Avui comença la convenció demòcrata que nomenarà Hillary Clinton com a candidata a la presidència dels Estats Units | El Partit Demòcrata va nominar el primer catòlic, el primer afroamericà i ara la primera dona | Polítics pragmàtics com Jimmy Carter i Bill Clinton, o més progressistes com Barack Obama han liderat la formació
Hillary Clinton, en plena campanya per a les presidencials dels Estats Units
|
Flickr Hillary for America
Aquest dilluns comença a Filadèlfia la convenció demòcrata. Si fa vuit anys, el partit va fer història nomenant un afroamericà com Barack Obama, aquest 2016 designarà per primer cop una dona com a candidata oficial a la Casa Blanca, Hillary Clinton. El 1960, havia nomenat el primer catòlic que va guanyar la Casa Blanca, John Kennedy. Tot i que el primer catòlic nomenat ho va ser el 1928: Al Smith, governador demócrata de Nova York, l’home que va construir l’Empire State. Com el Partit Republicà, també el Partit Demòcrata ha experimentat moltes transformacions i ha viscut convencions conflictives.
L’actual Partit Demòcrata és fruit de l’era del New Deal de Franklin Roosevelt (1932-45), el president que va afrontar la Depressió amb una política intervencionista que va trencar amb la tradició liberal clàssica de la política nord-americana. Roosevelt, postrat en una cadira de rodes, i va ser capaç de construir una àmplia coalició guanyadora que aplegava progressistes socials, sindicats i minories, però també conservadors del sud, hereus del Partit Demòcrata del segle XIX que defensava una Unió amb elements confederals i molt poder pels estats. Roosevelt continua sent un dels grans mites del Partit Demòcrata.
Mort Roosevelt, Harry Truman va continuar la seva política reformista. Però la convenció de 1948 ja va patir dues escissions. Una per la dreta, quan es va aprovar una declaració en defensa dels drets dels negres, que va provocar l’abandonament del sudista Strom Thurmond, que temps després va ingresar en el Partit Republicà. I una per l’esquerra, quan Henry Wallace, antic membre del govern de Roosevelt i partidari d’una política d’amistat amb l’URSS, va trencar amb Truman. Malgrat tot, aquest va guanyar les eleccions.
Franklin Roosevelt. Foto: Flickr
Els demòcrates van ser a l’oposició els anys cinquanta, fins que el tándem Kennedy-Johnson va imposar-se a la convenció de 1960. Una combinació que sol donar bons resultats als demòcrates: un liberal del nord, catòlic, com Kennedy, al costat de Lyndon Johnson, més conservador i texà.
Les convencions de 1968 i 1972, fracturades pel Vietnam
La mort de Kenendy i la guerra del Vietnam van suposar un sotrac pel partit. La campanya de 1968 va ser la més violenta de les darreres dècades. La força del moviment contra la guerra va dur a la retirada de Johnson. Robert Kennedy, candidat que volia recollir la torxa del germà caigut a Dallas, fou també assassinat el mateix dia que guanyava les primàries de Califòrnia. La convenció d’aquell any a Xicago va viure una fractura entre el candidat finalment elegit, el vicepresident Hubert Humphrey, lleial a Johnson, i el líder de l’esquerra antiguerra del partit, Eugene McCarthy. Va ser una crisi que va mostrar totes les contradiccions de la societat nord-americana i va tenir implicacions culturals molt profundes. Un ampli sector de la intel·lectualitat va enfrontar-se a Johnson i a les elits de Washington.
En els voltants de la Convenció, la policia va carregar fort contra els manifestants i va deixar uns eguit de ferits greus. Dins del recinte, les tàctiques caciquils de l’alcalde de Xicago, Richard Daley, van quedar en evidencia. Humphrey va ser elegit però amb un partit triturat. El conservador Nixon va imposar-se el novembre.
Quatre anys més tard, va ser el sector radical el que es va fer amb el control, nominant George McGovern, a qui la maquinària del partit va fer el buit, facilitant així la reelecció de Nixon. McGovern, però, va simbolitzar un lideratge renovador i idealista que va fer forat en sectors joves de la cultura. En certa forma, va encarnar una època.
Jimmy Carter, en una visita al teatre-museu Dalí de Figueres. Foto: Marina López / ACN
El 1976, la convenció també va estar animada per un gran nombre de candidats, però va ser més plàcida. El partit va probar sort amb Jimmy Carter, un conservador moderat del sud que va intentar tancar les ferides dels anys anteriors. El progressista Walter Mondale fou candidat a la vicepresidencia. Carter fou elegit, però la seva presidencia va ser dramàtica (els efectes de la crisi del petroli i la presa d’hostatges a l’ambaixada nord-americana de Teheran). La convenció de 1980 va confirmar Carter, però a un preu molt alt. El senador Edward Kennedy va plantar-li cara. Aquella convenció, tot i ser menys dramàtica que la de 1968, ha estat considerada una maledicció. El novembre, Ronald Reagan va arrasar.
Un partit plural amb l’eix al centre esquerra
El Partit Demòcrata posterior al triomf de Reagan ha anat configurant-se com una força amb clara hegemonía liberal (progressista). La base sociològica conservadora del sud s’ha anat realineant amb els republicans. El mateix expresident Carter va deixar enrere els seu origen de conservador baptista de Geòrgia per convertir-se en un moralista de temptacions esquerranes i pacifistes. Mentre que els republicans s’han fet forts en una posició conservadora nítida.
Els anys vuitanta els demòcrates van intentar recuperar la presidencia amb liberals del nord com Walñter Mondale i Mike Dukakis, sense èxit. Va ser un altre governador del sud, moderat i populista, Bill Clinton, qui ho va assolir el 1992. Des d’aleshores, centristes pragmàtics com el mateix Clinton i dirigents un grau més a l’esquerra, com Barack Obama o Joe Biden, s’han anat combinant per ocupar les posicions de lideratge d’un partit que té l’eix en el centre esquerra.
Fa anys que les convencions no són el que eren i la nominació se sol resoldre a la primavera de l’any electoral. Però hi ha hagut excepcions. La darrera convenció dramàtica va ser la de 2008, quan fins pocs dies abans d’inaugurar-se, Obama i Hillary Clinton encara es disputaven el triomf. Aquest 2016 també ha desmentit totes les previsions i els demòcrates han viscut una batalla apoteòsica entre Clinton i Bernie Sanders. El “ticket” Clinton-Kaine haurà de tenir en compte l’existència d’una potent ala esquerrana, d’inspiració socialitzant. Però el Partit Demòcrata continuarà sent –com ho és també el Republicà- una gran coalició on es pot trobar des d’un líder que s’autoproclama socialista fins a un senador com Joe Manchin, defensor orgullós de la pena de mort i de les armes.
