22
de maig
del
2016
Actualitzat
el
23
de maig
a les
21:49h
"Em veig a mi mateixa dient breument i prosaicament que és molt més important ser una mateixa que qualsevol altra cosa". Aquesta cita de Virginia Woolf és l'encarregada d'obrir Amics per sempre (Ara Llibres, 2016), l'obra amb què Rosa Regàs (Barcelona, 1933) testimonia uns anys d'una ebullició cultural i política extraordinària, amb amics i anècdotes, amb un marc de complicitats teixides a base de vivències i confidències. Escrit amb voluntat diàfana, el text i l'experiència viscuda ens fan entrar de seguida en un món que va ser tot un esclat de llibertat.
"El camí de la llibertat és un camí difícil. És una lluita contra la societat i contra tu mateix", afirma Regàs, amb un ímpetu que l'ha fet ser tal com és, amb el posat d'una persona que es fa gran sense perdre l'esperit jove de la rebel·lia. "La meva és una vida de lluita, perquè ningú no acaba mai sent lliure del tot". El nostre és un recorregut en el camí cap a la llibertat, una batalla diària. "Tot està muntat per convertir-nos en gent al servei del què sigui: religió, societat, empresa...". La nostra feina no és només treure'ns tot el pes de les imposicions, "sinó aconseguir fer la feina amb total llibertat", rebla.
Rosa Regàs té una biografia plena de revolucions quotidianes i menudes que, a la fi, acaben sent transcendentals, com el primer dia que no va anar a missa de vuit i va dedicar l'estona a prendre un tallat, sola. "Va ser una gran sensació de plenitud –recorda–. Per primera vegada a la vida, gairebé sense voler-ho, preparava el camí per tot el que vindria després". Un altre dels punts claus d'aquest canvi vital va ser l'entrada a la universitat, el punt inicial del llibre, que reprèn el fil deixat al final de la segona entrega de les memòries, Una llarga adolescència (2015).
Prendre decisions per créixer
"Allà parlo de l'intent d'acomodar-me al què la societat espera de mi. No acabo de trobar-me feliç, fins que acabo prenent la decisió d'entrar a la universitat". Mai no s'hi havia atrevit i el pas és un salt al buit, en part, sobretot tenint en compte els moments socials que es vivien. "En la cua per matricular-me, em vaig sentir angoixada i amb por, però adulta per primera vegada. És això el que et fa créixer: prendre decisions per tu mateix". Regàs fa el pas i entra a la universitat, ja casada i amb dos fills.
"Aquella entrada va ser molt més que un xoc, perquè el món del franquisme era molt sòrdid". La universitat no era una meravella, però sí que era una petita illa. "El nivell de professors potser era baix, però n'hi havia de bons". Regàs explica que aleshores, en plena la dictadura, podies adoptar diverses posicions, també la de no moure't, la de fer el que et diuen i fer el que toca. "Això fa que el teu nivell no creixi. La conformitat és sempre una mediocritat", afirma. "La vida és moviment, canvi, anar amunt i avall, buscar i caure. Si estàs quiet, et quedes mediocre tota la vida".
Esperança amb Podem i decepció amb el PSOE
En temps de pensament únic, la universitat li va ensenyar, precisament, que es podia pensar de moltes maneres i és allà on neix el compromís polític. "Sempre he intentat lluitar per les causes que em semblaven justes i sempre he intentat ser compromesa. Els nacionalismes em fan molta por. He estat víctima dels nacionalismes espanyols i catalans". En aquest sentit, Regàs afirma que ambdós fan una manipulació històrica segons els convé. "Ara mateix, veig molt bé Podemos", afirma. "Que no és perfecte? És clar que no! Però almenys és un intent de fer bé les coses! Ara mateix, la meva esperança està amb ells, absolutament".
"Quan em demostrin que m'han robat, me n'aniré amb uns altres", assegura, sense possibilitat de retorn. "Com s'atreveix el PSOE a dir res de Podemos?", es pregunta. "Els socialistes han tingut la poca vergonya de canviar la constitució amb el PP per fer el que li deia la senyora Merkel! El que haurien de fer és demanar disculpes". La gestió del Govern, en aquells moments, va ser un absolut desastre. "Zapatero hauria d'haver dimitit. Si ho hagués fet, hagués passat a la història com el millor president", diu, convençuda. "Allò va ser una brutalitat. I ara, sense haver demanat disculpes, ens donen classes de moral".
