30
de setembre
del
2016
Actualitzat
el
01
d'octubre
a les
11:50h
El llarg lideratge de Felipe González al capdavant del PSOE (1974-1996) va donar una imatge de força cohesionada i amb poques trifulgues internes més enllà de la pugna amb el sector liderat per Alfonso Guerra. Però res més allunyat de la realitat si es contempla la història de l’organització, fundada el 1879 per un petit nucli de persones, liderat pel tipògraf Pablo Iglesias. Nou anys després, va néixer la UGT, el sindicat vinculat estretament al PSOE. Malgrat que és un dels primers partits socialistes fundats a Europa, les primeres dècades van ser les d’un esforç immens per ser un actor polític. No és fins al 1910 que és elegit el primer diputat socialista al Congrés, el mateix Iglesias. El 1919, ja són sis parlamentaris. Però els socialistes no seran una força rellevant fins als anys de la República.
Després de la Revolució Russa del 1917, els grans debats en el si del partit giren entorn de si s’ha d’integrar en la III Internacional, la comunista, auspiciada pel nou poder soviètic. Però aquest és un debat que tenen tots els partits socialistes, i que es resol en la majoria dels casos amb l’aparició dels primers partits comunistes. En el congrés extraordinari del PSOE d’abril de 1921, hi ha l’escissió que durà al naixement del PCE.
Col·laborar o no amb Primo de Rivera
La discussió sobre si s’ha d’intentar pactar amb Podem, o amb els sobiranistes, no ha estat la principal disjuntiva del PSOE. Amb l’ascens al poder del general Primo de Rivera el 1923, amb un cop militar, es planteja una cruïlla diabòlica. Preocupat per la incidència de la CNT en el moviment obrer, el dictador ofereix a socialistes i ugetistes un tracte de favor. Fins i tot els obre la porta perquè s’integrin en organismes oficials. El xoc que això genera dins del socialisme és descomunal. Iglesias, ja a les acaballes de la seva vida, no ho veu malament. Francisco Largo Caballero, amb una sòlida base de suport a la UGT, abandera la via possibilista d’aprofitar totes les escletxes. Un altre dirigent carismàtic, Indalecio Prieto, molt arrelat en l’aparell del PSOE, més feble a la UGT, s’hi oposa frontalment, però és derrotat en el congrés del partit del 1928 per l’aliança de Largo Caballero amb el respectat Julián Besteiro, un intel·lectual escoltat en moltes agrupacions obreres.
Largo Caballero va acceptar ser membre del Consell d’Estat, per escàndol dels seguidors de Prieto, que van acusar el primer de traïdor i col·laboracionista amb la dictadura. Els partidaris de Largo esgrimien l’argument d’intervencionisme: aprofitar totes les possibilitats per millorar les condicions de vida dels treballadors. El cert és que UGT va ser tractada amb cura pel règim primoriverista.
Tres sectors en conflicte durant la República
El PSOE va unir-se a les formacions republicanes en l’anomenada conjunció republicana-socialista que va guanyar les municipals del 12 d’abril del 1931 i que van desembocar en la caiguda de la monarquia. Membres del partit van governar entre 1931 i 1933 en coalició amb els republicans de Manuel Azaña. Però el PSOE va estar tots aquests anys ferit per les disputes internes, que van expressar Prieto, Largo Caballero i Besteiro.
Prieto era considerat el més homologable a una socialdemocràcia reformista, Largo Caballero va coquetejar amb el radicalisme, representant una ala esquerrana propera a la insurrecció, mentre que Besteiro era un purista moderat. Van ser sobretot els dos primers els qui van encarnar les dues ales de l’organització, la més governamental i la revolucionària. El PSOE era un orgue de gats. El 1934, Prieto i Largo van unir forces amb la revolta d’Astúries contra el govern de dretes. Besteiro, en canvi, es va oposar a la insurrecció.
