20
de setembre
del
2016
Actualitzat
el
21
de setembre
a les
18:17h
Aquest dissabte, al 4 gats d’El Suplement de Catalunya Ràdio emetrem el reportatge ETA, després de tot. Escoltarem dues persones que encara viuen la seva vida marcada per les conseqüències de la lluita armada. La primera: víctima de l’atemptat d’Hipercor de Barcelona, l’expresident de l’Associació de Víctimes del Terrorisme Robert Manrique, amb qui visitarem el pàrquing de la planta -2 de l'hipermercat. I la segona: l'Aitor Elizaran, un exmembre d’ETA que fa pocs mesos que ha sortit de la presó i que no s'ha penedit del que va fer. Se'l situava, abans de detenir-lo, com a cap de la direcció política de l'organització.
Contactar amb l’Aitor va ser delicat i complicat. El primer enllaç el vam fer per telèfon, però no n'hi va haver prou. Vam quedar cara a cara a un baserri, un caserio, prop de Donostia per parlar dels detalls de l'entrevista. Ens van rebre sis gossos, una truja que acabava de parir vuit porcs i tres companys de l'Aitor. Van servir-nos sidra i pebrots del padró. Ens van preguntar què és el que buscàvem, després ens van servir cervesa –San Miguel-, i ens van parlar de l'Aitor, un exmembre d'ETA no penedit.
Després de diversos intents per localitzar-lo, ens concerten l'entrevista al cap d'una hora a un bar d'Intxaurrondo, un dels barris més freqüentats per l'esquerra abertzale, a Donostia. El vam esperar a dins la cuina, un espai tranquil amb quadres amb cares d’algunes etarres empresonats.
L'Aitor va arribar impacient i ens va preguntar què volíem d'ell. Ens va explicar que ha viscut set anys en la clandestinitat, que el van detenir a Carnac l'any 2009 i que fa vuit mesos va sortir de la presó. Ens corregeix quan parlem de "banda" i no d'"organització", es nega a condemnar ETA i insisteix que ell és una víctima de l'Estat -explica que al seu pare el van assassinar, al seu germà i a ell els han torturat i que han rebentat la porta de la casa de la seva mare fins a tres vegades. Afirma que la violència sempre apareix al principi dels conflictes però que amb el temps deixa de tenir sentit i, pel que fa al futur d'ETA, creu que no hi ha marxa enrere cap a la dissolució, i acaba reconeixent enveja pel procés pacífic cap a la independència de Catalunya.
Durant la conversa l'Aitor sua. No em mira als ulls en cap moment. I hi ha tres preguntes que es nega a contestar-me: “Et penedeixes d'haver format part d’ETA?”, “en algun moment ETA ha tingut sentit?”, “tenint en compte l’actual situació política al País Basc, ETA ha fracassat amb els seus objectius?”. En acabar, ens agraeix que l'hàgim deixat explicar-se. Marxem d'aquell local dubtant encara ara de la persona que vam entrevistar.
Arrosseguem dins nostre la conversa que vam enregistrar amb el Robert Manrique, víctima de l'atemptat d'Hipercor, o amb l'Eulàlia Lluch, filla del polític Ernest Lluch. Però amb els dubtes també ens enduem una convicció que els farà feliç de llegir, tant a l'Eulàlia com al Robert: ETA està acabada.
Que la societat basca ha passat pàgina ja ho sabíem, però ara comencem a constatar com els exmembres d'ETA també. El dolor ha vençut el dolor. I ara el repte és construir de nou un país fracturat durant molts anys per la violència: cal arreglar, reconèixer i acceptar la llibertat d'expressió. Cal exigir als representants polítics que recuperin el pols democràtics del país, des de la seva puresa. Sense distàncies. Només així la societat basca tirarà endavant i es podrà preguntar sense embuts què vol ser de gran. Una de les grans preguntes que aquest diumenge, els seus ciutadans es començaran a formular.
[Especial #4G] Aitor Elizarán: "Quan ETA diu que la lluita armada és part del passat és perquè n'està convençuda" pic.twitter.com/D11aOLEIxC
— El suplement (@elsuplement) 20 de setembre de 2016
Contactar amb l’Aitor va ser delicat i complicat. El primer enllaç el vam fer per telèfon, però no n'hi va haver prou. Vam quedar cara a cara a un baserri, un caserio, prop de Donostia per parlar dels detalls de l'entrevista. Ens van rebre sis gossos, una truja que acabava de parir vuit porcs i tres companys de l'Aitor. Van servir-nos sidra i pebrots del padró. Ens van preguntar què és el que buscàvem, després ens van servir cervesa –San Miguel-, i ens van parlar de l'Aitor, un exmembre d'ETA no penedit.
Després de diversos intents per localitzar-lo, ens concerten l'entrevista al cap d'una hora a un bar d'Intxaurrondo, un dels barris més freqüentats per l'esquerra abertzale, a Donostia. El vam esperar a dins la cuina, un espai tranquil amb quadres amb cares d’algunes etarres empresonats.
L'Aitor va arribar impacient i ens va preguntar què volíem d'ell. Ens va explicar que ha viscut set anys en la clandestinitat, que el van detenir a Carnac l'any 2009 i que fa vuit mesos va sortir de la presó. Ens corregeix quan parlem de "banda" i no d'"organització", es nega a condemnar ETA i insisteix que ell és una víctima de l'Estat -explica que al seu pare el van assassinar, al seu germà i a ell els han torturat i que han rebentat la porta de la casa de la seva mare fins a tres vegades. Afirma que la violència sempre apareix al principi dels conflictes però que amb el temps deixa de tenir sentit i, pel que fa al futur d'ETA, creu que no hi ha marxa enrere cap a la dissolució, i acaba reconeixent enveja pel procés pacífic cap a la independència de Catalunya.
Durant la conversa l'Aitor sua. No em mira als ulls en cap moment. I hi ha tres preguntes que es nega a contestar-me: “Et penedeixes d'haver format part d’ETA?”, “en algun moment ETA ha tingut sentit?”, “tenint en compte l’actual situació política al País Basc, ETA ha fracassat amb els seus objectius?”. En acabar, ens agraeix que l'hàgim deixat explicar-se. Marxem d'aquell local dubtant encara ara de la persona que vam entrevistar.
Arrosseguem dins nostre la conversa que vam enregistrar amb el Robert Manrique, víctima de l'atemptat d'Hipercor, o amb l'Eulàlia Lluch, filla del polític Ernest Lluch. Però amb els dubtes també ens enduem una convicció que els farà feliç de llegir, tant a l'Eulàlia com al Robert: ETA està acabada.
Que la societat basca ha passat pàgina ja ho sabíem, però ara comencem a constatar com els exmembres d'ETA també. El dolor ha vençut el dolor. I ara el repte és construir de nou un país fracturat durant molts anys per la violència: cal arreglar, reconèixer i acceptar la llibertat d'expressió. Cal exigir als representants polítics que recuperin el pols democràtics del país, des de la seva puresa. Sense distàncies. Només així la societat basca tirarà endavant i es podrà preguntar sense embuts què vol ser de gran. Una de les grans preguntes que aquest diumenge, els seus ciutadans es començaran a formular.