Feminisme, filosofia i pàtria
Més enllà de revolucions, la universitat va ser la llavor d'amistats i unions perdurables: Vázquez Montalbán, Helena Valentí, Miguel Barceló o les sobrassada parties, entre d'altres. "Més que d'aprendre, tenia sensació de viure". Però la vida també és afirmació ideològica. Regàs descobreix el feminisme en la dicotomia que tenia entre la vida de família i la d'estudiant. "Defenso la igualtat d'oportunitats entre un home i una dona i m'ofèn que la societat ens tracti diferent", afirma. "Quan maten una dona és una simple estadística, i no hi va ningú, a l'enterrament".
Observar, pensar per un mateix i no callar eren i encara continuen sent les divises de l'autora. Potser per això, Regàs va tenir la necessitat d'especialitzar-se en filosofia, entesa en un sentit profund. "La filosofia és ajudar-nos a desenvolupar unes facultats aptes per pensar i per debatre. Tenir idees pròpies per no ser una extensió de la versió oficial. I a qui mana no li interessa que tinguem criteri". Una manca de cultura que crea éssers dependents i automatitzats. "Si la gent té criteri, la dreta ho té ben fotut! Per això als governants no els interessa gens la filosofia".
I, de la filosofia, a l'amistat de Carlos Barral –amb "aprenentatges administratius" inclosos–, Eugenio Trias, les nits clandestines del Potemkin, les confidències a Jaime Salinas o la família Cabrera Infante. També, els estius a Cadaqués. "Per mi, la pàtria no és el lloc on he nascut. Són els llocs on he viscut i les meves emocions". A Cadaqués hi ha passat vint estius, amb els seus fills, amb diversió i felicitat. "També he estat feliç a Nairobi, a Syria, a Laos. A tot el món hi ha llocs que són la meva pàtria. No té cap mèrit haver nascut a Barcelona". Certeses que parlen de Rosa Regàs tal i com és, apassionada. Amb l'esperit d'haver deixat un tros fonamental de la seva vida en llocs, en persones, i en un llibre ple d'Amics per sempre.
"El camí de la llibertat és un camí difícil. És una lluita contra la societat i contra tu mateix", afirma Regàs, amb un ímpetu que l'ha fet ser tal com és, amb el posat d'una persona que es fa gran sense perdre l'esperit jove de la rebel·lia. "La meva és una vida de lluita, perquè ningú no acaba mai sent lliure del tot". El nostre és un recorregut en el camí cap a la llibertat, una batalla diària. "Tot està muntat per convertir-nos en gent al servei del què sigui: religió, societat, empresa...". La nostra feina no és només treure'ns tot el pes de les imposicions, "sinó aconseguir fer la feina amb total llibertat", rebla.
Rosa Regàs té una biografia plena de revolucions quotidianes i menudes que, a la fi, acaben sent transcendentals, com el primer dia que no va anar a missa de vuit i va dedicar l'estona a prendre un tallat, sola. "Va ser una gran sensació de plenitud –recorda–. Per primera vegada a la vida, gairebé sense voler-ho, preparava el camí per tot el que vindria després". Un altre dels punts claus d'aquest canvi vital va ser l'entrada a la universitat, el punt inicial del llibre, que reprèn el fil deixat al final de la segona entrega de les memòries, Una llarga adolescència (2015).
Rosa Regàs. Foto: Adrià Costa
Prendre decisions per créixer
"Allà parlo de l'intent d'acomodar-me al què la societat espera de mi. No acabo de trobar-me feliç, fins que acabo prenent la decisió d'entrar a la universitat". Mai no s'hi havia atrevit i el pas és un salt al buit, en part, sobretot tenint en compte els moments socials que es vivien. "En la cua per matricular-me, em vaig sentir angoixada i amb por, però adulta per primera vegada. És això el que et fa créixer: prendre decisions per tu mateix". Regàs fa el pas i entra a la universitat, ja casada i amb dos fills.
