26
de setembre
del
2016
Actualitzat
el
27
de setembre
a les
14:23h
A Europa, els partits majoritaris van a les urnes amb el cap cot, les elits establertes perden referèndums i els grans líders són vilment castigats pels votants. Pocs dies després que, a les eleccions de Berlín, la cancellera Angela Merkel recollís un esquifit 18% dels sufragis, a Galícia el president de la Xunta ha revalidat la majoria absoluta –per tercer cop!- i ha incrementat encara més el seu percentatge, plantant-se en un 47%. Una base de poder que és una plataforma de llançament per a més altes ambicions… quan arribi el moment.
Alberto Núñez Feijóo és una ambició. En l’inici de la seva trajectòria política, se’l va etiquetar com un tecnòcrata eficient, abocat a la gestió. Els fets han demostrat que es tractava d’una imatge del tot errònia. Alimentada, això és cert, pels seus orígens en l’administració. Nascut a Ourense el 1961, opositor brillant i advocat de la funció pública gallega, s’hi va fixar un dels grans cacics de la política gallega, José Manuel Romay Beccaría, home molt proper a l’Opus Dei. La prelatura és una maquinària en recerca permanent de quadres sòlids. I va ser així com el futur president de la Xunta va anar pujant els esglaons del poder com a secretari general d’Agricultura, i després de Sanitat, tot i que no comparteix la visió confessional del seu protector. Quan Romay va ser fet ministre de Sanitat per José María Aznar, va nomenar Núñez Feijóo responsable de l’Insalud. Després ho va ser de Correus. Coneix a fons, per tant, l’administració de l’Estat.
Vencedor del “sector de la boina”
Manuel Fraga el va tornar a Galícia al posar-lo al seu costat com a vicepresident de la Xunta. Era l’hora de l’ocàs del vell patriarca. Quan Fraga va ser derrotat, no va dubtar a donar suport a Núñez Feijóo com a successor per liderar el PP. No va ser una batalla fàcil perquè aleshores el partit estava ja molt dividit entre els anomenats sectors de la boina (els rurals, forts a Lugo i Ourense) i els del birret, de perfil urbà. Xose Cuiña era el cap del grup rural i Núñez Feijóo apareixia com a exponent dels birrets. Ja en aquell moment es va entreveure la capacitat política del futur president de Galícia. Va escombrar en un congrés els seus rivals i va convertir l’impetuós Cuiña en una peça del passat. Aquell pols intern va ser una història de pactes entre clans i traïcions a dojo. Amb el suport de Fraga i de Mariano Rajoy, Núñez Feijóo va aïllar Cuiña gràcies a un acord que va fer amb José Luis Baltar, totpoderós cacic d’Ourense.
El líder gallec va ser un implacable cap de l’oposició, aconseguint una cosa força inhabitual en un partit de govern. Després del llarg regnat de Fraga, desmentint tots els pronòstics, va fundar un nou “règim”. Primer va tornar el PP al poder en les eleccions del 2009 i va saber mantenir unit el partit, que ha controlat amb mà de ferro. Només ha hagut d’acceptar una excepció: Ourense. Després de tants anys, els Baltar continuen remenant les cireres a la província, conformant una mena de subrègim dins del règim “feijoista”.
Ha treballat amb cura la imatge d’home humil i discret, però tot en ell és càlcul polític. Va ser en plena campanya electoral que es va conèixer que esperava un fill de la seva relació amb Eva Cárdenas, directora general de Zara Home. Serà, als seus 55 anys, el primer fill. Té l’habilitat de situar-se sempre en l’espai central de l’opinió pública. Si cal, es desmarca del seu partit, com ha fet en alguns moments, com en el tema de l’avortament. I si és necessari, amaga fins i tot les sigles partidàries, com ha fet en aquesta campanya gallega, que ha semblat una elecció presidencial més que cap altra cosa.
Aspirant a la successió
Com a bon professional del poder, cap ambició li és aliena. Assegura que vol romandre a la Xunta, però ja es va deixar estimar després de la seva segona majoria absoluta, el 2012. Aleshores, una fotografia en un iot amb Marcial Dorado, condemnat per narcotràfic, li va fer mal. Ell es va defensar amb força, recordant que la imatge era del 1995, quan ell desconeixia del tot les activitats de Dorado. Però al llarg d’aquesta campanya, quan han proliferat de nou les especulacions sobre la seva aspiració a succeir Mariano Rajoy, ha tornat a sortir la maleïda fotografia, com un recordatori que sempre l’acompanyarà.
Que Núñez Feijóo es considera un aspirant a La Moncloa és una cosa que tothom dóna per òbvia en la política gallega. El seu perfil de polític moderat, aparentment poc de partit, allunyat del PP aznarià, el pot ajudar, i l’apropa a la sensibilitat d’altres estrelles ascendents del PP, com la presidenta madrilenya, Cristina Cifuentes, bona amiga i demà, qui sap, potser rival.
