Gabriel Rufián: «Per entendre què passa cal llegir 'El Padrino'»

Gabriel Rufián (Santa Coloma de Gramenet, 1982) és diplomat en Relacions Laborals i té un màster a la UPF en Recursos Humans. Crescut en el barri de Fondo, duu amb ell sang de Jaén i Granada. És escèptic amb totes les reformes que vinguin de l’esquerra "podemita", a la que respecta i amb la que connecta sentimentalment. No té pèls a la llengua i creu que Catalunya és l’últim baluard de la memòria republicana.  
 
- Creu que l’escàndol de les gravacions ha capgirat la campanya?

- Doncs la veritat és que nosaltres no funcionem per aquesta mena de mentalitat electoral. Jo mai me n’alegraré que gent tan miserable tingui aquestes capacitats. Em sembla dramàtic per la democràcia. I sí que és cert que reflecteix el que hem dit moltíssimes vegades: que tenim un estat en contra, un estat que utilitza totes les institucions no ja contra nosaltres i les nostres famílies, i en contra de les nostres idees i entorn, sinó en contra de la voluntat general de la gent. El que volen és guanyar el que han perdut a les urnes fent segons quines pràctiques mafioses. Cap mena d’alegria. Només denúncia i fermesa, i demanar dimissions immediates. Perquè, a més, el pitjor de tot això és que tornaran a guanyar. El Partit Popular tornarà a guanyar a l’estat espanyol, el que em sembla dramàtic.
 
- Parla de pràctiques mafioses. L’Estat està en mans de bandes mafioses?

- Jo el que crec és que per entendre què està passant s’ha de llegir la trilogia d’El Padrino. Per entendre l’escàndol de les gravacions, per entendre el funcionament de l’Estat, el del Ministeri de l’Interior, hem de repassar El Padrino. L’única diferència és que Vito Corleone tenia cert sentit de l’honor, i aquesta gent no té cap mena de sentit de res. La frase absolutament miserable de “nos hemos cargado el sistema de sanidad”, si tenen el que han de tenir, que la diguin en una sala d’espera de qualsevol hospital públic de Catalunya. Que el senyor Fernández Díaz i els seus lacais la diguin en una sala d’espera. A veure què passa.
 

Gabriel Rufián. Foto: Adrià Costa

- Acabem de saber que s’havien fet seguiments de la presidenta del Parlament i de la seva família.

- Umberto Eco parlava de “la maquinària del fang”, la utilització dels serveis, que són calers públics, en contra de càrrecs electes, institucions i persones. A mi em van dir de petit que tot el que anava en contra de les idees democràtiques de l’altre era feixisme.
 
- De l’experiència al Congrés d’aquests mesos, què l’ha decebut, què l’ha agradat, què l’ha sorprès?

- Cal dir en primer lloc que Madrid és una ciutat molt bonica. Entenc que hi hagi gent que quedi marcada aquest magnetisme. La gent és molt amable. Quant al Congrés, és un gran teatre. Aquell faristol és un gran espai mediàtic. Ja que nosaltres no tenim accés a determinats espais de televisió, cal ser conscient que aquell espai donava repercussió mediàtica. La forma de fer política parlamentària és molt diferent a la catalana. Una de les frases més boniques que m’han dit a Madrid és de persones que, sense sentir-se independentistes, m’han dit: “ens representes”. Una de les millors notícies que li podrien passar a l’estat espanyol és que Catalunya fos independent. Mira, la Tercera República que molts desitjaven ja ha arribat, és Catalunya. Hi ha una frase recurrent que a mi em diu molt en Xavier Domènech: per què li negues el somni al poble andalús, al gallec? Però jo dic: si a Galícia guanya el PP, què hem de fer? Esperar que deixi de guanyar?       

- Imagini que té davant un votant d’esquerres que dubta de votar ERC o Units Podem. Com el pot convèncer?

- Doncs dient-li que nosaltres hem votat conjuntament amb la bona gent d’En Comú Podem, de les Marees, al Congrés. Amb nosaltres sempre podran comptar a favor en qüestions d’emergència habitacional i energètica. Hem aprovat la llei 25 d’emergència social presentada per Podem, tot i ser jacobina en alguns aspectes, perquè podia ajudar a la gent. La diferència entre nosaltres i Podem és que ells no poden. És empíric. 

Gabriel Rufián. Foto: Adrià Costa

- Per què és tan empíric?

- Perquè ells somien en un país en què el PP serà residual i el PSOE minoritari, i amb les majories socials i polítiques per iniciar un procés constituent. Aquest país ja existeix, i es diu Catalunya. A l’estat espanyol, l’únic dubte és saber amb qui governarà Mariano Rajoy. Amb Sánchez, amb Susana Díaz, que serà segurament la nova líder socialista, o amb Rivera. L’únic canvi possible es diu Catalunya.   

- Diu que l’únic dubte és amb qui governarà Rajoy. O vol dir amb qui governarà el PP. No creu que Rajoy serà finalment sacrificat?  

