29
de maig
del
2016
Actualitzat
el
31
de maig
a les
10:51h
L'administració Obama viu els seus darrers mesos i els analistes es pregunten com serà la política exterior dels Estats Units post-Obama. Una majoria donen per fet que els canvis que pot haver-hi no seran en cap cas una "suavització" del lideratge. Més aviat al contrari. Es pot produir un enduriment de la política exterior dels EUA, fins i tot si és la demòcrata Hillary Clinton qui el succeeix. Hi ha qui assegura que especialment en aquest cas... i que Donald Trump és menys neocon (neoconservador) que Hillary Clinton. Com a secretària d'Estat, Clinton sempre va alinear-se en les posicions més dures de l'administració.
La visita del president Barack Obama a Hiroshima ha estat un altre gran gest en política internacional del líder nord-americà. Cap president anterior ho havia fet. La visita, en el marc de la cimera del G-7, va estar calculada fins al mil·límetre. Obama no va demanar perdó pel llançament de la bomba atòmica. Això hagués estat una esmena a la totalitat a la decisió de Harry Truman del 1945 de llançar les armes mortíferes contra les ciutats de Nagasaki i Hiroshima. Però potser Truman s'hagi remogut des de la seva tomba, malgrat alguns punts en comú entre els dos presidents: del Partit Demòcrata, progressistes dins del ventall polític dels EUA, i forçats a combatre amb un Congrés hostil.
Obama ha estat el president dels grans gestos d'obertura en política internacional. Va saludar la primavera àrab a la Universitat del Caire i ha estat el primer president a admetre obertament alguns dels errors comesos pel seu país, com quan va demanar perdó pel cop que va derrocar el nacionalista iranià Mossadegh el 1953. També ha facilitat l'obertura d'arxius de seguretat nacional sobre el paper del govern dels EUA durant la dictadura militar argentina. Més enllà dels gestos, algunes de les seves decisions en política exterior tindran un gran efecte geoestratègic. Així ha estat amb l'acord amb Teheran que ha permès aturar el programa nuclear iranià. I el canvi que ha suposat la reconciliació amb Cuba.
Al president dels EUA que ja no es pot presentar a la reelecció i afronta els darrers anys del seu mandat se l'anomena el "lame duck", un ànec coix. Però el cert és que el final del mandat d'Obama ha estat dels més intensos i rics en iniciatives de tota la història. Només els acords amb l'Havana i l'Iran ja mereixen un reconeixement. Però continuarà aquesta política la nova Administració?
"Coloms" i "falcons" dins de l'administració
El govern d'Obama, com totes les administracions nord-americanes, ha viscut un fort debat sobre política exterior. Això va ser molt evident durant el primer mandat (2008-12). Experts en política exterior, com Jeffrey Stacey (a "Foreign Affairs") i l'historiador Greg Grandin (al progressista "The Nation") han presentat Clinton com una "falcona" en relacions internacionals i seguretat, i més agressiva que el president. En el si de l'administració, el primer secretari de Defensa, el republicà Robert Gates –heretat de George Bush i que Obama va mantenir en el càrrec durant un temps-, va quedar sobtat de la duresa de Hillary en molts temes: de les relacions amb Rússia a la guerra de Síria, on Clinton defensava més intervenció. Gates i Clinton van formar un eix neocon, enfront les reticències del mateix Obama i del vicepresident Joe Biden. També respecte a la política amb Israel, Obama ha estat més crític amb el govern de Netanyahu del que volia Hillary.
Hondures, Paraguai, Brasil
Però també seria erroni extremar les diferències entre Obama i Hillary. En molts temes, han estat bastant d'acord. Durant el mandat d'Obama, hi ha hagut tres crisis polítiques que han acabat amb presidents en exercici a Amèrica Llatina, a Hondures, el Paraguai i el Brasil. Totes tres han suposat la fi d'un governant que mantenia polítiques crítiques amb Washington. En el cas d'Hondures, la caiguda de Mel Zelaya a través d'un "cop" parlamentari l'any 2009, va ser beneïda per l'Administració Obama. També en aquest cas es van evidenciar matisos en el to. Mentre la Casa Blanca va adoptar inicialment una actitud distant amb el derrocament del president hondureny, aliat de Veneçuela, el departament d'Estat va ser més actiu en suport al derrocament.
Però ara, al Brasil, ja sense Hillary a Estat, l'Administració Obama també ha donat el seu "ok" a la destitució de Dilma Rousseff. Els cops d'Estat ja no són el que eren, i els antics "cuartelazo" ara són operacions civils amb complots parlamentaris, però potser també amb l'aprovació de Washington.
El que sembla clar és que la sortida de Clinton de l'Administració, per preparar la seva campanya electoral a la Casa Blanca, ha deixat més marge de maniobra a Obama. El seu secretari d'Estat en el segon mandat, John Kerry, és algú amb més sintonia política amb el president. Kerry havia estat senador per Massachusetts, excandidat presidencial el 2004, més aviat de l'ala esquerra del partit i sempre ha estat un "colom" en política exterior. Com Obama, confia més en el recurs als serveis d'intel·ligència i els "drones" que no pas en l'ús de tropes sobre el terreny.