Ell sempre ha preferit la presidència de la Xunta a un ministeri, però la presidència del govern ja és una altra cosa. Però el líder gallec és un home que calcula molt els seus moviments. Els qui el van menystenir en el passat han hagut d’admetre el seu error. Però Núñez Feijóo sap millor que ningú que no es pot menysvalorar Rajoy.
Alberto Núñez Feijóo és una ambició. En l’inici de la seva trajectòria política, se’l va etiquetar com un tecnòcrata eficient, abocat a la gestió. Els fets han demostrat que es tractava d’una imatge del tot errònia. Alimentada, això és cert, pels seus orígens en l’administració. Nascut a Ourense el 1961, opositor brillant i advocat de la funció pública gallega, s’hi va fixar un dels grans cacics de la política gallega, José Manuel Romay Beccaría, home molt proper a l’Opus Dei. La prelatura és una maquinària en recerca permanent de quadres sòlids. I va ser així com el futur president de la Xunta va anar pujant els esglaons del poder com a secretari general d’Agricultura, i després de Sanitat, tot i que no comparteix la visió confessional del seu protector. Quan Romay va ser fet ministre de Sanitat per José María Aznar, va nomenar Núñez Feijóo responsable de l’Insalud. Després ho va ser de Correus. Coneix a fons, per tant, l’administració de l’Estat.
Vencedor del “sector de la boina”
Manuel Fraga el va tornar a Galícia al posar-lo al seu costat com a vicepresident de la Xunta. Era l’hora de l’ocàs del vell patriarca. Quan Fraga va ser derrotat, no va dubtar a donar suport a Núñez Feijóo com a successor per liderar el PP. No va ser una batalla fàcil perquè aleshores el partit estava ja molt dividit entre els anomenats sectors de la boina (els rurals, forts a Lugo i Ourense) i els del birret, de perfil urbà. Xose Cuiña era el cap del grup rural i Núñez Feijóo apareixia com a exponent dels birrets. Ja en aquell moment es va entreveure la capacitat política del futur president de Galícia. Va escombrar en un congrés els seus rivals i va convertir l’impetuós Cuiña en una peça del passat. Aquell pols intern va ser una història de pactes entre clans i traïcions a dojo. Amb el suport de Fraga i de Mariano Rajoy, Núñez Feijóo va aïllar Cuiña gràcies a un acord que va fer amb José Luis Baltar, totpoderós cacic d’Ourense.
El líder gallec va ser un implacable cap de l’oposició, aconseguint una cosa força inhabitual en un partit de govern. Després del llarg regnat de Fraga, desmentint tots els pronòstics, va fundar un nou “règim”. Primer va tornar el PP al poder en les eleccions del 2009 i va saber mantenir unit el partit, que ha controlat amb mà de ferro. Només ha hagut d’acceptar una excepció: Ourense. Després de tants anys, els Baltar continuen remenant les cireres a la província, conformant una mena de subrègim dins del règim “feijoista”.
Ha treballat amb cura la imatge d’home humil i discret, però tot en ell és càlcul polític. Va ser en plena campanya electoral que es va conèixer que esperava un fill de la seva relació amb Eva Cárdenas, directora general de Zara Home. Serà, als seus 55 anys, el primer fill. Té l’habilitat de situar-se sempre en l’espai central de l’opinió pública. Si cal, es desmarca del seu partit, com ha fet en alguns moments, com en el tema de l’avortament. I si és necessari, amaga fins i tot les sigles partidàries, com ha fet en aquesta campanya gallega, que ha semblat una elecció presidencial més que cap altra cosa.
Aspirant a la successió
Com a bon professional del poder, cap ambició li és aliena. Assegura que vol romandre a la Xunta, però ja es va deixar estimar després de la seva segona majoria absoluta, el 2012. Aleshores, una fotografia en un iot amb Marcial Dorado, condemnat per narcotràfic, li va fer mal. Ell es va defensar amb força, recordant que la imatge era del 1995, quan ell desconeixia del tot les activitats de Dorado. Però al llarg d’aquesta campanya, quan han proliferat de nou les especulacions sobre la seva aspiració a succeir Mariano Rajoy, ha tornat a sortir la maleïda fotografia, com un recordatori que sempre l’acompanyarà.
Que Núñez Feijóo es considera un aspirant a La Moncloa és una cosa que tothom dóna per òbvia en la política gallega. El seu perfil de polític moderat, aparentment poc de partit, allunyat del PP aznarià, el pot ajudar, i l’apropa a la sensibilitat d’altres estrelles ascendents del PP, com la presidenta madrilenya, Cristina Cifuentes, bona amiga i demà, qui sap, potser rival.
Ell sempre ha preferit la presidència de la Xunta a un ministeri, però la presidència del govern ja és una altra cosa. Però el líder gallec és un home que calcula molt els seus moviments. Els qui el van menystenir en el passat han hagut d’admetre el seu error. Però Núñez Feijóo sap millor que ningú que no es pot menysvalorar Rajoy.