23
d'agost
del
2016
Actualitzat
a les
19:58h
Es commemoren els vuitanta anys de l’inici de la Guerra Civil i el periodista i historiador Daniel Arasa acaba de publicar La batalla del Ebro a través de los partes de guerra, la prensa y la radio (Gregal). No és una història de la cruenta batalla, sinó un estudi sobre com van relatar el xoc a l’Ebre els dos exèrcits en conflicte, el de la República i el facciós acabdillat pel general Franco amb el suport de l’eix nazifeixista d’Alemanya i Itàlia.
La batalla de 1938 no va ser l’única que va ensangonar les aigües del riu. Com recorda l’autor, les Terres de l’Ebre van ser també escenari d’ un xoc armat transcendental en el passat, quan els soldats de Roma i Cartago van trobar-se a la ribera del riu el 217 aC. Van ser els romans els qui van imposar-se. Però Arasa es capbussa en la batalla contemporània, la que ha quedat fixada en la memòria de la Guerra Civil. I ho fa amb rigor i voluntat d’explicar.
Van ser 115 dies en què l’Ebre es va tenyir de sang. Les tropes republicanes van deixar el món astorat quan el 25 de juliol de 1938 van creuar el riu de nord a sud, entre Mequinensa i Amposta, per aturar l’avenç franquista cap a València. Va ser tot un èxit republicà, però la reacció dels sublevats va frenar primer l’ofensiva i, finalment, el 16 de novembre, aconseguiria forçar la retirada dels republicans. El desgast sofert per aquests seria letal. Pocs dies després de la fi de la batalla, Franco va iniciar l’ofensiva contra Catalunya. El govern republicà de Negrín pretenia resistir com fos, tot esperant l’esclat de la guerra a Europa. Però la vergonya de la conferència de Munic, en plena batalla de l’Ebre, amb França i Gran Bretanya reculant davant Hitler, va sentenciar la sort de la República.
Arasa, especialista en aquest capítol crucial de la guerra, s’endinsa en la “informació” donada pels dos bàndols durant la batalla, sobretot a través de la premsa, amb un seguiment de catorze mitjans de comunicació, en què destaquen les edicions d’ABC de Madrid (governamental) i Sevilla (facciós), el franquista El Heraldo de Aragón i els catalans La Vanguardia i Treball.
Com assenyala l’autor, la batalla de l’Ebre mostra totes les característiques de l’ús modern de la propaganda que fan bona aquella expressió d’un polític americà: “La primera víctima de la guerra és la veritat”. Pels demòcrates, espanyols i catalans, la derrota a l’Ebre va fer de les llibertats l’altra gran víctima.
La batalla de 1938 no va ser l’única que va ensangonar les aigües del riu. Com recorda l’autor, les Terres de l’Ebre van ser també escenari d’ un xoc armat transcendental en el passat, quan els soldats de Roma i Cartago van trobar-se a la ribera del riu el 217 aC. Van ser els romans els qui van imposar-se. Però Arasa es capbussa en la batalla contemporània, la que ha quedat fixada en la memòria de la Guerra Civil. I ho fa amb rigor i voluntat d’explicar.
Van ser 115 dies en què l’Ebre es va tenyir de sang. Les tropes republicanes van deixar el món astorat quan el 25 de juliol de 1938 van creuar el riu de nord a sud, entre Mequinensa i Amposta, per aturar l’avenç franquista cap a València. Va ser tot un èxit republicà, però la reacció dels sublevats va frenar primer l’ofensiva i, finalment, el 16 de novembre, aconseguiria forçar la retirada dels republicans. El desgast sofert per aquests seria letal. Pocs dies després de la fi de la batalla, Franco va iniciar l’ofensiva contra Catalunya. El govern republicà de Negrín pretenia resistir com fos, tot esperant l’esclat de la guerra a Europa. Però la vergonya de la conferència de Munic, en plena batalla de l’Ebre, amb França i Gran Bretanya reculant davant Hitler, va sentenciar la sort de la República.
Arasa, especialista en aquest capítol crucial de la guerra, s’endinsa en la “informació” donada pels dos bàndols durant la batalla, sobretot a través de la premsa, amb un seguiment de catorze mitjans de comunicació, en què destaquen les edicions d’ABC de Madrid (governamental) i Sevilla (facciós), el franquista El Heraldo de Aragón i els catalans La Vanguardia i Treball.
Com assenyala l’autor, la batalla de l’Ebre mostra totes les característiques de l’ús modern de la propaganda que fan bona aquella expressió d’un polític americà: “La primera víctima de la guerra és la veritat”. Pels demòcrates, espanyols i catalans, la derrota a l’Ebre va fer de les llibertats l’altra gran víctima.