09
de març
del
2016
Actualitzat
el
10
de març
a les
7:44h
Si al principi de la sessió ha estat el Govern qui ha hegemonitzat la tribuna d’oradors al Parlament, amb la intervenció del president, el vicepresident i diversos consellers, aquest dimecres a la tarda ha estat l’hora de l’oposició. Des de Ciutadans, qui ha obert el foc per parlar de la situació d'emergència social ha estat Inés Arrimadas.
Amb un discurs molt retòric, la líder de C's s’ha preguntat com és que els partits del Govern no fan cap mena d’autocrítica, “quan CDC i ERC han governat sempre”. Alguns dels diputats d’Esquerra presents se l’han mirat sorpresos, com dient: “No ho sabíem!”.
Per Arrimadas, les solucions que planteja el sobiranisme són molt simplistes: “Espanya ens roba i la solució és la independència”. Quina solució proposa la líder de Ciutadans? Una de les més decisives és, segons ella, el que ha anomenat com a “operació biquini” de l’administració pública. Satisfeta per la juguesca, Arrimadas hi ha tornat. La cap del grup de Ciutadans considera que fer més retallades, ara a la funció pública, seria oli en un llum per afrontar els reptes de la crisi social. Això i generar riquesa, un argumentari molt similar al del Partit Popular.
Eva Granados, pel PSC, ha sortit a exclamar que, per no fer, el Govern ni tan sols s’ha dignat a fer un informe sobre l’exclusió que s’havia compromès a elaborar en l’anterior legislatura. Com insinuant que el Govern, a més de ser de dretes, no té la feina com el seu fort. La portaveu socialista no ha deixat passar l’oportunitat de referir-se a la comparació que ha fet el president Puigdemont al matí, quan ha posat Dinamarca i Àustria com a models socials de la Catalunya que ve. Per Granados, Catalunya està lluny de ser la Dinamarca del sud. Ai, massa lluny de Copenhaguen i massa a prop d’Espanya.
Pedralbes i Torre Baró
La Meridiana s’ha fet present en vàries ocasions en el debat d’avui. Marta Ribas, de Catalunya Sí que es Pot, ha dit que més de dos milions de catalans viuen en una situación d’exclusió, “una Meridiana sencera”. Aquest recurs a la Meridiana és una temptació que cap força de l’oposició resisteix quan pot usar-la contra la majoria sobiranista.
Poques vegades s’ha parlat tant de Pedralbes i Torre Baró en un mateix discurs al Parlament. Els dos barris han estat un recurs eficaç per mostrar les diferències socials a la nostra societat. Onze anys separen la mitjana de vida del barri alt de la capital catalana a la zona més marginal de la Meridiana, valgui la redundància. Una imatge de “dues ciutats”, que Lluís Rabell ha esmentat en el seu discurs del matí, i aquesta tarda Gabriela Serra, per la CUP, ha recuperat. Com si haguessin trobat una ferida on fer forat contra la Catalunya burgesa.
Gabriela Serra ha fet un discurs molt dur en el fons, atacant el model neoliberal i el sistema capitalista. Això sí, ha fet tot una concessió ideològica al citar Tony Judt, un dels grans referents de la socialdemocràcia europea. Potser per mostrar que també la CUP pot ser transversal en algun moment. Després ho ha ‘compensat’ recorrent a la Revolució Francesa. Però no ha estat la guillotina la que ha estat transportada fins a la tribuna d’oradors, sinó el records a la seva triple crida a la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
El PP es redescobreix democristià
Fernando Sánchez Costa, del PP, és un parlamentari culte i amb formació històrica. Se li nota. Ha començat fent una autocrítica, dient que el seu partit ha oblidat la tradició democristiana. Fins i tot s’ha permès citar un polític com Giménez Fernández, un democristià que en els anys de la República va intentar fer una reforma agrària i li van fer el buit des del seu partit, la CEDA de Gil Robles. Però Sánchez Costa ha insistit i, posant-se encara més democristià, també ha esmentat l’italià De Gasperi.
Amb algunes concessions a la frase fàcil, ha criticat durament el discurs del president del matí: “Això és la revolució dels somriures o el replegament dels egoismes?”, perquè “és el mateix discurs que fa Umberto Bossi”. Aquí s’ha passat. Potser aquest excés li ha fet perdre el ritme i, uns minuts després, ha ensopegat al protagonitzar una de les anècdotes del dia i referir-se a Catalunya com a “nació”, per tot seguit corregir-se i afegir “comunitat autònoma o nacionalitat”. I és que al Partit Popular, quan s’equivoquen, consideren Catalunya com una nació.