Una Hillary Clinton a la Casa Blanca seria tan neocon com assenyalen els seus crítics? Els elogis d'un "dur" com Henry Kissinger poden ser un indici de gir a la dreta en política exterior. Hi ha un factor, en qualsevol cas, que cal avaluar. La força de candidats amb un component antiintervencionista com Bernie Sanders i el mateix Donald Trump poc o molt condicionaran l'acció internacional de l'imperi. En el cas del Partit Demòcrata, la pressió de la força de Sanders, oposat a les doctrines neocon, pot ser un impediment per l'afany intervencionista de Clinton. Són incògnites que el temps, molt aviat, desvetllarà.
La visita del president Barack Obama a Hiroshima ha estat un altre gran gest en política internacional del líder nord-americà. Cap president anterior ho havia fet. La visita, en el marc de la cimera del G-7, va estar calculada fins al mil·límetre. Obama no va demanar perdó pel llançament de la bomba atòmica. Això hagués estat una esmena a la totalitat a la decisió de Harry Truman del 1945 de llançar les armes mortíferes contra les ciutats de Nagasaki i Hiroshima. Però potser Truman s'hagi remogut des de la seva tomba, malgrat alguns punts en comú entre els dos presidents: del Partit Demòcrata, progressistes dins del ventall polític dels EUA, i forçats a combatre amb un Congrés hostil.
Obama ha estat el president dels grans gestos d'obertura en política internacional. Va saludar la primavera àrab a la Universitat del Caire i ha estat el primer president a admetre obertament alguns dels errors comesos pel seu país, com quan va demanar perdó pel cop que va derrocar el nacionalista iranià Mossadegh el 1953. També ha facilitat l'obertura d'arxius de seguretat nacional sobre el paper del govern dels EUA durant la dictadura militar argentina. Més enllà dels gestos, algunes de les seves decisions en política exterior tindran un gran efecte geoestratègic. Així ha estat amb l'acord amb Teheran que ha permès aturar el programa nuclear iranià. I el canvi que ha suposat la reconciliació amb Cuba.
Al president dels EUA que ja no es pot presentar a la reelecció i afronta els darrers anys del seu mandat se l'anomena el "lame duck", un ànec coix. Però el cert és que el final del mandat d'Obama ha estat dels més intensos i rics en iniciatives de tota la història. Només els acords amb l'Havana i l'Iran ja mereixen un reconeixement. Però continuarà aquesta política la nova Administració?
"Coloms" i "falcons" dins de l'administració
El govern d'Obama, com totes les administracions nord-americanes, ha viscut un fort debat sobre política exterior. Això va ser molt evident durant el primer mandat (2008-12). Experts en política exterior, com Jeffrey Stacey (a "Foreign Affairs") i l'historiador Greg Grandin (al progressista "The Nation") han presentat Clinton com una "falcona" en relacions internacionals i seguretat, i més agressiva que el president. En el si de l'administració, el primer secretari de Defensa, el republicà Robert Gates –heretat de George Bush i que Obama va mantenir en el càrrec durant un temps-, va quedar sobtat de la duresa de Hillary en molts temes: de les relacions amb Rússia a la guerra de Síria, on Clinton defensava més intervenció. Gates i Clinton van formar un eix neocon, enfront les reticències del mateix Obama i del vicepresident Joe Biden. També respecte a la política amb Israel, Obama ha estat més crític amb el govern de Netanyahu del que volia Hillary.
Hondures, Paraguai, Brasil
Però també seria erroni extremar les diferències entre Obama i Hillary. En molts temes, han estat bastant d'acord. Durant el mandat d'Obama, hi ha hagut tres crisis polítiques que han acabat amb presidents en exercici a Amèrica Llatina, a Hondures, el Paraguai i el Brasil. Totes tres han suposat la fi d'un governant que mantenia polítiques crítiques amb Washington. En el cas d'Hondures, la caiguda de Mel Zelaya a través d'un "cop" parlamentari l'any 2009, va ser beneïda per l'Administració Obama. També en aquest cas es van evidenciar matisos en el to. Mentre la Casa Blanca va adoptar inicialment una actitud distant amb el derrocament del president hondureny, aliat de Veneçuela, el departament d'Estat va ser més actiu en suport al derrocament.
Però ara, al Brasil, ja sense Hillary a Estat, l'Administració Obama també ha donat el seu "ok" a la destitució de Dilma Rousseff. Els cops d'Estat ja no són el que eren, i els antics "cuartelazo" ara són operacions civils amb complots parlamentaris, però potser també amb l'aprovació de Washington.
El que sembla clar és que la sortida de Clinton de l'Administració, per preparar la seva campanya electoral a la Casa Blanca, ha deixat més marge de maniobra a Obama. El seu secretari d'Estat en el segon mandat, John Kerry, és algú amb més sintonia política amb el president. Kerry havia estat senador per Massachusetts, excandidat presidencial el 2004, més aviat de l'ala esquerra del partit i sempre ha estat un "colom" en política exterior. Com Obama, confia més en el recurs als serveis d'intel·ligència i els "drones" que no pas en l'ús de tropes sobre el terreny.
Una Hillary Clinton a la Casa Blanca seria tan neocon com assenyalen els seus crítics? Els elogis d'un "dur" com Henry Kissinger poden ser un indici de gir a la dreta en política exterior. Hi ha un factor, en qualsevol cas, que cal avaluar. La força de candidats amb un component antiintervencionista com Bernie Sanders i el mateix Donald Trump poc o molt condicionaran l'acció internacional de l'imperi. En el cas del Partit Demòcrata, la pressió de la força de Sanders, oposat a les doctrines neocon, pot ser un impediment per l'afany intervencionista de Clinton. Són incògnites que el temps, molt aviat, desvetllarà.