Cop d’Estat entre socialistes
La Guerra Civil va accentuar encara més les tensions internes. Largo Caballero va presidir el govern entre setembre de 1936 i maig de 1937. Oposat a l’intent del PCE de fer-se amb tot el poder, va oposar-se a la repressió contra els marxistes antisoviètics del POUM i es va engegar una operació per destituir-lo que va tenir el suport de la meitat del seu partit, amb Prieto al davant, més els republicans i els comunistes. Va ser forçat a renunciar i es va formar un govern presidit per Juan Negrín. Aquest era fins aleshores un home de Prieto, moderat i partidari de disciplinar el bàndol republicà, ni que fos al preu de donar poder al PCE i a l’ambaixada de Moscou. Va ser això el que va obrir una nova ferida interna, aquest cop entre Negrín i Prieto, contrari a la feblesa amb els comunistes.
Negrín va imposar una estratègia de resistència fins al final, al preu que fos, mentre en la zona republicana cada dia que passava hi havia més escepticisme sobre el resultat del conflicte. Negrín va ser condescendent amb el PCE perquè Rússia era dels pocs països que donava suport a la República. Dins del PSOE s’obria pas un corrent favorable a intentar una pau negociada. Això va conduir al cop d’Estat del coronel Segismundo Casado, un socialista, el març de 1939, amb el suport de Besteiro. Negrín mai va oblidar aquesta humiliació. L’intent dels colpistes, de totes maneres, no va servir de res. Franco no va ni voler sentir les peticions de negociacions. Tenia la guerra guanyada.
L’exili: l’odi entre Negrín i Prieto
Els primers anys d’exili no van asserenar les tensions internes. Ans al contrari. Negrín i Prieto, abans amics, van esdevenir enemics irreconciliables, cadascú amb el seu grup de partidaris i la seva pròpia organització d’ajuda als exiliats. La batussa interna va concloure el 1946 amb l’expulsió del partit de Negrín, per una decisió de l’executiva controlada per Prieto. Des d’aleshores, va ser una figura maleïda que va haver d’arrossegar l’acusació de ser un home al servei de Moscou. No va ser fins al 2009 que va ser rehabilitat en un acte en què se li va retornar el carnet a títol pòstum.
Desaparegut Besteiro el 1940, i Largo Caballero el 1946, Prieto va ser la darrera gran figura viva del partit fins a la seva mort, el 1962. El PSOE va continuar en mans de dirigents històrics que van viure la guerra, però ja nom eren els de primera fila.
Suresnes: els històrics passen a la història
A partir dels seixanta, una nova fornada de dirigents joves de l’interior es va forjar. Un nucli basc amb Nicolás Redondo, un altre a Sevilla amb figures com Felipe González i Alfonso Guerra, i altres com el madrileny Pablo Castellano van sumar forces per foragitar l’històric Rodolfo Llopis. Va ser una operació en dues fases, una primera al congrés de Tolosa (1972) i una altra a Surenes (1974), quan González va esdevenir secretari general del partit. Ja s’entreveia el futur i el xoc entre els vells exiliats i les noves estrelles ascendents de l’interior era irreversible. Tota una era s’iniciava.
Durant un temps, van existir dos PSOE amb personalitat jurídica pròpia: el PSOE (Històric) de Llopis i el PSOE (Renovat) de Felipe. Fins i tot el 1976 van celebrar cadascun el seu XXVII Congrés a Madrid. Els derrotats de Suresnes van intentar que la Internacional Socialista els avalés, però la seva ingenuïtat va topar amb els criteris pragmàtics de la socialdemocràcia alemanya, que ja havia beneït Felipe González. El govern espanyol també va jugar a favor del PSOE felipista i finalment, els històrics, carregats de passat i de principis, van haver de renunciar a les sigles i van crear una marca nova, el Pasoc, que va confluir anys després a IU.
Adéu, senyor Marx!
