21
de juny
del
2016
Actualitzat
el
23
de juny
a les
10:30h
El maig passat, el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, va pronunciar un discurs davant l’Associació Internacional d’Autoritats Anticorrupció celebrada a Tianjun, a la Xina. En aquella ocasió, De Alfonso va detallar algunes de les característiques que havien de tenir organismes com el que dirigeix, entre ells la independència dels poders polítics i la integritat de qui n’és responsable. Les converses publicades avui per Público qüestionen aquestes qualitats que De Alfonso destacava.
La història de l’Oficina Antifrau explica moltes coses. Va ser creada pel darrer govern tripartit a proposta d’ERC. ICV ho veia bé, però dins del PSC hi va haver resistències. Al final, ho van acceptar i l’organisme va ser aprovat amb el rebuig de l’oposició, CiU i el PP.
Un director accidental
De Alfonso va arribar a l’OAF el 2011, després de la mort del seu predecessor, Daniel Martínez Madero, un home que havia estat rebut amb simpatia pel gruix de les forces polítiques i que duia dos anys en el càrrec. La llei de l’OAF estableix un mandat de nou anys per al director de l’oficina, la prohibició de ser renovat i l’exigència d’una majoria de tres cinquenes parts del Parlament per la seva elecció en primera votació. En una segona, en té prou amb la majoria absoluta.
El procés de l’elecció de De Alfonso va estar envoltat per alguna polèmica i un pols en el si de CiU. Unió Democràtica li va donar suport des de l’inici, especialment Manuel Silva, exponent del sector més clerical i conservador dels democristians, però, sobretot, l’home de Duran i Lleida al cor de les institucions de Madrid, com a membre del Consell d’Estat. A CDC el nom de De Alfonso no generava entusiasmes perquè no se li coneixia cap sintonia amb el catalanisme. A més, Unió ja tenia influència en l’altre òrgan de fiscalització, la Sindicatura de Comptes. Però finalment, el president Artur Mas va aixecar el polze.
Algunes forces de l’oposició es van queixar de no haver estat consultades sobre el nom del candidat. Finalment, va ser elegit amb el suport de CiU, PP, PSC i Ciutadans: 111 vots. ERC i ICV es van abstenir. SI, aleshores al Parlament, va votar en contra.
Val a dir que el context en què va ser elegit De Alfonso té poc a veure amb l’actual. Poques setmanes abans de la seva elecció, CiU i el PP van acordar aprovar els pressupostos de la Generalitat per al 2011. Eren altres temps. El govern d’Artur Mas, que feia només uns mesos que havia accedit al poder després de l’etapa dels tripartits, encara no havia iniciat el seu gir sobiranista.
La designació de Maite Masià com a adjunta a l’Oficina també va desfermar controvèrsia. Masià havia estat directora de l’Institut Català de l’Energia (Icaen) de la Generalitat i havia atorgat contractes a empreses vinculades a la família Sumarroca, entre elles Entorn SL Enginyeria i Serveis, successora d’Entorn SL, que havia estat propietat de Carles Sumarroca i Pere Pujol, un dels fills de l’expresident de la Generalitat.
Un jutge de procedència conservadora
Daniel de Alfonso es va forjar a la Universitat San Pablo CEU de Madrid, un centre acadèmic format per l’Associació Catòlica de Propagandistes, d’orientació conservadora. Un cop ingressat a la carrera judicial –va exercir durant 21 anys-, es va afiliar a l’Associació Professional de la Magistratura, la principal organització dels jutges espanyols i també la més alineada en posicions conservadores i amb vincles amb la dreta política, és a dir, amb el Partit Popular. Per això algunes converses telefòniques són tan fluïdes.
La història de l’Oficina Antifrau explica moltes coses. Va ser creada pel darrer govern tripartit a proposta d’ERC. ICV ho veia bé, però dins del PSC hi va haver resistències. Al final, ho van acceptar i l’organisme va ser aprovat amb el rebuig de l’oposició, CiU i el PP.
Un director accidental
De Alfonso va arribar a l’OAF el 2011, després de la mort del seu predecessor, Daniel Martínez Madero, un home que havia estat rebut amb simpatia pel gruix de les forces polítiques i que duia dos anys en el càrrec. La llei de l’OAF estableix un mandat de nou anys per al director de l’oficina, la prohibició de ser renovat i l’exigència d’una majoria de tres cinquenes parts del Parlament per la seva elecció en primera votació. En una segona, en té prou amb la majoria absoluta.
El procés de l’elecció de De Alfonso va estar envoltat per alguna polèmica i un pols en el si de CiU. Unió Democràtica li va donar suport des de l’inici, especialment Manuel Silva, exponent del sector més clerical i conservador dels democristians, però, sobretot, l’home de Duran i Lleida al cor de les institucions de Madrid, com a membre del Consell d’Estat. A CDC el nom de De Alfonso no generava entusiasmes perquè no se li coneixia cap sintonia amb el catalanisme. A més, Unió ja tenia influència en l’altre òrgan de fiscalització, la Sindicatura de Comptes. Però finalment, el president Artur Mas va aixecar el polze.
Algunes forces de l’oposició es van queixar de no haver estat consultades sobre el nom del candidat. Finalment, va ser elegit amb el suport de CiU, PP, PSC i Ciutadans: 111 vots. ERC i ICV es van abstenir. SI, aleshores al Parlament, va votar en contra.
Val a dir que el context en què va ser elegit De Alfonso té poc a veure amb l’actual. Poques setmanes abans de la seva elecció, CiU i el PP van acordar aprovar els pressupostos de la Generalitat per al 2011. Eren altres temps. El govern d’Artur Mas, que feia només uns mesos que havia accedit al poder després de l’etapa dels tripartits, encara no havia iniciat el seu gir sobiranista.
La designació de Maite Masià com a adjunta a l’Oficina també va desfermar controvèrsia. Masià havia estat directora de l’Institut Català de l’Energia (Icaen) de la Generalitat i havia atorgat contractes a empreses vinculades a la família Sumarroca, entre elles Entorn SL Enginyeria i Serveis, successora d’Entorn SL, que havia estat propietat de Carles Sumarroca i Pere Pujol, un dels fills de l’expresident de la Generalitat.
Un jutge de procedència conservadora
Daniel de Alfonso es va forjar a la Universitat San Pablo CEU de Madrid, un centre acadèmic format per l’Associació Catòlica de Propagandistes, d’orientació conservadora. Un cop ingressat a la carrera judicial –va exercir durant 21 anys-, es va afiliar a l’Associació Professional de la Magistratura, la principal organització dels jutges espanyols i també la més alineada en posicions conservadores i amb vincles amb la dreta política, és a dir, amb el Partit Popular. Per això algunes converses telefòniques són tan fluïdes.