30
d'abril
del
2016
Actualitzat
el
02
de maig
a les
12:16h
Els anys vuitanta del segle XIX, el moviment obrer organitzat va estendre's pels Estats Units reclamant la jornada de vuit hores. Era la reivindicació més emblemàtica per unes classes treballadores sotmeses a unes condicions laborals en molts casos infrahumanes. El 1886, els sindicats van voler fer una demostració de força i van convocar una vaga general a tot el país que va tenir un seguiment important en les grans ciutats. Però va ser Chicago el lloc que la Internacional enarboraria com a trinxera simbòlica.
L'1 de maig va ser el dia elegit per començar el moviment vaguístic. A Chicago es vivia un clima social molt crispat. Davant l'amenaça de vaga, en moltes fàbriques es va optar per contractar esquirols i es van produir durs enfrontaments amb la policia. Les xemeneies fumejants de la fàbrica McCormick van esdevenir un repte o una provocació. El 4 de maig, enmig d'una concentració de milers de treballadors a la plaça Haymarket, va esclatar una bomba que va provocar la mort d'un policia i d'un nombre incert de vaguistes. La xifra difereix molt segons les fonts. Amb el pas dels dies, moririen sis policies més. Encara ara es discuteix d'on va sorgir l'artefacte explosiu. El que se sap és que es va desfermar una campanya mediàtica contra els dirigents obrers.
De la vaga al "martiri"
El sector més reaccionari de l'opinió pública clamava venjança i no va desaprofitar la seva oportunitat. Els caps del moviment sindical d'Illinois –dividits entre corrents anarquistes i socialistes-, molts d'ells membres de la comunitat d'origen alemany molt nombrosa a Chicago, foren perseguits. Van ser processats vuit líders vaguistes, en un procés que va tenir un gran ressò internacional i que es va instruir enmig de la polèmica i acusacions d'irregularitats serioses. Finalment, el tribunal va condemnar set d'ells a morir a la forca, considerats culpables de la massacre de Heymarket, tot i que les proves van estar sempre envoltades de sospita. Les protestes, dins dels Estats Units i a fora, van créixer. Dos dels condemnats, Samuel Fielden i Michael Scwab, van veure commutada la pena per cadena perpètua. Un altre, Louis Lingg, es va suïcidar a la seva cel·la. Però cap força del món va poder evitar l'execució d'Albert Parsons, Adolf Fischer, August Spies i George Engel. El governador d'Illinois, Richard Oglesby, un republicà vinculat al món dels negocis, va restar sord a les peticions de clemència.
Va ser l'11 de novembre de 1887. José Martí, líder més tard de l'independentisme cubà, era corresponsal del diari argentí La Nación i va ser testimoni de l'execució. Va deixar escrit que tots quatre van afrontar el darrer instant amb molta dignitat, davant d'un públic que assistia a l'esdeveniment com si anés a la funció. Diuen que Spies va exclamar: "La veu que avui apagueu serà molt poderosa en el futur". Tenia raó. Deu anys més tard, un altre governador, el demòcrata John Peter Altgeld, va fer justícia, va erigir un monument als morts i va indultar els qui quedaven presos. Val a dir que la reacció dels actors més conservadors li va costar la reelecció. Havia de passar molt de temps –amb el New Deal de Franklin Roosevelt, els anys trenta- abans que moltes de les vindicacions dels treballadors fossin reconegudes
La Segona Internacional obrera va decretar l'any 1889 que el Primer de Maig, quan va començar tot a Chicago, seria el Dia del Treball. Des d'aleshores, així es commemora arreu, encara que sovint s'oblida l'origen històric. Bé, a tot arreu no. Als Estats Units es va decidir que aquesta festa se celebrés el primer dilluns de setembre per separar-la dels morts de Chicago. A més, sol ser el dia que es considera d'inici de la campanya a la Casa Blanca en els anys d'eleccions. El Primer de Maig ha patit tota mena de vicissituds i també de tergiversacions. Durant el franquisme, el règim celebrava la festa de San José Obrero, i el plat fort era una "demostración sindical" que se solia fer a l'estadi Santiago Bernabéu en presència de Franco "en señal de adhesión y agradecimiento". Però la força de les paraules dels "màrtirs de Chicago" ha ressonat sempre més forta que tots els ultratges.