Amb un discurs molt retòric, la líder de C's s’ha preguntat com és que els partits del Govern no fan cap mena d’autocrítica, “quan CDC i ERC han governat sempre”. Alguns dels diputats d’Esquerra presents se l’han mirat sorpresos, com dient: “No ho sabíem!”.
Per Arrimadas, les solucions que planteja el sobiranisme són molt simplistes: “Espanya ens roba i la solució és la independència”. Quina solució proposa la líder de Ciutadans? Una de les més decisives és, segons ella, el que ha anomenat com a “operació biquini” de l’administració pública. Satisfeta per la juguesca, Arrimadas hi ha tornat. La cap del grup de Ciutadans considera que fer més retallades, ara a la funció pública, seria oli en un llum per afrontar els reptes de la crisi social. Això i generar riquesa, un argumentari molt similar al del Partit Popular.
Eva Granados, pel PSC, ha sortit a exclamar que, per no fer, el Govern ni tan sols s’ha dignat a fer un informe sobre l’exclusió que s’havia compromès a elaborar en l’anterior legislatura. Com insinuant que el Govern, a més de ser de dretes, no té la feina com el seu fort. La portaveu socialista no ha deixat passar l’oportunitat de referir-se a la comparació que ha fet el president Puigdemont al matí, quan ha posat Dinamarca i Àustria com a models socials de la Catalunya que ve. Per Granados, Catalunya està lluny de ser la Dinamarca del sud. Ai, massa lluny de Copenhaguen i massa a prop d’Espanya.
Pedralbes i Torre Baró
La Meridiana s’ha fet present en vàries ocasions en el debat d’avui. Marta Ribas, de Catalunya Sí que es Pot, ha dit que més de dos milions de catalans viuen en una situación d’exclusió, “una Meridiana sencera”. Aquest recurs a la Meridiana és una temptació que cap força de l’oposició resisteix quan pot usar-la contra la majoria sobiranista.
Poques vegades s’ha parlat tant de Pedralbes i Torre Baró en un mateix discurs al Parlament. Els dos barris han estat un recurs eficaç per mostrar les diferències socials a la nostra societat. Onze anys separen la mitjana de vida del barri alt de la capital catalana a la zona més marginal de la Meridiana, valgui la redundància. Una imatge de “dues ciutats”, que Lluís Rabell ha esmentat en el seu discurs del matí, i aquesta tarda Gabriela Serra, per la CUP, ha recuperat. Com si haguessin trobat una ferida on fer forat contra la Catalunya burgesa.
Gabriela Serra ha fet un discurs molt dur en el fons, atacant el model neoliberal i el sistema capitalista. Això sí, ha fet tot una concessió ideològica al citar Tony Judt, un dels grans referents de la socialdemocràcia europea. Potser per mostrar que també la CUP pot ser transversal en algun moment. Després ho ha ‘compensat’ recorrent a la Revolució Francesa. Però no ha estat la guillotina la que ha estat transportada fins a la tribuna d’oradors, sinó el records a la seva triple crida a la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
El PP es redescobreix democristià
Fernando Sánchez Costa, del PP, és un parlamentari culte i amb formació històrica. Se li nota. Ha començat fent una autocrítica, dient que el seu partit ha oblidat la tradició democristiana. Fins i tot s’ha permès citar un polític com Giménez Fernández, un democristià que en els anys de la República va intentar fer una reforma agrària i li van fer el buit des del seu partit, la CEDA de Gil Robles. Però Sánchez Costa ha insistit i, posant-se encara més democristià, també ha esmentat l’italià De Gasperi.
Amb algunes concessions a la frase fàcil, ha criticat durament el discurs del president del matí: “Això és la revolució dels somriures o el replegament dels egoismes?”, perquè “és el mateix discurs que fa Umberto Bossi”. Aquí s’ha passat. Potser aquest excés li ha fet perdre el ritme i, uns minuts després, ha ensopegat al protagonitzar una de les anècdotes del dia i referir-se a Catalunya com a “nació”, per tot seguit corregir-se i afegir “comunitat autònoma o nacionalitat”. I és que al Partit Popular, quan s’equivoquen, consideren Catalunya com una nació.