01
de setembre
del
2016
Actualitzat
a les
7:10h
Quan Joan Tardà, portaveu d’ERC al Congrés, va mirar a Pedro Sánchez des de la tribuna del Congrés i el va escometre amb la disjuntiva “vostè elegeix, o caixa o faixa”, en el rostre del secretari general del PSOE es van dibuixar tots els perfils de la contradicció. El portaveu del grup socialista, Antonio Hernando, que seia al seu costat, escoltava amb la mateixa serietat que Sánchez. Darrera del líder, César Luena, un altre home fort de l’aparell “sanchista”, acompanyava el moment. Més enrere encara, alguns diputats socialistes reien, entre ells l’expresident de Castella-la Manxa, José María Barreda.
Sánchez va fer l’únic que podia fer si no volia quedar engolit per la xarxa del PP: un discurs dur i una reafirmació del “no” a Mariano Rajoy. La novetat va ser que el parlament de Sánchez va ser contundent, amb moments molt lluïts, enunciat amb solvència. El secretari general socialista és conscient que es juga el tot pel tot. En comparació amb les intervencions dels diversos portaveus de Podem i confluències –un excés de retòrica i tòpics-, Sánchez va destacar amb bona nota.
Pablo Iglesias li va reclamar que liderés una majoria inexplorada. Joan Tardà va fer el mateix, insistint en el referèndum, com també va fer Francesc Homs. Aitor Esteban (PNB) es va afegir a la hipòtesi d’una majoria alternativa amb un “no” molt delimitat. El “govern de mil colors” treu al cap entre la boira. Però els números són molt justos i Sánchez necessita un temps i un marge de maniobra dels quals no disposa.
Una bona part dels barons amenaça amb un comitè federal per replantejar el “no”. És difícil que, sense l’anuència del secretari general en exercici, una aliança de barons forci una abstenció, però Sánchez està enfangat en massa fronts. Ha de plantar cara a les pressions en favor de la “governabilitat”, ha d’evitar l’ensulsiada a les eleccions gallegues i basques del 25-S i alhora ha de preservar el lligam emocional amb la militància de base, potser l’única carta guanyadora que en aquests moments està en condicions de jugar.
Sánchez va fer l’únic que podia fer si no volia quedar engolit per la xarxa del PP: un discurs dur i una reafirmació del “no” a Mariano Rajoy. La novetat va ser que el parlament de Sánchez va ser contundent, amb moments molt lluïts, enunciat amb solvència. El secretari general socialista és conscient que es juga el tot pel tot. En comparació amb les intervencions dels diversos portaveus de Podem i confluències –un excés de retòrica i tòpics-, Sánchez va destacar amb bona nota.
Pablo Iglesias li va reclamar que liderés una majoria inexplorada. Joan Tardà va fer el mateix, insistint en el referèndum, com també va fer Francesc Homs. Aitor Esteban (PNB) es va afegir a la hipòtesi d’una majoria alternativa amb un “no” molt delimitat. El “govern de mil colors” treu al cap entre la boira. Però els números són molt justos i Sánchez necessita un temps i un marge de maniobra dels quals no disposa.
Una bona part dels barons amenaça amb un comitè federal per replantejar el “no”. És difícil que, sense l’anuència del secretari general en exercici, una aliança de barons forci una abstenció, però Sánchez està enfangat en massa fronts. Ha de plantar cara a les pressions en favor de la “governabilitat”, ha d’evitar l’ensulsiada a les eleccions gallegues i basques del 25-S i alhora ha de preservar el lligam emocional amb la militància de base, potser l’única carta guanyadora que en aquests moments està en condicions de jugar.