19
de setembre
del
2016
Actualitzat
el
21
de setembre
a les
16:22h
El resultat del referèndum del Brexit al Regne Unit ha estat com un cop a la taula i la manifestació d’un atzucac que requereix repensar el projecte de construcció europeu. La recent cimera de la UE a Bratislava ha posat en clar la preocupació dels països líders per reconstruir un edifici que presenta esquerdes per tot arreu. Els èxits de l’extrema dreta en diversos països europeus, com a Alemanya, han alarmat l’opinió democràtica. En aquest context, arriba una tardor que pot ser decisiva per copsar l’estat de salut de l’europeisme i els corrents de fons que bateguen sota les moquetes de Brussel·les.
El 2 d’octubre, els hongaresos estan cridats a votar en un referèndum sobre la política de quotes de refugiats establerta per la UE. El primer ministre, Viktor Orban, ha esdevingut l’exponent de la dreta populista i xenòfoba. I no està pas sol. A Itàlia, un referèndum sobre una reforma constitucional amenaça de desestabilitzar el país. I el desembre, els austríacs tornaran a votar per elegir el seu cap de l’Estat en unes eleccions que es preveuen disputades i on l’extrema dreta concorre amb possibilitats.
Orban fa un pols a la Unió
El Brexit ha engrescat tots els enemics de la UE i “la internacional de la xenofòbia”. Pocs dies després del triomf del front euroescèptic a Gran Bretanya, Viktor Orban anunciava la data del seu referèndum –que duia al cap des de feia mesos-, que seria el 2 d’octubre. Curiosament, coincidia amb el mateix dia en què estava prevista la repetició de les eleccions a Àustria, que se celebraran finalment el desembre. La convocatòria de la consulta ha obert una crisi en el cor de la UE i Luxemburg ja ha reclamat sancions per a Hongria, i fins i tot que es plantegi la seva expulsió.
Orban és un polític carismàtic que es va donar a conèixer com a oponent al règim comunista, caigut el 1989. Va anar grimpant dins de la Federació de Joves Demòcrates (Fidesz), una petita formació liberal que va contribuir a erigir en la gran alternativa als governs socialistes que van constituir-se després de la fi del règim comunista. Va ser primer ministre entre 1998 i 2002, quan va perdre les eleccions, però després del seu triomf el 2010, ha anat consolidant el seu lideratge.
El primer ministre hongarès ha passat de presentar-se com un deixeble d’Angela Merkel, i al seu partit Fidesz com una formació propera a la CDU, a emergir com el líder d’un sector euroescèptic oposat a Brussel·les i als dictats de Berlín. El problema dels refugiats ha suposat una ruptura entre Orban i Merkel, i el cap del govern hongarès ha impulsat un anomenat Grup de Visegrad format pel seu país, Txèquia, Eslovàquia i Polònia, que són reticents a la política de quotes. L’aliança amb Varsòvia és especialment significativa des de l’arribada al poder a Polònia del partit ultracatòlic Llei i Justícia.
Itàlia, un referèndum que espanta Brussel·les
Segurament, el primer ministre italià, Matteo Renzi, es va equivocar quan fa uns mesos va anunciar que convocaria els italians a les urnes perquè es pronunciessin sobre una reforma constitucional. El plat fort de la reforma és treure al Senat la base del seu poder i acabar, en la pràctica, amb el sistema bicameral. Fins ara, una votació al Senat pot fer caure el govern, que depèn d’una majoria en dues cambres, cosa que fa més difícil la governabilitat.
Les eleccions municipals del juny passat van mostrar les dificultats del govern del Partit Democràtic de Renzi per consolidar la seva posició. La conquista d’alcaldies tan rellevants com Roma i Torí a mans del populista Moviment 5 Estrelles, molt difícil d’etiquetar ideològicament, va ser una garrotada.
Per la seva banda, hi ha moviments en el camp de l’oposició de dreta, que ja no pensa en Silvio Berlusconi com a cap de cartell. El mateix líder de Forza Italia ha apadrinat Stefano Parisi, antic militant socialista i després dirigent de la Confindustria, telegènic i pragmàtic, com a aglutinador d’una nova dreta italiana que aplegui des de Forza Italia a altres grups conservadors i que pugui pactar també amb la reaccionària i xenòfoba Lliga Nord.
Per Renzi, el referèndum –a celebrar entre finals de novembre o inicis de desembre- s’ha convertit en un parany preparat per ell mateix. La seva decisió d’unir la seva sort al resultat que surti de les urnes pot convertir-se en una crida de tota l’oposició al “no” per forçar la caiguda del govern. Seria l’entrada d’Itàlia en una etapa de crisi molt greu que fa tremolar les institucions comunitàries.
Àustria, 4 de desembre
Finalment, els austríacs hauran de tornar a votar el seu president. En les eleccions del maig passat, van elegir l’ecologista Van der Bellen enfront el candidat del Partit de la Llibertat (FPO), Norbert Hofer, que va perdre per unes poques dècimes en la segona volta. Com a molts altres països europeus, els grans partits establerts (en el cas d’Àustria, socialistes i populars) travessen una situació de crisi profunda. Un recurs presentat per l’FPO assenyalant irregularitats en el recompte del vot per correu (com el fet que en molts districtes es comencés el recompte el mateix dia de les eleccions i no l’endemà, com estableix la llei) va ser suficient perquè el Tribunal Constitucional decidís una nova convocatòria. Aquesta estava prevista pel 2 d’octubre, però un altre recurs sobre l’estat defectuós de moltes paperetes enviades a les cases ha estat admès i finalment, el nou president serà elegit el 4 de desembre.
