20
de maig
del
2016
Actualitzat
el
21
de maig
a les
17:19h
Liz Castro (San Leandro, Califòrnia, 1965) aspira a presidir l’ANC en la reunió que el secretariat nacional farà aquest dissabte a Ripoll. Va ser la candidata més votada en les eleccions per renovar la direcció de l’entitat, on s’ha encarregat de l’acció internacional. Malgrat que ha estat una de les veus més critiques amb l’actual president, Jordi Sànchez, creu que pot ser la presidenta transversal que l’Assemblea necessita.
- Es presenta a la presidència de l’ANC. Per què?
- Per diverses raons. Després d’un any al secretariat, la majoria de la gent m’ha tornat a votar i això per mi vol dir que potser n’estan satisfets. També perquè tinc moltes idees. Ha estat un any molt difícil i és important que tanquem les ferides que pot haver hagut. Als mitjans us agrada molt parlar de diferents línies, però jo crec que hem de treballar tots junts.
- Diu que té moltes idees i si es presenta és perquè pot aportar un valor afegit. Expliqui’ns algun d’aquests projectes seus.
- He vist que hi ha una falta de comunicació molt forta entre les territorials, les sectorials i les exteriors. Caldria una manera nova de facilitar la comunicació entre elles. Ens falta una estructura que ajudi a connectar cada àmbit. Després, m’agrada molt escoltar les diverses veus. Crec que l’Assemblea ha de ser menys presidencialista del que ha estat. Hem d’aprofitar més les fortaleses i qualitats de tots. Que no surti sempre el president a la premsa, que aparegui també el responsable d’una sectorial o l’expert en un àmbit. Si som una Assemblea això s’ha de veure.
- Què ha passat a l’ANC?
- Ens veu malament?
- No, però s’ha generat que ha estat intern però també ha transcendit a fora. Ha aparegut un anomenat sector crític…
- Som una organització que ha passat de tenir 20 activistes a més de 80.000. Tenim una estructura assembleària. Abans, teníem un objectiu molt clar: votar. Volíem votar. Ja hem votat i hem de saber cantar les nostres victòries. Hem fet molt. Però ara què? Ara l’objectiu que tenim és tan important com l’altre, però ho hem de saber explicar. Hem d’empènyer perquè les institucions responguin al mandat del 27-S. El Govern vol complir-lo, però té els seus tempos, i nosaltres hem de ser-hi per garantir que s’aprofita el fet de tenir el primer Parlament independentista de la nostra història.
- No té la sensació que en el procés electoral s’ha perdut una mica aquella imatge unitària que havia estat el potencial de l’ANC?
- No. Es refereix a la picabaralla amb Jaume Marfany?
- Bé, hi ha hagut un seguit d’intervencions publiques més enllà d’aquest xoc a les xarxes. Es va publicar un article als mitjans…
- Jo, per exemple, a Jordi Sànchez no l’he criticat mai públicament. Sempre li he donat el meu suport. És el que s’ha de fer. Ara, si algú, com Marfany, que ha estat vicepresident, critica l’Assemblea, dient coses que no són veritat… va dir alguna cosa com: els partits ja comencen a controlar l’Assemblea, doncs perdona, no és veritat. No hem de deixar que els partits intervinguin. Se li hauria de preguntar a ell com pot estar criticant l’Assemblea en públic.
- Escolti, per ser elegit president, calen 52 vots, dos terços del secretariat. Són molts vots, que vol dir que s’han de tenir molts suports. Es veu com una presidenta de consens?
- Sí. Crec que el més important és que arribem a aquest consens entre tots. Jo aniré a Ripoll a explicar la meva experiència, també la meva passió. I que decideixin. I si hi ha més d’un candidat, que expliquin tots el que volen, cara a cara. I que la gent voti. No passa res, això és la democràcia.
- Però dos terços vol dir que la persona que presideixi l’ANC ha de ser una figura transversal. Vostè s’hi veu?
- Jo crec que sí que puc ser una figura transversal. Això sí, segur que sí. Jo sóc una persona de base. Vaig començar a l’Assemblea abans que fos l’Assemblea. Vaig ser a la Conferència per l’Estat propi a Montjuïc de l’any 2011, que es pot dir que va ser el bressol de l’ANC. Vaig estar treballant amb premsa estrangera, fent traduccions per l’entitat.
