Sílvia Alcàntara: «M'interessa anar a les tripes dels personatges»

Després de l'èxit esclatant que va suposar el seu debut tardà amb "Olor de colònia", l'escriptora vallesana publica "Els dies sense glòria", la seva tercera novel·la | "Sempre espero les muses amb l'ordinador engegat", explica l'autora

Sílvia Alcàntara publica la seva tercera novel·la
Sílvia Alcàntara publica la seva tercera novel·la | Edicions de 1984
09 de març del 2016
Actualitzat el 10 de març a les 7:42h

Sílvia Alcàntara publica la seva tercera novel·la Foto: Edicions de 1984

Sílvia Alcàntara (Puig-Reig, 1944) va tenir un debut literari tardà, però imparable. El boca-orella va fer que Olor de colònia tingués un èxit esclatant, amb prop de 60.000 exemplars venut, i amb lectors que encara avui es renoven i s'amplien. Des d'aleshores, no s'ha separat d'Edicions de 1984, la casa que li publica i li cuida cadascun dels seus llibres. El darrer, Els dies sense glòria, torna a mostrar la seva capacitat literària per explicar la Història a través de la vida de la gent normal, aquella que toca de peus a terra i de qui mai ningú no parla. En aquesta novel·la, a més, l'autora vallesana s'endinsa en l'abandó de la pagesia i del territori i en com la cultura del món agrari es va perdent.
 
Amb un estil propi, totalment identificable després de tres novel·les, Els dies sense glòria conté tot el rerefons d'una època, lligada a través d'allò que empeny els personatges a fer passos i a prendre decisions, a afrontar nous reptes i noves dificultats. "És una novel·la de ficció –explica Josep Cots, editor–, però que és veritat, amb la versemblança pròpia de les grans novel·les i de la gran ficció".
 
Després de publicar la novel·la breu La casa cantonera (2011), i a diferència d'Olor de colònia –on Alcàntara s'endinsava en un món concret, però més ampli–, Els dies sense glòria se centren en l'univers ordinari d'una família que té molt d'extraordinària, "un món tancat que esdevé el retrat d'una època i l'evolució d'aquest país". Un fris de realitat que comença a finals del franquisme i passa per la Transició. "Relato la història de la família amb pinzellades sobre allò que estava passant, perquè vull explicar com viuen i com ho pateixen a través de la Glòria, una supervivent".
 
Les muses, "amb l'ordinador engegat"
 
Aquesta és la clau del personatge, completament arravatador, i també de l'èxit d'una manera d'escriure: "m'interessa anar a les tripes dels personatges", afirma. Com un esbudellador que ens mostra allò que conté una ànima, tot deixant al descobert les desventures, la motxilla que portem cadascun de nosaltres. "Per això de seguida me'n vaig al pensament de la persona que m'interessa destacar –rebla–. El narrador és tercera persona, però sempre faig que parli i detalli l'acció i els pensaments".
 
La novel·la comença en un moment en què la Glòria està malalta, fent partícip del seu viatge a tota la família. Alcàntara interioritza els personatges, es posa dins la pell de cadascun d'ells i aquest procés la fa patir. "És per això que trigo tant de temps en acabar una novel·la, perquè m'absorbeix totalment –explica–. Jo no escric a raig: escric i reescric moltíssimes vegades. En aquesta novel·la he estat treballant-hi uns cinc anys", i quan comença el procés d'escriptura ja fa temps que hi treballa i ja sap què vol dir. "Sempre espero les muses amb l'ordinador engegat".
 
Nostàlgia i personatges vius
 

Cobcerta d'«Els dies sense glòria», de Sílvia Alcàntara Foto: Edicions de 1984

 
Començada després de La casa cantonera, i després que Olor de colònia l'obligués a viatjar molt, l'obra s'endinsa a fons en la matèria viva de cadascun dels personatges que hi apareixen. "Una novel·la, però, per molt que sàpigues què vols dir i escriure, sempre se te'n va. Amb l'ànima donada, els personatges se t'escapen i se t'emporten a llocs que tu no havies pensat". A Els dies sense glòria, la malaltia marca la família –"i molt"– en els costums, provocant canvis en la manera de sentir i de pensar.
 
"Això em porta a la nostàlgia –explica Alcàntara–, sento en la pròpia pell la pena d'aquella gent que té casa i terres i que es veuen obligats a marxar". "M'imagino com pateixen, tot i que la sortida sigui per trencar l'ambient asfixiant del poble, com fa la Glòria". Una tercera novel·la que segueix mirant el passat, sense perspectives que així canviï en properes obres. "Per què ho hauria de fer? –es pregunta–. Jo tinc més passat que futur, per això escric mirant enrere".