28
de juny
del
2016
Actualitzat
a les
21:00h
El primer ministre britànic, David Cameron, celebrarà aquest dimarts el seu "últim sopar" a Brussel·les. La cimera del Consell Europeu que té lloc avui posarà tots els seus focus sobre el líder del Regne Unit, que ha viatjat a la capital belga amb ànim d'explicar-se i alhora de prendre la temperatura d'unes institucions comunitàries molt irritades pel Brexit.
Cameron propugna una sortida controlada i gradual de la UE, que no posi en perill l'accés britànic al mercat únic. El seu govern és qui ha d'invocar l'article 50 dels tractats, que dóna inici al procés de sortida, pel qual hi ha dos anys de termini. El criteri sobre com gestionar aquesta crisi no és unànime a la UE. Mentre al Parlament Europeu i en alguns Estats, com Luxemburg, es vol imposar un procés de sortida ràpid, a Berlín prefereixen no agitar encara més les aigües. Però en una cosa tothom coincideix al cim de la UE: si el Regne Unit vol romandre al mercat únic, no pot pretendre posar barreres a la lliure circulació de persones.
El temor és que cal fer el que calgui per evitar el "contagi" i que no es pot instal·lar la idea que cada Estat pot triar a la carta el seu estatus de relació amb la UE. Cameron tindrà feina i, mentre ell aterrava a Brussel·les, al seu país la tensió política anava en augment.
Crisi política a Londres
Els resultats del referèndum del Brexit ha obert una greu crisi política al Regne Unit que, de moment, ja ha provocat que David Cameron, primer ministre des del 2010, hagi dit “adéu!”, tot i que no farà efectiva la seva renúncia fins passat setembre. Però el líder conservador no serà l’única víctima política d’aquest terrabastall generat pel referèndum del 23-J. Els dos grans partits, laboristes i conservadors, estan sacsejats per una dura pugna pel poder.
Qui aturarà Boris Johnson?
El 2 de setembre, el Partit Conservador elegirà el successor de David Cameron. Tot indica que hi haurà diversos aspirants. Boris Johnson, capdavanter del sector pro-Brexit i exalcalde de Londres, serà un dels candidats. És popular, carismàtic i bastant pintoresc, i els seus exabruptes preocupen en els rengles més tradicionals del partit. El suport que li ha mostrat Donald Trump és un regal enverinat que no l’ajudarà. Sigui com sigui, Johnson és un polític calculador que ja ha començat a suavitzar el discurs i que ara diu que la sortida de la UE s’ha de fer amb cura i sense presses, i que el Regne Unit ha de preservar la seva identitat europea.
George Osborne, ministre d’Economia, és des de sempre un candidat a primer ministre. Cal veure si concretarà la seva aspiració. Ahir va aparèixer en la seva condició de gestor de les finances publiques per intentar donar serenor als mercats. Però el nom que més corre des del cap de setmana és el de Theresa May, la ministra de l’Interior, reconeguda dins del partit i de qui tothom parla com una possible figura unificadora: tot i simpatitzar amb els euroescèptics, va donar suport a Cameron. El seu perfil de dona eficaç i seriosa pot ser un bon antídot contra el sempre incontrolable Johnson. El Partit Conservador és un niu de víbores i Cameron ja és per les forces vives de la formació, un home del passat.
Les campanes també toquen per Jeremy Corbyn
Però si els conservadors travessen un tombant difícil, al Labour es viu una revolta planificada contra el seu líder. Prop d’una vintena de dirigents han abandonat el govern a l’ombra (l’equip que envolta el líder de l’oposició) i càrrecs menors que acompanyen Jeremy Corbyn. Avui ha perdut amb un 80% una votació de no confiança dins del grup parlamentari, on està en minoria. Se l’acusa de no haver estat prou enèrgic en la campanya contra el Brexit. Hi ha qui fins i tot insinua que va votar pel Leave. El front contrari és molt ampli: ocupa des dels nostàlgics de l’era Blair fins a diputats convençuts que si Corbyn és el líder, el Partit Laborista no guanyarà les eleccions. Una persona com Angela Eagle, situada més aviat a l’esquerra del partit, s’ha convertit en la seva màxima acusadora. Però el moviment decisiu ha estat el de Tom Watson, vicelíder, polític maniobrer situat en el centre del partit i que feia fins ara de moderador intern. Watson li ha demanat a Corbyn que faci números i li ha dit que ha perdut la confiança de la majoria dels diputats.
Hi ha el risc d’una trencadissa forta al Labour. A Corbyn no el van elegir els diputats, sinó els militants. Va ser el setembre i per una gran majoria. Ara volen que dimiteixi –ell assegura que no ho farà malgrat perdre la moció-, però ell ha deixat clar que si hi ha algun aspirant a succeir-lo, caldrà anar a una nova votació de les bases. En aquest supòsit, té opcions de revalidar el càrrec.