El PSOE va esdevenir la gran alternativa d’esquerres després de la mort de Franco. En les primeres eleccions democràtiques, de juny de 1977, la UCD d’Adolfo Suárez es va imposar, però els bons resultats socialistes convertiren Felipe en el líder de l’oposició. Faltava una cosa, però, abans que el nou PSOE estigués “preparat” per ser una força homologable a ulls dels grans poders internacionals en aquells anys de guerra freda. Com l’SPD alemany havia fet el 1959, en el famós congrés de Bad Godesberg, el PSOE havia d’abjurar de Marx. Ho va intentar Felipe en el XXVIII Congrés. Però es va trobar amb fortes resistències internes. González va dimitir per forçar una crisi. Va ser un pols de quatre mesos en els quals una gestora va dirigir el partit mentre Felipe i Guerra maniobraven per fer-se amb el poder absolut, que van obtenir en el XXIX Congrés del setembre. Marx se'n va anar i Felipe va tornar. La frase de González, “¡Hay que ser socialistas antes que marxistas!”, va ser l’anunci d’una nova etapa en què el socialisme seria el que fessin els socialistes, per citar una altra frase que es va fer famosa.
El PSOE postfelipista
Tot i la seva història, el PSOE dels anys de Felipe González era una marca política nova, amb pocs elements de continuïtat respecte al passat. L’hegemonia de Felipe era total. Per sota d’ell es manifestaven contradiccions i enfrontaments entre govern i partit, entre l’aparell controlat amb mà de ferro per Alfonso Guerra i el sector més tecnòcrata que es va fer fort en els ministeris econòmics (primer liderat per Miguel Boyer, després per Carlos Solchaga). Però en el PSOE regia una mena de cabdillisme que era bastant comú en tots els partits sorgits del postfranquisme: els líders de cada formació eren alhora els seus fundadors.
No va ser fins després de la sortida de Felipe del primer pla que la vida interna del PSOE va assistir a episodis fins aleshores inèdits: unes primàries entre dos candidats rellevants (el 1998, en què José Borrell va derrotar tot un secretari general, Joaquín Almunia), o congressos amb diversos candidats i, el que encara era més sorprenent, resultats incerts. José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar un congrés de delegats per la mínima i Pedro Sánchez es va imposar a dos rivals en unes primàries obertes. Poc a poc, el PSOE anava deixant enrere l’etapa dels cabdillatges interns, que es mantenen en algunes comunitats com Andalusia i Extremadura. Ara, però, amb l’esclat de l’actual crisi, sembla que els “poders tradicionals” del partit han tornat per intentar reescriure la història.
Després de la Revolució Russa del 1917, els grans debats en el si del partit giren entorn de si s’ha d’integrar en la III Internacional, la comunista, auspiciada pel nou poder soviètic. Però aquest és un debat que tenen tots els partits socialistes, i que es resol en la majoria dels casos amb l’aparició dels primers partits comunistes. En el congrés extraordinari del PSOE d’abril de 1921, hi ha l’escissió que durà al naixement del PCE.
Col·laborar o no amb Primo de Rivera
La discussió sobre si s’ha d’intentar pactar amb Podem, o amb els sobiranistes, no ha estat la principal disjuntiva del PSOE. Amb l’ascens al poder del general Primo de Rivera el 1923, amb un cop militar, es planteja una cruïlla diabòlica. Preocupat per la incidència de la CNT en el moviment obrer, el dictador ofereix a socialistes i ugetistes un tracte de favor. Fins i tot els obre la porta perquè s’integrin en organismes oficials. El xoc que això genera dins del socialisme és descomunal. Iglesias, ja a les acaballes de la seva vida, no ho veu malament. Francisco Largo Caballero, amb una sòlida base de suport a la UGT, abandera la via possibilista d’aprofitar totes les escletxes. Un altre dirigent carismàtic, Indalecio Prieto, molt arrelat en l’aparell del PSOE, més feble a la UGT, s’hi oposa frontalment, però és derrotat en el congrés del partit del 1928 per l’aliança de Largo Caballero amb el respectat Julián Besteiro, un intel·lectual escoltat en moltes agrupacions obreres.