"Aquella entrada va ser molt més que un xoc, perquè el món del franquisme era molt sòrdid". La universitat no era una meravella, però sí que era una petita illa. "El nivell de professors potser era baix, però n'hi havia de bons". Regàs explica que aleshores, en plena la dictadura, podies adoptar diverses posicions, també la de no moure't, la de fer el que et diuen i fer el que toca. "Això fa que el teu nivell no creixi. La conformitat és sempre una mediocritat", afirma. "La vida és moviment, canvi, anar amunt i avall, buscar i caure. Si estàs quiet, et quedes mediocre tota la vida".
Esperança amb Podem i decepció amb el PSOE
En temps de pensament únic, la universitat li va ensenyar, precisament, que es podia pensar de moltes maneres i és allà on neix el compromís polític. "Sempre he intentat lluitar per les causes que em semblaven justes i sempre he intentat ser compromesa. Els nacionalismes em fan molta por. He estat víctima dels nacionalismes espanyols i catalans". En aquest sentit, Regàs afirma que ambdós fan una manipulació històrica segons els convé. "Ara mateix, veig molt bé Podemos", afirma. "Que no és perfecte? És clar que no! Però almenys és un intent de fer bé les coses! Ara mateix, la meva esperança està amb ells, absolutament".
"Quan em demostrin que m'han robat, me n'aniré amb uns altres", assegura, sense possibilitat de retorn. "Com s'atreveix el PSOE a dir res de Podemos?", es pregunta. "Els socialistes han tingut la poca vergonya de canviar la constitució amb el PP per fer el que li deia la senyora Merkel! El que haurien de fer és demanar disculpes". La gestió del Govern, en aquells moments, va ser un absolut desastre. "Zapatero hauria d'haver dimitit. Si ho hagués fet, hagués passat a la història com el millor president", diu, convençuda. "Allò va ser una brutalitat. I ara, sense haver demanat disculpes, ens donen classes de moral".
Rosa Regàs. Foto: Adrià Costa
Feminisme, filosofia i pàtria
Més enllà de revolucions, la universitat va ser la llavor d'amistats i unions perdurables: Vázquez Montalbán, Helena Valentí, Miguel Barceló o les sobrassada parties, entre d'altres. "Més que d'aprendre, tenia sensació de viure". Però la vida també és afirmació ideològica. Regàs descobreix el feminisme en la dicotomia que tenia entre la vida de família i la d'estudiant. "Defenso la igualtat d'oportunitats entre un home i una dona i m'ofèn que la societat ens tracti diferent", afirma. "Quan maten una dona és una simple estadística, i no hi va ningú, a l'enterrament".
Observar, pensar per un mateix i no callar eren i encara continuen sent les divises de l'autora. Potser per això, Regàs va tenir la necessitat d'especialitzar-se en filosofia, entesa en un sentit profund. "La filosofia és ajudar-nos a desenvolupar unes facultats aptes per pensar i per debatre. Tenir idees pròpies per no ser una extensió de la versió oficial. I a qui mana no li interessa que tinguem criteri". Una manca de cultura que crea éssers dependents i automatitzats. "Si la gent té criteri, la dreta ho té ben fotut! Per això als governants no els interessa gens la filosofia".
I, de la filosofia, a l'amistat de Carlos Barral –amb "aprenentatges administratius" inclosos–, Eugenio Trias, les nits clandestines del Potemkin, les confidències a Jaime Salinas o la família Cabrera Infante. També, els estius a Cadaqués. "Per mi, la pàtria no és el lloc on he nascut. Són els llocs on he viscut i les meves emocions". A Cadaqués hi ha passat vint estius, amb els seus fills, amb diversió i felicitat. "També he estat feliç a Nairobi, a Syria, a Laos. A tot el món hi ha llocs que són la meva pàtria. No té cap mèrit haver nascut a Barcelona". Certeses que parlen de Rosa Regàs tal i com és, apassionada. Amb l'esperit d'haver deixat un tros fonamental de la seva vida en llocs, en persones, i en un llibre ple d'Amics per sempre.
Rosa Regàs. Foto: Adrià Costa