30
d'agost
del
2016
Actualitzat
a les
17:31h
Les eleccions del País Basc i Galícia, el 25 de setembre, són el factor que tothom té al cap a les direccions dels partits espanyols. És, de fet, l’únic que podria capgirar l’escenari polític al Congrés. Pels qui contemplen la possibilitat de forjar una nova majoria sense el Partit Popular, la pèrdua de la majoria absoluta del PP a Galícia és l’última esperança.
El president de la Xunta, Alberto Núñez Feijoo, lidera un PP que ara mateix disposa d’una còmoda majoria absoluta al Parlament de Santiago de Compostel·la: 41 escons (la majoria és de 38). Ningú discuteix el primer lloc per als populars gallecs, i de forma clara. El PP es mou, en la majoria dels sondejos publicats, entorn el 44% dels vots. Però el govern està en disputa. La darrera enquesta, publicada per La Voz de Galicia, assenyala que el PP es quedaria en 37 escons. En Marea, que aplega els nacionalistes d’Anova, Podem i Esquerda Unida, obtindria 18 escons, superant un PSG-PSOE que s’hauria de conformar amb la tercera posició, amb 15 escons. El BNG, que havia estat la gran força del nacionalisme gallec i travessa una crisi de fa anys, restaria amb 5 diputats.
Conseqüències al Congrés
Quan, divendres vinent, Mariano Rajoy torni a La Moncloa amb 170 escons i una investidura fallida, s’engegaran dues estratègies de pressió. D’una banda, la del PP i els seus peons mediàtics perquè Pedro Sánchez cedeixi. De l’altra, el que puguin intentar els sectors més favorables a una alternativa a Rajoy dins del PSOE, més les maniobres que pugui intentar Podem. Però tan sols un fet nou, fora dels càlculs més conservadors de Rajoy, podria capgirar el seu guió: que Núñez Feijoo passés a ser el cap de l’oposició a Galícia.
Un tripartit factible
Les tres principals forces d’oposició s’ubiquen en el camp de l’esquerra. Xoaquín Fernández Leiceaga, el candidat del PSG-PSOE, un economista amb un perfil acadèmic que va ser vicerector de la Universitat de Santiago de Compostel·la, va començar a militar en política en el nacionalisme gallec i va ser dirigent del BNG, que va abandonar el 2002. De tarannà conciliador, ha hagut de superar les fortes batusses internes en el seu partit. Està disposat a sumar forces per foragitar el PP, però si es produeix el sorpasso i és superat per En Marea, es trobarà en una situació difícil.
El magistrat Luís Villares, un jurista prestigiós, és el candidat d’En Marea i ha contribuït a cohesionar la coalició entre els nacionalistes hereus de Xose Manuel Beiras i els seguidors de Pablo Iglesias i d’Alberto Garzón en terres galaiques. Malgrat les divisions en el si del galleguisme, la suma amb el BNG, que presenta Ana Pontón de candidata, es dóna per feta.
Aquesta tarda, mentre la cambra escolti el discurs de Rajoy, molts estaran pensant en què diran les “meigas” el 25 de setembre. Qui es troba menys condicionat per les urnes és, potser, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, amb una estructura molt fràgil a Galícia i on la majoria d’enquestes no li donen, de moment, entrada al Parlament.
El president de la Xunta, Alberto Núñez Feijoo, lidera un PP que ara mateix disposa d’una còmoda majoria absoluta al Parlament de Santiago de Compostel·la: 41 escons (la majoria és de 38). Ningú discuteix el primer lloc per als populars gallecs, i de forma clara. El PP es mou, en la majoria dels sondejos publicats, entorn el 44% dels vots. Però el govern està en disputa. La darrera enquesta, publicada per La Voz de Galicia, assenyala que el PP es quedaria en 37 escons. En Marea, que aplega els nacionalistes d’Anova, Podem i Esquerda Unida, obtindria 18 escons, superant un PSG-PSOE que s’hauria de conformar amb la tercera posició, amb 15 escons. El BNG, que havia estat la gran força del nacionalisme gallec i travessa una crisi de fa anys, restaria amb 5 diputats.
Conseqüències al Congrés
Quan, divendres vinent, Mariano Rajoy torni a La Moncloa amb 170 escons i una investidura fallida, s’engegaran dues estratègies de pressió. D’una banda, la del PP i els seus peons mediàtics perquè Pedro Sánchez cedeixi. De l’altra, el que puguin intentar els sectors més favorables a una alternativa a Rajoy dins del PSOE, més les maniobres que pugui intentar Podem. Però tan sols un fet nou, fora dels càlculs més conservadors de Rajoy, podria capgirar el seu guió: que Núñez Feijoo passés a ser el cap de l’oposició a Galícia.
Un tripartit factible
Les tres principals forces d’oposició s’ubiquen en el camp de l’esquerra. Xoaquín Fernández Leiceaga, el candidat del PSG-PSOE, un economista amb un perfil acadèmic que va ser vicerector de la Universitat de Santiago de Compostel·la, va començar a militar en política en el nacionalisme gallec i va ser dirigent del BNG, que va abandonar el 2002. De tarannà conciliador, ha hagut de superar les fortes batusses internes en el seu partit. Està disposat a sumar forces per foragitar el PP, però si es produeix el sorpasso i és superat per En Marea, es trobarà en una situació difícil.
El magistrat Luís Villares, un jurista prestigiós, és el candidat d’En Marea i ha contribuït a cohesionar la coalició entre els nacionalistes hereus de Xose Manuel Beiras i els seguidors de Pablo Iglesias i d’Alberto Garzón en terres galaiques. Malgrat les divisions en el si del galleguisme, la suma amb el BNG, que presenta Ana Pontón de candidata, es dóna per feta.
Aquesta tarda, mentre la cambra escolti el discurs de Rajoy, molts estaran pensant en què diran les “meigas” el 25 de setembre. Qui es troba menys condicionat per les urnes és, potser, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, amb una estructura molt fràgil a Galícia i on la majoria d’enquestes no li donen, de moment, entrada al Parlament.