Largo Caballero va acceptar ser membre del Consell d’Estat, per escàndol dels seguidors de Prieto, que van acusar el primer de traïdor i col·laboracionista amb la dictadura. Els partidaris de Largo esgrimien l’argument d’intervencionisme: aprofitar totes les possibilitats per millorar les condicions de vida dels treballadors. El cert és que UGT va ser tractada amb cura pel règim primoriverista.
Tres sectors en conflicte durant la República
El PSOE va unir-se a les formacions republicanes en l’anomenada conjunció republicana-socialista que va guanyar les municipals del 12 d’abril del 1931 i que van desembocar en la caiguda de la monarquia. Membres del partit van governar entre 1931 i 1933 en coalició amb els republicans de Manuel Azaña. Però el PSOE va estar tots aquests anys ferit per les disputes internes, que van expressar Prieto, Largo Caballero i Besteiro.
Prieto era considerat el més homologable a una socialdemocràcia reformista, Largo Caballero va coquetejar amb el radicalisme, representant una ala esquerrana propera a la insurrecció, mentre que Besteiro era un purista moderat. Van ser sobretot els dos primers els qui van encarnar les dues ales de l’organització, la més governamental i la revolucionària. El PSOE era un orgue de gats. El 1934, Prieto i Largo van unir forces amb la revolta d’Astúries contra el govern de dretes. Besteiro, en canvi, es va oposar a la insurrecció.
Cop d’Estat entre socialistes
La Guerra Civil va accentuar encara més les tensions internes. Largo Caballero va presidir el govern entre setembre de 1936 i maig de 1937. Oposat a l’intent del PCE de fer-se amb tot el poder, va oposar-se a la repressió contra els marxistes antisoviètics del POUM i es va engegar una operació per destituir-lo que va tenir el suport de la meitat del seu partit, amb Prieto al davant, més els republicans i els comunistes. Va ser forçat a renunciar i es va formar un govern presidit per Juan Negrín. Aquest era fins aleshores un home de Prieto, moderat i partidari de disciplinar el bàndol republicà, ni que fos al preu de donar poder al PCE i a l’ambaixada de Moscou. Va ser això el que va obrir una nova ferida interna, aquest cop entre Negrín i Prieto, contrari a la feblesa amb els comunistes.
Negrín va imposar una estratègia de resistència fins al final, al preu que fos, mentre en la zona republicana cada dia que passava hi havia més escepticisme sobre el resultat del conflicte. Negrín va ser condescendent amb el PCE perquè Rússia era dels pocs països que donava suport a la República. Dins del PSOE s’obria pas un corrent favorable a intentar una pau negociada. Això va conduir al cop d’Estat del coronel Segismundo Casado, un socialista, el març de 1939, amb el suport de Besteiro. Negrín mai va oblidar aquesta humiliació. L’intent dels colpistes, de totes maneres, no va servir de res. Franco no va ni voler sentir les peticions de negociacions. Tenia la guerra guanyada.
L’exili: l’odi entre Negrín i Prieto
Els primers anys d’exili no van asserenar les tensions internes. Ans al contrari. Negrín i Prieto, abans amics, van esdevenir enemics irreconciliables, cadascú amb el seu grup de partidaris i la seva pròpia organització d’ajuda als exiliats. La batussa interna va concloure el 1946 amb l’expulsió del partit de Negrín, per una decisió de l’executiva controlada per Prieto. Des d’aleshores, va ser una figura maleïda que va haver d’arrossegar l’acusació de ser un home al servei de Moscou. No va ser fins al 2009 que va ser rehabilitat en un acte en què se li va retornar el carnet a títol pòstum.
Desaparegut Besteiro el 1940, i Largo Caballero el 1946, Prieto va ser la darrera gran figura viva del partit fins a la seva mort, el 1962. El PSOE va continuar en mans de dirigents històrics que van viure la guerra, però ja nom eren els de primera fila.