Les elits austríaques, que van viure amb tensió màxima l’elecció del mes de maig, no les tenen totes. La votació entre Van der Bellen i Hofer es preveu igualada, com va ser l’anterior. Tot i que la presidència a Àustria està mancada de poder executiu, que un ultra arribi a la jefatura de l’Estat seria un cop molt dur per a la imatge del país. De ben segur, a més, obriria una crisi al govern, que és –com a Alemanya- de gran coalició de socialistes i populars.
El 2 d’octubre, els hongaresos estan cridats a votar en un referèndum sobre la política de quotes de refugiats establerta per la UE. El primer ministre, Viktor Orban, ha esdevingut l’exponent de la dreta populista i xenòfoba. I no està pas sol. A Itàlia, un referèndum sobre una reforma constitucional amenaça de desestabilitzar el país. I el desembre, els austríacs tornaran a votar per elegir el seu cap de l’Estat en unes eleccions que es preveuen disputades i on l’extrema dreta concorre amb possibilitats.
Orban fa un pols a la Unió
El Brexit ha engrescat tots els enemics de la UE i “la internacional de la xenofòbia”. Pocs dies després del triomf del front euroescèptic a Gran Bretanya, Viktor Orban anunciava la data del seu referèndum –que duia al cap des de feia mesos-, que seria el 2 d’octubre. Curiosament, coincidia amb el mateix dia en què estava prevista la repetició de les eleccions a Àustria, que se celebraran finalment el desembre. La convocatòria de la consulta ha obert una crisi en el cor de la UE i Luxemburg ja ha reclamat sancions per a Hongria, i fins i tot que es plantegi la seva expulsió.
Orban és un polític carismàtic que es va donar a conèixer com a oponent al règim comunista, caigut el 1989. Va anar grimpant dins de la Federació de Joves Demòcrates (Fidesz), una petita formació liberal que va contribuir a erigir en la gran alternativa als governs socialistes que van constituir-se després de la fi del règim comunista. Va ser primer ministre entre 1998 i 2002, quan va perdre les eleccions, però després del seu triomf el 2010, ha anat consolidant el seu lideratge.
El primer ministre hongarès ha passat de presentar-se com un deixeble d’Angela Merkel, i al seu partit Fidesz com una formació propera a la CDU, a emergir com el líder d’un sector euroescèptic oposat a Brussel·les i als dictats de Berlín. El problema dels refugiats ha suposat una ruptura entre Orban i Merkel, i el cap del govern hongarès ha impulsat un anomenat Grup de Visegrad format pel seu país, Txèquia, Eslovàquia i Polònia, que són reticents a la política de quotes. L’aliança amb Varsòvia és especialment significativa des de l’arribada al poder a Polònia del partit ultracatòlic Llei i Justícia.
Itàlia, un referèndum que espanta Brussel·les
Segurament, el primer ministre italià, Matteo Renzi, es va equivocar quan fa uns mesos va anunciar que convocaria els italians a les urnes perquè es pronunciessin sobre una reforma constitucional. El plat fort de la reforma és treure al Senat la base del seu poder i acabar, en la pràctica, amb el sistema bicameral. Fins ara, una votació al Senat pot fer caure el govern, que depèn d’una majoria en dues cambres, cosa que fa més difícil la governabilitat.
Les eleccions municipals del juny passat van mostrar les dificultats del govern del Partit Democràtic de Renzi per consolidar la seva posició. La conquista d’alcaldies tan rellevants com Roma i Torí a mans del populista Moviment 5 Estrelles, molt difícil d’etiquetar ideològicament, va ser una garrotada.
Per la seva banda, hi ha moviments en el camp de l’oposició de dreta, que ja no pensa en Silvio Berlusconi com a cap de cartell. El mateix líder de Forza Italia ha apadrinat Stefano Parisi, antic militant socialista i després dirigent de la Confindustria, telegènic i pragmàtic, com a aglutinador d’una nova dreta italiana que aplegui des de Forza Italia a altres grups conservadors i que pugui pactar també amb la reaccionària i xenòfoba Lliga Nord.
Per Renzi, el referèndum –a celebrar entre finals de novembre o inicis de desembre- s’ha convertit en un parany preparat per ell mateix. La seva decisió d’unir la seva sort al resultat que surti de les urnes pot convertir-se en una crida de tota l’oposició al “no” per forçar la caiguda del govern. Seria l’entrada d’Itàlia en una etapa de crisi molt greu que fa tremolar les institucions comunitàries.
Àustria, 4 de desembre
Finalment, els austríacs hauran de tornar a votar el seu president. En les eleccions del maig passat, van elegir l’ecologista Van der Bellen enfront el candidat del Partit de la Llibertat (FPO), Norbert Hofer, que va perdre per unes poques dècimes en la segona volta. Com a molts altres països europeus, els grans partits establerts (en el cas d’Àustria, socialistes i populars) travessen una situació de crisi profunda. Un recurs presentat per l’FPO assenyalant irregularitats en el recompte del vot per correu (com el fet que en molts districtes es comencés el recompte el mateix dia de les eleccions i no l’endemà, com estableix la llei) va ser suficient perquè el Tribunal Constitucional decidís una nova convocatòria. Aquesta estava prevista pel 2 d’octubre, però un altre recurs sobre l’estat defectuós de moltes paperetes enviades a les cases ha estat admès i finalment, el nou president serà elegit el 4 de desembre.
Les elits austríaques, que van viure amb tensió màxima l’elecció del mes de maig, no les tenen totes. La votació entre Van der Bellen i Hofer es preveu igualada, com va ser l’anterior. Tot i que la presidència a Àustria està mancada de poder executiu, que un ultra arribi a la jefatura de l’Estat seria un cop molt dur per a la imatge del país. De ben segur, a més, obriria una crisi al govern, que és –com a Alemanya- de gran coalició de socialistes i populars.