08
de setembre
del
2016
Actualitzat
el
09
de setembre
a les
10:19h
“Jo no he estat mai vinculat a la brigada político-social, eh”. L’afirmació d’un alt comandament policial va sorprendre Miquel Sellarès en una de les primeres trobades que, com a membre de l’organització de la primera Diada tolerada després de la mort de Franco, va mantenir amb el comissari Fuentes.
Aquest policia era l’encarregat pel govern civil de vetllar per l’ordre públic en la celebració que s’havia de fer a Sant Boi de Llobregat fa quaranta anys. Les paraules de Fuentes, fent constar que no havia participat en la repressió, van fer comprendre a Sellarès que algunes coses estaven canviant molt ràpidament.
Dies excepcionals
El 1976 el país vivia uns moments excepcionals. Malgrat la desaparició del dictador, el règim franquista restava dempeus, però ja s’havia iniciat el procés de transició. Les forces d’oposició exigien una ruptura, mentre que els oberturistes del govern i un “búnquer” que ja enyorava Franco protagonitzaven una partida de resultat incert.
Feia només uns mesos que l’immobilista Carlos Arias havia hagut d’abandonar la presidència del govern, forçat pel rei Joan Carles per desbloquejar la situació. La parella política que formaven, en aquell instant, Suárez i el president de les Corts, Torcuato Fernández-Miranda, ja estava ultimant la Llei de reforma política, que seria aprovada a les Corts franquistes el mes de novembre.
L’Assemblea de Catalunya, que aplegava el gruix de les forces antifranquistes, va ser la convocant d’aquella Diada, que va haver de superar tota mena d’obstacles per ser finalment autoritzada. A Barcelona, el governador civil, Salvador Sánchez Terán, un home del règim però conscient que no hi havia alternativa al futur, es va proposar arribar a una entesa amb les forces organitzadores de la Diada. Des del govern de Madrid no tothom ho veia clar. Però Sánchez Terán era un home ambiciós i se’n va sortir. Poc després Suárez el va fer ministre.
Aquell dia, a Sant Boi, prop de cent mil persones van aplegar-se sota el lema de "Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia". Eren altres lemes, diferents que els d’ara. Perquè eren altres temps. Joan Antoni Samaranch era el president de la Diputació de Barcelona. Les Corts que legislaven eren les elegides pels famosos terços del franquisme. Faltaven uns mesos per la massacre feixista d’Atocha.
Els tres oradors que van parlar representaven tot el ventall de les forces democràtiques: Jordi Carbonell va ser l’orador en nom de l’Assemblea de Catalunya. Era un home d’esquerres, i sobretot un home valent que es va negar a parlar en castellà quan fou interrogat després d’una detenció per la policia franquista. Miquel Roca va parlar en nom del Consell de Forces Polítiques de Catalunya. El poeta Octavi Saltor va adreçar-se a la gernació com a portaveu de les forces que no s’havien integrat en els organismes unitaris. Era un dels qui defensaven la refundació de la Lliga Catalana de Francesc Cambó. La seva inclusió va tranquil·litzar al govern civil…
Dels tres oradors, ha quedat en la memòria la frase de Carbonell demanant “que la prudència no ens faci traïdors”. Carbonell no hi serà aquest cop. Va morir fa uns dies als 92 anys. Però del seu discurs hi ha altres cites importants, com quan va cridar a favor de la unitat: “Catalans vells i catalans nous! Catalans units en la nostra consciència comuna!”. Va advocar pel restabliment de l’Estatut de 1932 “com a via per arribar al ple exercici de l’autodeterminació”.
Miquel Sellarès ha explicat a NacióDigital que “la Diada de 1976 va ser la irrupció democràtica del poble català en pau i llibertat, i en un perfecte ordre democràtic. Per primer cop en dècades, els manifestants podien deixar a casa seva les espardenyes i les bambes perquè sabien que aquell dia no haurien de córrer”. Sellarès subratlla que “va ser el primer cop també que les forces de seguretat espanyoles van col·laborar amb els serveis d’ordre de les organitzacions antifranquistes” i, tot recordant la figura del comissari Fuentes, explica que va ser el primer cop que va veure forces de l’ordre actuar contra un escamot ultra que pretenia crear incidents.
Sant Boi 76 és tot un símbol. Aquest divendres, un acte a la ciutat del Baix Llobregat commemorarà els 40 anys d’aquella Diada. Hi parlaran Oriol Junqueras (ERC), Anna Gabriel (CUP), Albano Dante Fachin (Podem), Miquel Sellarès i els dirigents de les principals centrals sindicals com Joan Carles Gallego (CCOO), Camil Ros (UGT) i Carles Sastre (Intersindical), entre d’altres. El lema de la convocatòria és “Que la prudència no ens faci traïdors”, pronunciada per un dels oradors d’aquell dia, Jordi Carbonell.
L’acte de Sant Boi ha desfermat algunes crítiques dins del sobiranisme, expressades pel PDC, pel fet que l’acte no és unitari de tot l’independentisme. Per Sellarès, “cal tenir una visió estratègica del moment i crec que és molt important anar a incidir al Baix Llobregat i fer un acte amb una forta presència sindical. Crec que és positiu que les forces d’esquerres i representants dels treballadors s’hi apleguin”.
