24
de març
del
2016
Actualitzat
el
27
de març
a la
13:01h
El 24 de març de 1976, les forces armades argentines van derrocar el govern peronista de María Estela Martínez i van imposar un règim de terror. Una junta militar formada pel general de l’exèrcit de terra Jorge Rafael Videla, l’almirall Emilio Massera i el brigadier de l’aire Orlando Agosti es feia amb el poder. Pels argentins, acabava una de les etapes més trasbalsades i surrealistes de la història argentina. Però el que començava seria pitjor. Un malson.
La presidenta vídua
La mort de Perón l’1 de juliol del 1974 va deixar la presidència en mans de la seva dona, María Estela Martínez, coneguda com Isabelita. Mala còpia de la mítica Evita, l’anterior dona del general, sense el seu carisma i més reaccionària, li mancaven les qualitats que Perón tan bé havia acumulat al llarg de la seva vida. Sobretot no tenia la capacitat per aixoplugar darrera seu des de revolucionaris socials fins a filofeixistes i populistes de tots els gustos.
Les esquerdes dins del moviment peronista ja s’havien evidenciat de manera violenta en vida de Perón. Però desaparegut ell, la situació es va desbocar. El país va viure una guerra interna dins dels peronistes entre Montoneros, branca de l’esquerra guerrillera, i la Triple A (Aliança Argentina Anticomunista). Dins del govern, la presidenta va caure sota la influència del tenebrós José López Rega, ministre i conseller íntim. La Casa Rosada es va convertir en una mena de cort dels miracles, mentre la inflació i els conflictes socials es desbocaven. Detinguda la nit del 23 al 24 de març, Isabelita va estar empresonada fins al 1981, quan va ser alliberada i es va traslladar a viure a Madrid, on havia viscut anys d’exili amb Perón.
Els militars van anomenar Procés de Reorganització Nacional el seu període de govern. En realitat, va ser una etapa caracteritzada per la repressió i els desapareguts, així com per una política econòmica, la del ministre Martínez de Hoz, de neoliberalisme salvatge. Cap altra dictadura militar argentina havia arribat tan lluny. Però el context de guerra freda va fer que els Estats Units veiessin amb simpatia el règim de Videla, com també el del seu veí xilè.
L’últim episodi, la invasió de les illes Malvines, va ser l’epíleg al dur el país a un enfrontament armat amb Gran Bretanya, que va col·lapsar el règim. L’any 1983, unes eleccions democràtiques van posar fi a la dictadura i Raúl Alfonsín va ser elegit president.
Uns 9.000 desapareguts
La Conadep (Comissió Nacional sobre desaparició de persones), presidida per l’escriptor Ernesto Sábato, va elaborar un voluminós informe que és el testimoni més documentat sobre el que va suposar aquell procés de suposada “reorganització”. Aportava dades sobre prop de 9.000 desapareguts i 380 centres de detenció, documentant un pla sistemàtic de repressió. El seu treball va propiciar el processament dels membres de les diverses juntes militars que es van succeir entre 1976 i 1983.
Amb totes les dificultats i mancances, l’Argentina va processar i condemnar els dirigents de la dictadura militar. El govern de Carlos Menem els va indultar més endavant, però en alguns casos la justícia va tornar a trucar a la porta dels responsables. Així, el general Videla va tornar a ser processat al considerar un tribunal que havia comès delictes de lesa humanitat. A diferència de la majoria de casos, el dictador, en aquest cas, va morir a la presó.
Un gir en la política de memòria
L’elecció de Mauricio Macri a la presidència, després de l’etapa kirchnerista, va ser vista amb preocupació pels col·lectius en defensa de la memòria històrica de la dictadura. Coincidint amb el quarantè aniversari del cop d’estat militar, hi ha un debat a l’Argentina sobre el paper que ha de tenir l’Arxiu Nacional de la Memòria, institució clau per preservar el que van significar els set anys de “reorganització nacional”. La destitució del seu responsable, Horacio Pietragalla, per part de Macri, el gener passat, ja va despertar la ira d’associacions com Abuelas y Madres de la Plaza de Mayo. Sembla que des del nou govern es vol imprimir un nou enfocament a l’organisme.
L’aniversari del cop del 1976 ha coincidit també amb la visita del president Barack Obama a Buenos Aires. El líder nord-americà s’ha referit als anys de la dictadura només trepitjar terra argentina, condemnant aquella etapa. Però organitzacions en defensa dels drets humans han recordat aquests dies la connivència dels EUA amb el règim de Videla i el líder nord-americà ha fet una autocrítica inèdita. Fins i tot el Premi Nobel de la Pau Pérez Esquivel li havia demanat que ajornés el viatge. Quaranta anys després, la memòria encara és una ferida oberta a l’Argentina.
