sempre serem tres". Necessitava tancar-lo així?
- Clar! Perquè no tenia elecció. La realitat és aquesta i és la que és. Avui, per descomptat, seguim sent tres. Algunes persones m'han dit que és dur créixer quan no tens mare, però s'equivoquen: Melvil té una mare! La seva mare és morta, físicament no hi és, però té una mare, té una història, té arrels. Té la seva història particular. Té una mare i serem tres per a tota la vida. Quan vaig escriure aquestes línies, em vaig adonar de seguida que eren el final del llibre.
Antoine Leiris. Foto: Adrià Costa