L'enginy verinós de Jules Renard

"Aquest llibre, quan el tastis, no el podràs deixar", diu Antoni Clapés de la seva darrera criatura, la traducció que ha fet del Diari de Jules Renard, publicat per Edicions Sidillà. El recull, de disseny i factura impecable, és una selecció del dietari de l'escriptor francès que Clapés ha condensat en tres-centes pàgines amb el títol d'Els burgesos són sempre els altres. La mateixa col·lecció també havia publicat, anteriorment, Pèl de panotxa, un llibre que ja va sorprendre per la destresa de Renard a l'hora d'explicar el món a través del verí d'una ironia i d'un enginy fora mida.

Escrites durant vint-i-tres anys, les pàgines del Diari no es van publicar fins quinze anys després de la mort de l'autor, l'any 1925, amb només 43 anys. "Hi trobem anotacions, observacions i una mena d'explicació o justificació per intentar comprendre allò Renard que ja va explicar a Pèl de panotxa, amb la mare molt present", tal com subratlla Clapés. "En realitat, tot sembla indicar que va ser una relació edípica", conclou, en plena cavil·lació. A banda d'això, però, les dèries que surten retratades són diverses, amb especial atenció al món de la literatura europea del moment.
 
Un punyent retrat del món literari

"Al llibre hi apareixen escriptors de l'època", com Verlaine, Oscar Wilde, Mallarmé, Valéry, entre molts altres, que "queden absolutament retratats". Fragments on queda palès "el verí Renard", característic per "la seva mala bava". Amb tot, "és un autor molt contradictori", amb una vida que transcorre entre una part de reivindicació popular i dels orígens humils i una altra part on és un destacat empresari teatral que arriba a ser alcalde del seu poble. Amb tot, el Diari conté "un gran interès literari", conegut, fins i tot, per Josep Pla, que en va traduir una novel·la, El tastaolletes, inèdita encara.
 
Res a veure amb la tasca ingent de traducció que suposa una edició d'aquest Diari escrit al llarg de vint-i-tres anys. Clapés explica que ha estat quatre mesos triant "entre més de 1.500 pàgines", desgranant el pa de la palla, meravellat per aquest construccions "de micropoemes en prosa" properes a l'aforisme i que són la millor mesura d'un escriptor lúcid i valent que reflexiona sobre el cofoisme, la falsa modèstia, la hipocresia, la coherència, la mediocritat, l'orgull i la vanitat. "Un llibre balsàmic en aquests temps d’excessos" que demostra, un cop més, que "la ironia i la bona feina poden acabar salvant el món".