- Creu que pot ser més transversal que en Jordi Sànchez?
- …No ho sé. Jo no vull que hi hagi mal rotllo a l’Assemblea.
- A moltes entitats catalanes sovint hi ha hagut el problema de presidents que no s’han sabut anar. Ara, un canvi al cap d’un any no pot donar una imatge de ruptura abrupta?
- No. Això és una Assemblea. En una entitat assembleària, no hauria de ser tan important la presidència. És important que hi hagi algú que pugui generar aquest consens.
- Però vostè es proposa. Què ha de fer l’ANC que no ha fet darrerament?
- Hi ha molta gent a l’Assemblea que té moltes idees. Hem de tenir directrius clares i deixar que la gent treballi. L’Assemblea, com he dit abans, s’ha fet gran i no sé si ho hem gestionat prou bé això. Ens hem fet molt grans i potser ens hem fet conservadors. Veiem que tenim força i ens fa por fer certes coses. És allò de preguntar-nos: i si això no funciona? Volem assegurar-nos massa les coses i crec que estaria bé recuperar una mica l’atreviment dels primers dies.
- És una crítica això.
- Més que una crítica és una anàlisi que es pot fer. Fixem-nos en una entitat com Òmnium. Ells han fet canvis molt importants, poc a poc. L’ANC no és això, va sortir del no-res i va fer eclosió, i ara no sabem si actuar més com Òmnium, mica en mica, o tornar als inicis, i jo vull que tinguem aquest impacte de l’inici.
- Ha estat responsable d’acció internacional de l’ANC. S’estan fent bé les coses en política exterior?
- Crec que sí. La Generalitat està fent les coses bé, amb una relació intensa amb els diplomàtics que són a Barcelona, Diplocat amb les seves activitats arreu, que apleguen acadèmics i periodistes, i l’ANC amb les seves seccions a l’exterior.
- Com ens veuen al seu país? Ha canviat la percepció que es té de Catalunya als EUA?
- Molt. Fa uns pocs anys, Catalunya era vista com una regió turística d’Espanya, amb sol i platges, i poca cosa més. Ara ja ens veuen com a Catalunya, com una realitat diferent. Hi ha gent que no, que segur que no ens sap posar ni al mapa, però això també passa aquí.
- Liz Castro, vostè és nord-americana, de Califòrnia.
- Bé, vaig néixer a Califòrnia, però jo em sento de l’est, al meu pare no li agrada que ho digui però es així. De Massachusetts.
- I com es va enamorar de Catalunya? Una mica per casualitat, oi?
- Bé, els meus besavis eren d’Andalusia. Els Castro eren d’Estepa. Van agafar un vaixell i van anar a Hawai, l’any 1907, a treballar tallant canya de sucre.
- D’Andalusia a Hawai.
- I d’aquí a Califòrnia, els anys vint. Sempre em fa recordar l’obra de John Steinbeck, El raïm de la ira, del qual després es va fer una pel·lícula.
- Gran Henry Fonda. O sigui, vostè és filla del somni americà.
- Sí, en certa forma. Van poder fer-se una casa a Califòrnia, que a Andalusia no haguessin pogut. Els pares es van divorciar i jo vaig anar amb la mare a l’est. Més endavant, estant a Berkeley (al costat d’on vivia el pare), em va cridar l’atenció un curs que es feia de català, i així va començar tot. Aquest va ser el meu primer contacte amb la cultura catalana. I quan, ja fa anys, vaig ser aquí per primer cop, m’hi vaig trobar de seguida molt bé.
- No em resisteixo a preguntar-li per les eleccions nord-americanes. No és el mateix que les de l’ANC, si em permet, però…
- Són mooolt importants. Jo voto. Estic registrada a Massachusetts.
- Li puc preguntar per les seves simpaties en aquest any tan especial?
- Em decanto pels demòcrates. Trobo les dues candidatures, de Hillary Clinton i Bernie Sanders, molt interessants. És curiós perquè la meva mare és una demòcrata molt progressista i el meu pare un republicà bastant conservador, i jo els considero a tots dos molt intel·ligents. Això m’ha ajudat a entendre gent diferent.
- Fa algun pronòstic?