Suresnes: els històrics passen a la història
A partir dels seixanta, una nova fornada de dirigents joves de l’interior es va forjar. Un nucli basc amb Nicolás Redondo, un altre a Sevilla amb figures com Felipe González i Alfonso Guerra, i altres com el madrileny Pablo Castellano van sumar forces per foragitar l’històric Rodolfo Llopis. Va ser una operació en dues fases, una primera al congrés de Tolosa (1972) i una altra a Surenes (1974), quan González va esdevenir secretari general del partit. Ja s’entreveia el futur i el xoc entre els vells exiliats i les noves estrelles ascendents de l’interior era irreversible. Tota una era s’iniciava.
Durant un temps, van existir dos PSOE amb personalitat jurídica pròpia: el PSOE (Històric) de Llopis i el PSOE (Renovat) de Felipe. Fins i tot el 1976 van celebrar cadascun el seu XXVII Congrés a Madrid. Els derrotats de Suresnes van intentar que la Internacional Socialista els avalés, però la seva ingenuïtat va topar amb els criteris pragmàtics de la socialdemocràcia alemanya, que ja havia beneït Felipe González. El govern espanyol també va jugar a favor del PSOE felipista i finalment, els històrics, carregats de passat i de principis, van haver de renunciar a les sigles i van crear una marca nova, el Pasoc, que va confluir anys després a IU.
Adéu, senyor Marx!
El PSOE va esdevenir la gran alternativa d’esquerres després de la mort de Franco. En les primeres eleccions democràtiques, de juny de 1977, la UCD d’Adolfo Suárez es va imposar, però els bons resultats socialistes convertiren Felipe en el líder de l’oposició. Faltava una cosa, però, abans que el nou PSOE estigués “preparat” per ser una força homologable a ulls dels grans poders internacionals en aquells anys de guerra freda. Com l’SPD alemany havia fet el 1959, en el famós congrés de Bad Godesberg, el PSOE havia d’abjurar de Marx. Ho va intentar Felipe en el XXVIII Congrés. Però es va trobar amb fortes resistències internes. González va dimitir per forçar una crisi. Va ser un pols de quatre mesos en els quals una gestora va dirigir el partit mentre Felipe i Guerra maniobraven per fer-se amb el poder absolut, que van obtenir en el XXIX Congrés del setembre. Marx se'n va anar i Felipe va tornar. La frase de González, “¡Hay que ser socialistas antes que marxistas!”, va ser l’anunci d’una nova etapa en què el socialisme seria el que fessin els socialistes, per citar una altra frase que es va fer famosa.
El PSOE postfelipista
Tot i la seva història, el PSOE dels anys de Felipe González era una marca política nova, amb pocs elements de continuïtat respecte al passat. L’hegemonia de Felipe era total. Per sota d’ell es manifestaven contradiccions i enfrontaments entre govern i partit, entre l’aparell controlat amb mà de ferro per Alfonso Guerra i el sector més tecnòcrata que es va fer fort en els ministeris econòmics (primer liderat per Miguel Boyer, després per Carlos Solchaga). Però en el PSOE regia una mena de cabdillisme que era bastant comú en tots els partits sorgits del postfranquisme: els líders de cada formació eren alhora els seus fundadors.
No va ser fins després de la sortida de Felipe del primer pla que la vida interna del PSOE va assistir a episodis fins aleshores inèdits: unes primàries entre dos candidats rellevants (el 1998, en què José Borrell va derrotar tot un secretari general, Joaquín Almunia), o congressos amb diversos candidats i, el que encara era més sorprenent, resultats incerts. José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar un congrés de delegats per la mínima i Pedro Sánchez es va imposar a dos rivals en unes primàries obertes. Poc a poc, el PSOE anava deixant enrere l’etapa dels cabdillatges interns, que es mantenen en algunes comunitats com Andalusia i Extremadura. Ara, però, amb l’esclat de l’actual crisi, sembla que els “poders tradicionals” del partit han tornat per intentar reescriure la història.