L'1 de maig va ser el dia elegit per començar el moviment vaguístic. A Chicago es vivia un clima social molt crispat. Davant l'amenaça de vaga, en moltes fàbriques es va optar per contractar esquirols i es van produir durs enfrontaments amb la policia. Les xemeneies fumejants de la fàbrica McCormick van esdevenir un repte o una provocació. El 4 de maig, enmig d'una concentració de milers de treballadors a la plaça Haymarket, va esclatar una bomba que va provocar la mort d'un policia i d'un nombre incert de vaguistes. La xifra difereix molt segons les fonts. Amb el pas dels dies, moririen sis policies més. Encara ara es discuteix d'on va sorgir l'artefacte explosiu. El que se sap és que es va desfermar una campanya mediàtica contra els dirigents obrers.
De la vaga al "martiri"
El sector més reaccionari de l'opinió pública clamava venjança i no va desaprofitar la seva oportunitat. Els caps del moviment sindical d'Illinois –dividits entre corrents anarquistes i socialistes-, molts d'ells membres de la comunitat d'origen alemany molt nombrosa a Chicago, foren perseguits. Van ser processats vuit líders vaguistes, en un procés que va tenir un gran ressò internacional i que es va instruir enmig de la polèmica i acusacions d'irregularitats serioses. Finalment, el tribunal va condemnar set d'ells a morir a la forca, considerats culpables de la massacre de Heymarket, tot i que les proves van estar sempre envoltades de sospita. Les protestes, dins dels Estats Units i a fora, van créixer. Dos dels condemnats, Samuel Fielden i Michael Scwab, van veure commutada la pena per cadena perpètua. Un altre, Louis Lingg, es va suïcidar a la seva cel·la. Però cap força del món va poder evitar l'execució d'Albert Parsons, Adolf Fischer, August Spies i George Engel. El governador d'Illinois, Richard Oglesby, un republicà vinculat al món dels negocis, va restar sord a les peticions de clemència.
Va ser l'11 de novembre de 1887. José Martí, líder més tard de l'independentisme cubà, era corresponsal del diari argentí La Nación i va ser testimoni de l'execució. Va deixar escrit que tots quatre van afrontar el darrer instant amb molta dignitat, davant d'un públic que assistia a l'esdeveniment com si anés a la funció. Diuen que Spies va exclamar: "La veu que avui apagueu serà molt poderosa en el futur". Tenia raó. Deu anys més tard, un altre governador, el demòcrata John Peter Altgeld, va fer justícia, va erigir un monument als morts i va indultar els qui quedaven presos. Val a dir que la reacció dels actors més conservadors li va costar la reelecció. Havia de passar molt de temps –amb el New Deal de Franklin Roosevelt, els anys trenta- abans que moltes de les vindicacions dels treballadors fossin reconegudes
La Segona Internacional obrera va decretar l'any 1889 que el Primer de Maig, quan va començar tot a Chicago, seria el Dia del Treball. Des d'aleshores, així es commemora arreu, encara que sovint s'oblida l'origen històric. Bé, a tot arreu no. Als Estats Units es va decidir que aquesta festa se celebrés el primer dilluns de setembre per separar-la dels morts de Chicago. A més, sol ser el dia que es considera d'inici de la campanya a la Casa Blanca en els anys d'eleccions. El Primer de Maig ha patit tota mena de vicissituds i també de tergiversacions. Durant el franquisme, el règim celebrava la festa de San José Obrero, i el plat fort era una "demostración sindical" que se solia fer a l'estadi Santiago Bernabéu en presència de Franco "en señal de adhesión y agradecimiento". Però la força de les paraules dels "màrtirs de Chicago" ha ressonat sempre més forta que tots els ultratges.