- No ho sé, però jo quan era petit ja s’estaven carregant políticament Rajoy. És un gran error “carregar-se” políticament Rajoy. Té més vides que un gat. Jo seré gran, més gran encara, i Rajoy continuarà manant. De tota manera, si ell sortís d’escena i posessin algú com Pablo Casado o Soraya Sáenz de Santamaría… aquesta gent és menys de dreta que Rajoy? A mi em sembla ciència política ficció carregar-se Rajoy, però si és el cas, és d’una candidesa enorme pensar que qualsevol càrrec actual del PP entengui coses com que Espanya és un país de països.  
 
- Pedro Sánchez vol i no pot, o és que ni s’ho planteja?

- Hi he parlat alguns cops, i crec que ni vol, ni pot, ni sap. És una persona amb un lideratge molt feble, amb aquesta espasa de Dàmocles dels barons i de Susana Díaz, que és l’única que manté una base electoral, tot i que presideix la comunitat amb més atur. És paradigmàtic que sigui la gran esperança del PSOE. No cal ser cap expert en ciència política per endevinar que aquest PSOE acabarà fagocitant-se. Però encara queden dècades. El líder d’un PSOE decent encara no el coneixem.

 -I què li diria al votant indecís que dubta entre ERC i CDC, i que vol reforçar el president Puigdemont?

- Li diria que Convergència és un company de viatge. Aquest procés no es fa sense el que representa Convergència, i no es fa sense el que representa la CUP, Demòcrates o l’ANC. No es tracta de guanyar-nos entre nosaltres. Li desitjo el millor a CDC en aquestes eleccions, i a nosaltres una mica millor. 
 
- Creu que s’han fet tots els possibles per evitar la ruptura amb la CUP en els pressupostos?  

- Jo ho dic seriosament. A mi no em sembla notícia que Convergència i la CUP no estiguin d’acord ni en la primera ni en la segona ni en la tercera votació. Hi ha coses que passen al Parlament de Catalunya en una tarda que no passen en tota una legislatura al Congrés dels Diputats.
 

- Com quina?   

- Com que el president del meu país se sotmeti a una qüestió de confiança. Entenc que algú que ve de l’estat espanyol ho vegi dramàticament. Perquè si tens allà Mariano Rajoy… S’ha de recordar que tots aquells que ens deien a nosaltres de tot per no arribar a un acord de govern, el desembre, no han estat capaços d’arribar a un pacte de govern a Espanya.  
 
- Veu factible un canvi d’aliances a Catalunya, del que s’ha especulat, amb un nou tripartit entre ERC, Units Podem i la CUP?

- Nosaltres estem en les antípodes ideològiques de CDC, però la transversalitat és constituent de tots els processos d’autodeterminació. Les disputes electorals són pel dia després de la victòria.   
 
- Vol dir que una ruptura entre CDC i ERC hauria de ser posterior a la independència?  

- Jo el que dic és que el mandat per una República catalana i el full de ruta es compleixi. I que ens equivocaríem si penséssim que ara entréssim en disputes internes. A més, em consta que a Madrid una cosa que els fa patir és la transversalitat del procés. Que gent tan diferent estigui en un objectiu comú.

Gabriel Rufián i Pep Martí. Foto: Adrià Costa

 
- Se sent una mica l’ala esquerra de l’Esquerra?

- Jo vinc d’una tradició d’esquerres, d’una família molt d’esquerres que em va transmetre un sentit crític de la realitat. Des que era un nen molt petit, he mamat política. A casa, cada noticiari era un debat polític. Els meus pares es van conèixer en un míting de Bandera Roja. M’he criat en cançons de Víctor Jara i Pablo Milanés. El meu pare encara té una foto del Che a la seva habitació. D’una esquerra que sempre ha estat pel dret a l’autodeterminació. Jo sóc republicà i d’esquerres. Com he dit aquests dies, ser independentista és un estat transitori. A mi em sorprèn quan em pregunten, sobretot els mitjans de comunicació madrilenys: des de quan és independentista? Com si fos tenir la varicel·la. El que no entenc és a gent que diu que és d’esquerres i que defensa que Palestina i Kosovo siguin el que vulguin ser i, en canvi, Catalunya, no. Això reflecteix la seva derrota i la nostra victòria.      
 
- Per què li diuen "El poeta del olivo"?

- No ho sé ben bé. Suposo que és perquè des dels inicis de Súmate, com que a mi no em coneixia molta gent, jo deia que era de la terra de l’olivera, que és Jaén, d’on ve la meva mare, i de la terra del poeta, García Lorca, d’on ve el meu pare, de Granada. Però jo sóc més de prosa que de poesia.
 
- És més de prosa?

- Sí, la poesia li agrada més a la meva dona. A mi m’agrada molt Cormac McCarthy, un autor nord-americà. M’agrada molt la literatura dels EUA de mitjan del segle XX. També Hermann Hesse. I de política, Gramsci, coses de Marx… Em diuen a vegades: et deu agradar molt Paulo Coelho o Jorge Bucay. Doncs no, no m’agraden gens!  
 
- I això? No li van els best-sellers?

- No m’agrada Coelho. Per mi és d’una vacuïtat absoluta.