- No sé, el 2008 vaig dir que algú que es digués Barack Hussein Obama no podia guanyar. Em preguntava si podíem ser tan oberts. Ara, quan vec Donald Trump, em pregunto si podem ser tan tancats.
- Es presenta a la presidència de l’ANC. Per què?
- Per diverses raons. Després d’un any al secretariat, la majoria de la gent m’ha tornat a votar i això per mi vol dir que potser n’estan satisfets. També perquè tinc moltes idees. Ha estat un any molt difícil i és important que tanquem les ferides que pot haver hagut. Als mitjans us agrada molt parlar de diferents línies, però jo crec que hem de treballar tots junts.
- Diu que té moltes idees i si es presenta és perquè pot aportar un valor afegit. Expliqui’ns algun d’aquests projectes seus.
- He vist que hi ha una falta de comunicació molt forta entre les territorials, les sectorials i les exteriors. Caldria una manera nova de facilitar la comunicació entre elles. Ens falta una estructura que ajudi a connectar cada àmbit. Després, m’agrada molt escoltar les diverses veus. Crec que l’Assemblea ha de ser menys presidencialista del que ha estat. Hem d’aprofitar més les fortaleses i qualitats de tots. Que no surti sempre el president a la premsa, que aparegui també el responsable d’una sectorial o l’expert en un àmbit. Si som una Assemblea això s’ha de veure.
- Què ha passat a l’ANC?
- Ens veu malament?
- No, però s’ha generat que ha estat intern però també ha transcendit a fora. Ha aparegut un anomenat sector crític…
- Som una organització que ha passat de tenir 20 activistes a més de 80.000. Tenim una estructura assembleària. Abans, teníem un objectiu molt clar: votar. Volíem votar. Ja hem votat i hem de saber cantar les nostres victòries. Hem fet molt. Però ara què? Ara l’objectiu que tenim és tan important com l’altre, però ho hem de saber explicar. Hem d’empènyer perquè les institucions responguin al mandat del 27-S. El Govern vol complir-lo, però té els seus tempos, i nosaltres hem de ser-hi per garantir que s’aprofita el fet de tenir el primer Parlament independentista de la nostra història.
- No té la sensació que en el procés electoral s’ha perdut una mica aquella imatge unitària que havia estat el potencial de l’ANC?
- No. Es refereix a la picabaralla amb Jaume Marfany?
Liz Castro. Foto: Adrià Costa
- Bé, hi ha hagut un seguit d’intervencions publiques més enllà d’aquest xoc a les xarxes. Es va publicar un article als mitjans…
- Jo, per exemple, a Jordi Sànchez no l’he criticat mai públicament. Sempre li he donat el meu suport. És el que s’ha de fer. Ara, si algú, com Marfany, que ha estat vicepresident, critica l’Assemblea, dient coses que no són veritat… va dir alguna cosa com: els partits ja comencen a controlar l’Assemblea, doncs perdona, no és veritat. No hem de deixar que els partits intervinguin. Se li hauria de preguntar a ell com pot estar criticant l’Assemblea en públic.
- Escolti, per ser elegit president, calen 52 vots, dos terços del secretariat. Són molts vots, que vol dir que s’han de tenir molts suports. Es veu com una presidenta de consens?
- Sí. Crec que el més important és que arribem a aquest consens entre tots. Jo aniré a Ripoll a explicar la meva experiència, també la meva passió. I que decideixin. I si hi ha més d’un candidat, que expliquin tots el que volen, cara a cara. I que la gent voti. No passa res, això és la democràcia.
- Però dos terços vol dir que la persona que presideixi l’ANC ha de ser una figura transversal. Vostè s’hi veu?
- Jo crec que sí que puc ser una figura transversal. Això sí, segur que sí. Jo sóc una persona de base. Vaig començar a l’Assemblea abans que fos l’Assemblea. Vaig ser a la Conferència per l’Estat propi a Montjuïc de l’any 2011, que es pot dir que va ser el bressol de l’ANC. Vaig estar treballant amb premsa estrangera, fent traduccions per l’entitat.
- Creu que pot ser més transversal que en Jordi Sànchez?
- …No ho sé. Jo no vull que hi hagi mal rotllo a l’Assemblea.
- A moltes entitats catalanes sovint hi ha hagut el problema de presidents que no s’han sabut anar. Ara, un canvi al cap d’un any no pot donar una imatge de ruptura abrupta?