Aquest policia era l’encarregat pel govern civil de vetllar per l’ordre públic en la celebració que s’havia de fer a Sant Boi de Llobregat fa quaranta anys. Les paraules de Fuentes, fent constar que no havia participat en la repressió, van fer comprendre a Sellarès que algunes coses estaven canviant molt ràpidament.
Dies excepcionals
El 1976 el país vivia uns moments excepcionals. Malgrat la desaparició del dictador, el règim franquista restava dempeus, però ja s’havia iniciat el procés de transició. Les forces d’oposició exigien una ruptura, mentre que els oberturistes del govern i un “búnquer” que ja enyorava Franco protagonitzaven una partida de resultat incert.
Feia només uns mesos que l’immobilista Carlos Arias havia hagut d’abandonar la presidència del govern, forçat pel rei Joan Carles per desbloquejar la situació. La parella política que formaven, en aquell instant, Suárez i el president de les Corts, Torcuato Fernández-Miranda, ja estava ultimant la Llei de reforma política, que seria aprovada a les Corts franquistes el mes de novembre.
L’Assemblea de Catalunya, que aplegava el gruix de les forces antifranquistes, va ser la convocant d’aquella Diada, que va haver de superar tota mena d’obstacles per ser finalment autoritzada. A Barcelona, el governador civil, Salvador Sánchez Terán, un home del règim però conscient que no hi havia alternativa al futur, es va proposar arribar a una entesa amb les forces organitzadores de la Diada. Des del govern de Madrid no tothom ho veia clar. Però Sánchez Terán era un home ambiciós i se’n va sortir. Poc després Suárez el va fer ministre.
Aquell dia, a Sant Boi, prop de cent mil persones van aplegar-se sota el lema de "Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia". Eren altres lemes, diferents que els d’ara. Perquè eren altres temps. Joan Antoni Samaranch era el president de la Diputació de Barcelona. Les Corts que legislaven eren les elegides pels famosos terços del franquisme. Faltaven uns mesos per la massacre feixista d’Atocha.
Els tres oradors que van parlar representaven tot el ventall de les forces democràtiques: Jordi Carbonell va ser l’orador en nom de l’Assemblea de Catalunya. Era un home d’esquerres, i sobretot un home valent que es va negar a parlar en castellà quan fou interrogat després d’una detenció per la policia franquista. Miquel Roca va parlar en nom del Consell de Forces Polítiques de Catalunya. El poeta Octavi Saltor va adreçar-se a la gernació com a portaveu de les forces que no s’havien integrat en els organismes unitaris. Era un dels qui defensaven la refundació de la Lliga Catalana de Francesc Cambó. La seva inclusió va tranquil·litzar al govern civil…
Dels tres oradors, ha quedat en la memòria la frase de Carbonell demanant “que la prudència no ens faci traïdors”. Carbonell no hi serà aquest cop. Va morir fa uns dies als 92 anys. Però del seu discurs hi ha altres cites importants, com quan va cridar a favor de la unitat: “Catalans vells i catalans nous! Catalans units en la nostra consciència comuna!”. Va advocar pel restabliment de l’Estatut de 1932 “com a via per arribar al ple exercici de l’autodeterminació”.
Miquel Sellarès ha explicat a NacióDigital que “la Diada de 1976 va ser la irrupció democràtica del poble català en pau i llibertat, i en un perfecte ordre democràtic. Per primer cop en dècades, els manifestants podien deixar a casa seva les espardenyes i les bambes perquè sabien que aquell dia no haurien de córrer”. Sellarès subratlla que “va ser el primer cop també que les forces de seguretat espanyoles van col·laborar amb els serveis d’ordre de les organitzacions antifranquistes” i, tot recordant la figura del comissari Fuentes, explica que va ser el primer cop que va veure forces de l’ordre actuar contra un escamot ultra que pretenia crear incidents.
Sant Boi 76 és tot un símbol. Aquest divendres, un acte a la ciutat del Baix Llobregat commemorarà els 40 anys d’aquella Diada. Hi parlaran Oriol Junqueras (ERC), Anna Gabriel (CUP), Albano Dante Fachin (Podem), Miquel Sellarès i els dirigents de les principals centrals sindicals com Joan Carles Gallego (CCOO), Camil Ros (UGT) i Carles Sastre (Intersindical), entre d’altres. El lema de la convocatòria és “Que la prudència no ens faci traïdors”, pronunciada per un dels oradors d’aquell dia, Jordi Carbonell.
L’acte de Sant Boi ha desfermat algunes crítiques dins del sobiranisme, expressades pel PDC, pel fet que l’acte no és unitari de tot l’independentisme. Per Sellarès, “cal tenir una visió estratègica del moment i crec que és molt important anar a incidir al Baix Llobregat i fer un acte amb una forta presència sindical. Crec que és positiu que les forces d’esquerres i representants dels treballadors s’hi apleguin”.