Juan Carlos Girauta: «El procés ha estat un pols estèril que no ha servit per res»

Juan Carlos Girauta torna a encapçalar la candidatura de Ciutadans en les eleccions del 26-J. Ja s’ho coneix. Els mesos al Congrés li han estat una bona escola. Parla bé de l’equip negociador del PSOE i delata en el discurs nostàlgies d’una tercera Espanya que no s’albira. Girauta, bon dialèctic, sembla còmode en la nova reubicació dels “taronges”: el grup liberal del Parlament Europeu. Els anys de l’ofensiva contra la immersió lingüística queden enrere. 
  
- Ciutadans va néixer com a força de xoc contra el nacionalisme català i la immersió lingüística, per passara expressar un reformisme difús i ara integrar-se a la Internacional Liberal. No són molts canvis de pell?

. Més que de canvi de pell el que hi ha són canvis que expliquen un creixement ràpid. Són dos anys d’existència, però el creixement s’ha produït en dos anys. Hi ha un moment, que em va tocar viure, que va ser quan Javier Nart i jo vam ser elegits eurodiputats. De sobte passem a estar presents en dotze comunitats autònomes, som clau per a la governabilitat en quatre, tenim 750 grups municipals i 40 diputats al Congrés. Això ja no és un canvi de pell, és el creixement brutal d’un partit. Que no neix de qualsevol cosa perquè abans vam estar recorrent Espanya amb el Movimiento Ciudadano, junt amb Albert Rivera i el malaguanyat Antoni Asunción. Va ser una gira en què ens adonem que aquell projecte d’Espanya il·lusionant, nou, regenerador que nosaltres teníem des de Catalunya era també vàlid per tots aquells que estaven decebuts a tota la resta d’Espanya.  
 
- Tornem a anar a eleccions. Què ha après en aquests mesos al Congrés?

- Moltes coses. M’ha tocat ser el portaveu d’un grup parlamentari en un moment d’incertesa i alhora he estat en un equip negociador amb representants del PSOE, una cosa instructiva perquè va suposar passar dels grans enunciats, el que podem anomenar “la política”, a “les polítiques”, anar àrea per àrea i posar-se d’acord amb un altre partit que veu les coses diferents. La gran qüestió que ens diferencia a uns i altres en la política espanyola és considerar l’acord i la negociació, és a dir, la cessió, com una virtut o com un defecte. Amb aquesta experiència hem vist que els qui considerem que pactar és una virtut érem els qui érem. I això és molt important perquè el bipartidisme no tornarà. Aquells que no tenen l’atribut de la transacció estan molt mal adaptats per sobreviure.
  
- Hi ha una escena curiosa en aquests mesos. Albert Rivera parla en català des de la tribuna del Congrés i és esbroncat per diputats del PP. No es va sentir una mica independentista en aquest moment?

- Independentista, no. Em vaig sentir profundament ofès. Vaig comprendre que entre aquests personatges que ens escridassaven i xiulaven hi havia un vell conegut meu: el nacionalisme. Havien parlat en català Homs i Rufián, Amaiur i PNB havien parlat en basc. La de les Marees en gallec, i no va passar res. I tot eren discursos de ruptura. Surt Albert Rivera a parlar d’Espanya en català i el PP l’escridassa. Perquè els dibuixa una Espanya incomprensible per ells.   
 
- Aquesta campanya és una repetició del 20-D?

- Entenc que molta gent ho vegi com una molesta repetició. Però tots hem experimentat i après coses. La reacció del PP que li deia, que no m’esperava. Saber que al PSOE hi ha un equip negociador raonable i comprovar que Podem és una formació sense substància política.
 
- Per què ho diu això?

- Té substància mediàtica. Però han actuat com uns amateurs de la política. No van saber estar a la mesa de la cambra. Les coses que depenen de la perícia parlamentària no les entenen. El sentit de l’estratègia no el tenen. Tenen el sentit de l’impacte. Van considerar que era una bona idea que mentre que el rei rebia Pedro Sánchez, ells havien de fer una roda de premsa per anunciar com seria un nou govern. Allò va generar una animadversió definitiva del PSOE envers Podem. També vaig copsar que Convergència ja no compta. La direcció socialista no volia ni la seva abstenció.
  
- Durant un temps es va dir que Ciutadans era la marca blanca del Partit Popular. Són ara la darrera taula de salvació de Pedro Sánchez?