Des del referèndum, hi ha flaire de noves eleccions al Regne Unit. Si el nou primer ministre conservador convoqués a les urnes, els diputats laboristes volen anar-hi amb un líder que ells vegin com a més guanyador. Però la imatge d’uns dirigents laboristes desconeixent el líder que va ser aclamat per la militància pot ser devastadora.
Cameron propugna una sortida controlada i gradual de la UE, que no posi en perill l'accés britànic al mercat únic. El seu govern és qui ha d'invocar l'article 50 dels tractats, que dóna inici al procés de sortida, pel qual hi ha dos anys de termini. El criteri sobre com gestionar aquesta crisi no és unànime a la UE. Mentre al Parlament Europeu i en alguns Estats, com Luxemburg, es vol imposar un procés de sortida ràpid, a Berlín prefereixen no agitar encara més les aigües. Però en una cosa tothom coincideix al cim de la UE: si el Regne Unit vol romandre al mercat únic, no pot pretendre posar barreres a la lliure circulació de persones.
El temor és que cal fer el que calgui per evitar el "contagi" i que no es pot instal·lar la idea que cada Estat pot triar a la carta el seu estatus de relació amb la UE. Cameron tindrà feina i, mentre ell aterrava a Brussel·les, al seu país la tensió política anava en augment.
Crisi política a Londres
Els resultats del referèndum del Brexit ha obert una greu crisi política al Regne Unit que, de moment, ja ha provocat que David Cameron, primer ministre des del 2010, hagi dit “adéu!”, tot i que no farà efectiva la seva renúncia fins passat setembre. Però el líder conservador no serà l’única víctima política d’aquest terrabastall generat pel referèndum del 23-J. Els dos grans partits, laboristes i conservadors, estan sacsejats per una dura pugna pel poder.
Qui aturarà Boris Johnson?
El 2 de setembre, el Partit Conservador elegirà el successor de David Cameron. Tot indica que hi haurà diversos aspirants. Boris Johnson, capdavanter del sector pro-Brexit i exalcalde de Londres, serà un dels candidats. És popular, carismàtic i bastant pintoresc, i els seus exabruptes preocupen en els rengles més tradicionals del partit. El suport que li ha mostrat Donald Trump és un regal enverinat que no l’ajudarà. Sigui com sigui, Johnson és un polític calculador que ja ha començat a suavitzar el discurs i que ara diu que la sortida de la UE s’ha de fer amb cura i sense presses, i que el Regne Unit ha de preservar la seva identitat europea.
George Osborne, ministre d’Economia, és des de sempre un candidat a primer ministre. Cal veure si concretarà la seva aspiració. Ahir va aparèixer en la seva condició de gestor de les finances publiques per intentar donar serenor als mercats. Però el nom que més corre des del cap de setmana és el de Theresa May, la ministra de l’Interior, reconeguda dins del partit i de qui tothom parla com una possible figura unificadora: tot i simpatitzar amb els euroescèptics, va donar suport a Cameron. El seu perfil de dona eficaç i seriosa pot ser un bon antídot contra el sempre incontrolable Johnson. El Partit Conservador és un niu de víbores i Cameron ja és per les forces vives de la formació, un home del passat.
Les campanes també toquen per Jeremy Corbyn
Però si els conservadors travessen un tombant difícil, al Labour es viu una revolta planificada contra el seu líder. Prop d’una vintena de dirigents han abandonat el govern a l’ombra (l’equip que envolta el líder de l’oposició) i càrrecs menors que acompanyen Jeremy Corbyn. Avui ha perdut amb un 80% una votació de no confiança dins del grup parlamentari, on està en minoria. Se l’acusa de no haver estat prou enèrgic en la campanya contra el Brexit. Hi ha qui fins i tot insinua que va votar pel Leave. El front contrari és molt ampli: ocupa des dels nostàlgics de l’era Blair fins a diputats convençuts que si Corbyn és el líder, el Partit Laborista no guanyarà les eleccions. Una persona com Angela Eagle, situada més aviat a l’esquerra del partit, s’ha convertit en la seva màxima acusadora. Però el moviment decisiu ha estat el de Tom Watson, vicelíder, polític maniobrer situat en el centre del partit i que feia fins ara de moderador intern. Watson li ha demanat a Corbyn que faci números i li ha dit que ha perdut la confiança de la majoria dels diputats.
Hi ha el risc d’una trencadissa forta al Labour. A Corbyn no el van elegir els diputats, sinó els militants. Va ser el setembre i per una gran majoria. Ara volen que dimiteixi –ell assegura que no ho farà malgrat perdre la moció-, però ell ha deixat clar que si hi ha algun aspirant a succeir-lo, caldrà anar a una nova votació de les bases. En aquest supòsit, té opcions de revalidar el càrrec.
Des del referèndum, hi ha flaire de noves eleccions al Regne Unit. Si el nou primer ministre conservador convoqués a les urnes, els diputats laboristes volen anar-hi amb un líder que ells vegin com a més guanyador. Però la imatge d’uns dirigents laboristes desconeixent el líder que va ser aclamat per la militància pot ser devastadora.