La presidenta vídua
La mort de Perón l’1 de juliol del 1974 va deixar la presidència en mans de la seva dona, María Estela Martínez, coneguda com Isabelita. Mala còpia de la mítica Evita, l’anterior dona del general, sense el seu carisma i més reaccionària, li mancaven les qualitats que Perón tan bé havia acumulat al llarg de la seva vida. Sobretot no tenia la capacitat per aixoplugar darrera seu des de revolucionaris socials fins a filofeixistes i populistes de tots els gustos.
Les esquerdes dins del moviment peronista ja s’havien evidenciat de manera violenta en vida de Perón. Però desaparegut ell, la situació es va desbocar. El país va viure una guerra interna dins dels peronistes entre Montoneros, branca de l’esquerra guerrillera, i la Triple A (Aliança Argentina Anticomunista). Dins del govern, la presidenta va caure sota la influència del tenebrós José López Rega, ministre i conseller íntim. La Casa Rosada es va convertir en una mena de cort dels miracles, mentre la inflació i els conflictes socials es desbocaven. Detinguda la nit del 23 al 24 de març, Isabelita va estar empresonada fins al 1981, quan va ser alliberada i es va traslladar a viure a Madrid, on havia viscut anys d’exili amb Perón.
Els militars van anomenar Procés de Reorganització Nacional el seu període de govern. En realitat, va ser una etapa caracteritzada per la repressió i els desapareguts, així com per una política econòmica, la del ministre Martínez de Hoz, de neoliberalisme salvatge. Cap altra dictadura militar argentina havia arribat tan lluny. Però el context de guerra freda va fer que els Estats Units veiessin amb simpatia el règim de Videla, com també el del seu veí xilè.
L’últim episodi, la invasió de les illes Malvines, va ser l’epíleg al dur el país a un enfrontament armat amb Gran Bretanya, que va col·lapsar el règim. L’any 1983, unes eleccions democràtiques van posar fi a la dictadura i Raúl Alfonsín va ser elegit president.
Uns 9.000 desapareguts
La Conadep (Comissió Nacional sobre desaparició de persones), presidida per l’escriptor Ernesto Sábato, va elaborar un voluminós informe que és el testimoni més documentat sobre el que va suposar aquell procés de suposada “reorganització”. Aportava dades sobre prop de 9.000 desapareguts i 380 centres de detenció, documentant un pla sistemàtic de repressió. El seu treball va propiciar el processament dels membres de les diverses juntes militars que es van succeir entre 1976 i 1983.
Amb totes les dificultats i mancances, l’Argentina va processar i condemnar els dirigents de la dictadura militar. El govern de Carlos Menem els va indultar més endavant, però en alguns casos la justícia va tornar a trucar a la porta dels responsables. Així, el general Videla va tornar a ser processat al considerar un tribunal que havia comès delictes de lesa humanitat. A diferència de la majoria de casos, el dictador, en aquest cas, va morir a la presó.
Un gir en la política de memòria
L’elecció de Mauricio Macri a la presidència, després de l’etapa kirchnerista, va ser vista amb preocupació pels col·lectius en defensa de la memòria històrica de la dictadura. Coincidint amb el quarantè aniversari del cop d’estat militar, hi ha un debat a l’Argentina sobre el paper que ha de tenir l’Arxiu Nacional de la Memòria, institució clau per preservar el que van significar els set anys de “reorganització nacional”. La destitució del seu responsable, Horacio Pietragalla, per part de Macri, el gener passat, ja va despertar la ira d’associacions com Abuelas y Madres de la Plaza de Mayo. Sembla que des del nou govern es vol imprimir un nou enfocament a l’organisme.
L’aniversari del cop del 1976 ha coincidit també amb la visita del president Barack Obama a Buenos Aires. El líder nord-americà s’ha referit als anys de la dictadura només trepitjar terra argentina, condemnant aquella etapa. Però organitzacions en defensa dels drets humans han recordat aquests dies la connivència dels EUA amb el règim de Videla i el líder nord-americà ha fet una autocrítica inèdita. Fins i tot el Premi Nobel de la Pau Pérez Esquivel li havia demanat que ajornés el viatge. Quaranta anys després, la memòria encara és una ferida oberta a l’Argentina.