- Això és tan contradictori que deu voler dir que és fals en els dos casos. No, nosaltres el que som és un espai que fins ara no existia en la política espanyola però que a Europa està molt present, que és l’espai liberal demòcrata. Aquells que comparteixen amb els socialdemòcrates la defensa de l’estat del benestar, i amb els conservadors comparteixen la competitivitat i l’agilitat econòmica. Hi ha set països amb primers ministres d’aquest espai. Aquí això és nou i per això uns ens diuen que som la crossa de l’altre. Però som el que som.
 
- S’atreveix a fer diagnòstics? Hi ha risc real de terceres eleccions a Espanya?

- És un risc que existeix. Quan es diu que no n’hi haurà, cal veure qui ho diu i perquè. Mariano Rajoy diu que no hi haurà terceres eleccions. Aquesta seguretat significa que està disposat a cedir pas? Quan ho diu el PSOE, què significa? Ha descartat una gran coalició. Té en ment una abstenció? Una aliança amb Podem? Nosaltres diem una altra cosa: si nosaltres som decisius, no hi haurà terceres eleccions.
 
- En què milloraria la situació a Catalunya si Ciutadans formés part del nou govern espanyol?

- Milloraria perquè tindríem un sistema de finançament que seria transparent, que reduiria la conflictivitat actual, hi hauria només un fons de finançament autonòmic per preservar l’estat del benestar, perquè hi hauria coresponsabilitat fiscal, perquè primarem les infraestructures a Catalunya, començant pel corredor mediterrani.  
  
- El corredor mediterrani ha entrat de ple en la campanya.

- No hi ha ningú més clar que nosaltres a favor del corredor. Ho hem defensat sempre. Quan vam arribar al Parlament Europeu, ho vam dir amb fermesa. És un projecte bo per Espanya en la seva totalitat. La concentració del 40% del PIB en el litoral mediterrani! Estem parlant d’una cosa en què ens juguem la sostenibilitat d’una economia pròspera.  
 
- Què creu que seria pitjor per Espanya? Una aliança d’esquerres amb Podem com a soci destacat, o la continuïtat de Mariano Rajoy a La Moncloa?

- A mi m’agradaria recordar que no estem obligats a triar entre la corrupció i el populisme.
 
- Com veu la salut del procés després de la crisi dels pressupostos?

- Catalunya s’està recuperant del pols estèril que ha estat el procés. S’ha fet un pols amb l’Estat que no ha servit per res, i els seus protagonistes ja ho saben. Han perdut, però com succeeix amb aquells que han mort i no ho saben, han entrat en un bucle i van fent allò d’anar a les pantalles anteriors i quan arriben a la pantalla en què moren, tornen a tres pantalles enrere.  
  
- Argumenti aquesta mort.  

- En aquests moments hi ha: lluites internes a Convergència, la pròxima refundació de CDC, no existeix la coalició CiU, UDC ha desaparegut de l’escena, la CUP fa la vida impossible a aquells amb qui va pactar la investidura, l’ANC està barallada amb Convergència, i a Junts pel Sí no ha estat capaç de presentar-se junts al Congrés perquè també estan barallats entre ells. I, a més, hi ha un senyor que és conseller, Santi Vila, que va dir fa uns dies que això del procés ho van fer perquè generava una il·lusió en un moment en què s’havien de batallar 6.000 milions d’euros. Un cop constatades totes aquestes batalles internes, ara diuen: hauríem de fer un referèndum…
 
- El veig molt optimista, eh.

- No, a mi no em complau que Catalunya hagi dedicat tants anys a una cosa que no ha funcionat. I amb el senyor Puigdemont estic segur que podem seure i parlar de “polítiques”. De “política” molt ideologitzada segurament no però els països civilitzats es caracteritzen per evitar els maximalismes. Si el senyor Puigdemont diu que ell vol el corredor mediterrani, que el seu partit ha defensat sempre, ens posarem d’acord. Pot parlar de desconnexió, però si en aquest cas concret defensa la connexió, d’acord. El corredor mediterrani és la mostra més clara i definitiva de connexió.   
 
- Què creu que passarà a Catalunya en els mesos propers?

- Sospito que entre gener i abril hi haurà noves eleccions. Cosa que perpetua aquesta mena d’interinitat que hi ha.