- No. Això és una Assemblea. En una entitat assembleària, no hauria de ser tan important la presidència. És important que hi hagi algú que pugui generar aquest consens.
Liz Castro. Foto: Adrià Costa
- Però vostè es proposa. Què ha de fer l’ANC que no ha fet darrerament?
- Hi ha molta gent a l’Assemblea que té moltes idees. Hem de tenir directrius clares i deixar que la gent treballi. L’Assemblea, com he dit abans, s’ha fet gran i no sé si ho hem gestionat prou bé això. Ens hem fet molt grans i potser ens hem fet conservadors. Veiem que tenim força i ens fa por fer certes coses. És allò de preguntar-nos: i si això no funciona? Volem assegurar-nos massa les coses i crec que estaria bé recuperar una mica l’atreviment dels primers dies.
- És una crítica això.
- Més que una crítica és una anàlisi que es pot fer. Fixem-nos en una entitat com Òmnium. Ells han fet canvis molt importants, poc a poc. L’ANC no és això, va sortir del no-res i va fer eclosió, i ara no sabem si actuar més com Òmnium, mica en mica, o tornar als inicis, i jo vull que tinguem aquest impacte de l’inici.
- Ha estat responsable d’acció internacional de l’ANC. S’estan fent bé les coses en política exterior?
- Crec que sí. La Generalitat està fent les coses bé, amb una relació intensa amb els diplomàtics que són a Barcelona, Diplocat amb les seves activitats arreu, que apleguen acadèmics i periodistes, i l’ANC amb les seves seccions a l’exterior.
- Com ens veuen al seu país? Ha canviat la percepció que es té de Catalunya als EUA?
- Molt. Fa uns pocs anys, Catalunya era vista com una regió turística d’Espanya, amb sol i platges, i poca cosa més. Ara ja ens veuen com a Catalunya, com una realitat diferent. Hi ha gent que no, que segur que no ens sap posar ni al mapa, però això també passa aquí.
- Liz Castro, vostè és nord-americana, de Califòrnia.
- Bé, vaig néixer a Califòrnia, però jo em sento de l’est, al meu pare no li agrada que ho digui però es així. De Massachusetts.
Liz Castro. Foto: Adrià Costa
- I com es va enamorar de Catalunya? Una mica per casualitat, oi?
- Bé, els meus besavis eren d’Andalusia. Els Castro eren d’Estepa. Van agafar un vaixell i van anar a Hawai, l’any 1907, a treballar tallant canya de sucre.
- D’Andalusia a Hawai.
- I d’aquí a Califòrnia, els anys vint. Sempre em fa recordar l’obra de John Steinbeck, El raïm de la ira, del qual després es va fer una pel·lícula.
- Gran Henry Fonda. O sigui, vostè és filla del somni americà.
- Sí, en certa forma. Van poder fer-se una casa a Califòrnia, que a Andalusia no haguessin pogut. Els pares es van divorciar i jo vaig anar amb la mare a l’est. Més endavant, estant a Berkeley (al costat d’on vivia el pare), em va cridar l’atenció un curs que es feia de català, i així va començar tot. Aquest va ser el meu primer contacte amb la cultura catalana. I quan, ja fa anys, vaig ser aquí per primer cop, m’hi vaig trobar de seguida molt bé.
- No em resisteixo a preguntar-li per les eleccions nord-americanes. No és el mateix que les de l’ANC, si em permet, però…
- Són mooolt importants. Jo voto. Estic registrada a Massachusetts.
- Li puc preguntar per les seves simpaties en aquest any tan especial?
- Em decanto pels demòcrates. Trobo les dues candidatures, de Hillary Clinton i Bernie Sanders, molt interessants. És curiós perquè la meva mare és una demòcrata molt progressista i el meu pare un republicà bastant conservador, i jo els considero a tots dos molt intel·ligents. Això m’ha ajudat a entendre gent diferent.
- Fa algun pronòstic?
- No sé, el 2008 vaig dir que algú que es digués Barack Hussein Obama no podia guanyar. Em preguntava si podíem ser tan oberts. Ara, quan vec Donald Trump, em pregunto si podem ser tan tancats.
Liz Castro. Foto: Adrià Costa