Aquesta matinada se celebra la 88a edició dels Oscar de Hollywood, la festa del cinema per excel·lència. El glamur i la cinefília es donen la mà en un espectacle total, que conduirà Chris Rock i que compta amb unes travesses més obertes que mai, sense cap clara favorita com a vencedora. Això sí, els Oscar 2016 compten amb una de les intrigues més sostingudes dels darrers temps: serà, per fi, l'any del primer Oscar de Leonardo DiCaprio després de cinc nominacions infructuoses? Aquesta i totes les altres claus dels Oscar 2016, explicades a través de tretze pel·lícules que seran protagonistes de la gala.
El triomf als Globus d'or i les 12 nominacions la converteixen en la gran favorita. Però el fet que González Iñárritu hagi aconseguit la proesa de tenis dos films nominats de manera consecutiva en les grans categories li resta possibilitats de triomf. Més enllà d'això, totes les mirades estaran posades en Leonardo DiCaprio, a qui l'Oscar podria restituir una comentada absència de guardó (malgrat que els acadèmics també podrien optar pel transformisme d'Eddie Redmayne a sobrevalorada La chica danesa). En un exercici de versemblança brutal, l'actor és portat el límit per un director que no recorre a la mentida, ni quan cal despullar-se a deu graus sota zero, ni quan la carcanada d'un cavall fa de refugi, ni quan el protagonista ha de menjar vísceres i, en un acte reflex, les vomita.
Spotlight Que no tingui cap gran estudi al darrera farà molt difícil que sigui la gran triomfadora. Però ningú pot obviar que és una de les pel·lícules que sobreviuran al pas del temps i un dels grans films d'aquest curs. Spotlight és una esplèndida radiografia de com es va estirant el fil d'un cas, de com un grup de periodistes exerceix –malgrat les pressions més furibundes i també les més subtils– la seva professió. El cas de pederàstia massiva a Boston, destapat l'any 2002, connecta la història del film amb la realitat més crua de Catalunya, que fa pocs mesos s'estremia amb el cas Castelldans i, recentment, amb el cas Maristes. Només una sorpresa faria possible que no aconseguís el premi a Millor guió original.
Atrevida i honesta –que no és poca cosa–, La gran apuesta és un dels noms que més sonen per aconseguir el guardó a Millor pel·lícula. Tot i que no ha vingut acompanyada del soroll que han fet El renacido o Spotlight –les altres dues gran favorites–, juga amb un fet a favor: els acadèmics de Hollywood acostumen a preferir històries de temàtica social, com la que mostra La gran apuesta –en aquest cas, la crisi financera–. Una pel·lícula que funciona en tot moment i que, a sobre, és necessària. Especialment, en l'aposta de demostrar que les millors comèdies són aquelles que fan molt de mal, les que ens deixen estabornits i amb el somriure glaçat.
Brie Larson és el nom de moda a Hollywood, i no ho és per la seva aparició al paper couché, ni per una addicció desmesurada als escàndols. Ho és per la superba interpretació que fa a La habitación, un film que es fa enorme gràcies, en part, a l'extraordinària química de Larson amb Jacob Tremblay, el seu fill a la pantalla i una de les descobertes interpretatives més grans dels darrers temps. En tot cas, el paper de La habitación podria coronar Larson com a Millor actriu del 2016, amb el permís de Cate Blanchett, que és molta Cate Blanchett. La pel·lícula adapta la novel·la homònima d'Emma Donoghue, un best-seller que es va inspirar en la brutalitat dels cas Fritzl. Obviant el cor més tèrbol de l'assumpte, el film ens parla de l'esperança que pot contenir el terror. Estremidor, arriscat, commovedor.
Carol
No ha fet gaire soroll en la prèvia d'aquests Oscar, però el film de Todd Haynes és una obra mestra, de dalt a baix. Un prodigi de l'elegància, de la contenció i de la pulsió d'un temps de repressió. Al capdavant, un duet enorme: la delicada interpretació de Rooney Mara, tot franquesa, tot mirada vivaç, tot descoberta i incomprensió pels desigs que no poden ser-ho, en un paper que podria ser el seu primer guardó com a Millor actriu de repartiment; i una enorme Cate Blanchett, que agafa el pols a un personatge que val per tot allò que no pot –o no sap– dir, per la repressió que l'acaba dominant, per la infelicitat de buscar la felicitat d'un encaix impossible. Amb permís de Brie Larson (gran favorita) i de Charlotte Rampling (que broda el seu paper a 45 años), l'Acadèmia podria donar-li el seu tercer Oscar.
Els Razzie l'han redimit aquest nit, i Sylvester Stallone sembla disposat a fer que, a banda dels Oscar de DiCaprio, aquests també siguin els de l'homenatge a un dels personatges més icònics del cinema, Rocky Balboa. Ara, 39 anys després de la seva única nominació, Stallone viu un resurrecció que, malgrat el que es pot esperar en aquests casos, és intel·ligent i reflexiva, amb el paper dramàtic que la indústria reservava, encara, per a un actor a qui el bótox ha deixat reduït a la mínima expressió. El film, a més, ens regala alguns dels millors combats de boxa mai vistos al cinema.
Gran favorita de la categoria que té la previsió de resultat final més clara: la de Millor film d'animació. Un altre nom seria tota una sorpresa. Per què? Perquè Pixar ho ha tornat a fer, però encara millor; perquè Del revés fa que el cinema infantil agafi una nova dimensió que el fa més proper a les preocupacions dels adults; perquè emociona i fa pensar, més enllà de l'acudit; i perquè podria ser la darrera gran pel·lícula de Pixar en molt de temps, després del fiasco d'El viaje de Arlo i d'anunciar una sèrie d'innecessàries seqüeles com a novetats dels propers anys.
Premiada a Canes i als Globus d'Or, El hijo de Saúl parteix com a gran favorita a la categoria de Millor film de parla no anglesa. La pel·lícula recrea l'horror i la bestialitat del camp de concentració d'Auschwitz, durant l'any 1944, i segueix en Saúl, un presoner jueu que s'encarrega de cremar els cadàvers dels altres presoners que mores per asfixia de gas. Fins que salva la vida d'un nen que adapta com a un propi fill. Cine majestuós que es fa gran des de la intimitat més crua. De visionat obligat.
Ridley Scott retorna a l'espai amb la magistral construcció (versemblant en base a fonaments científics demostrables) de Marte (2015). Un Mart que és una efectiva reformulació del Robinson Crusoe (1719) de Daniel Defoe, així com una entretinguda lectura del Nàufrag de Robert Zemeckis. Rutina, enginy i distensió irònica es donen la mà per forjar un nou món, vermell com mai, creatiu i no tant inhòspit, on Matt Damon (nominat a Millor actor) és explorador i, alhora, científic d'exacta pulcritud. Un film que és un festí hiperrealista que no deixa d'emocionar, de crear neguit, de construir fantasies insondables, d'imaginar sortides quan tota fugida sembla impossible. Scott podrà aconseguir per a Marte l'Oscar a Millor film i el de Millor guió adaptat?
Els Oscar tècnics han posat en la terna de nominacions noms fonamentals del darrer any cinèfil, com el nostàlgic retorn de Star Warso el també retorn de Mad Max. Però cal anar amb compte: aquesta reversió del film podria alçar-se, per sorpresa de molts, amb alguns del premis grossos (millor film o millor director per George Miller serien més que merescuts). Mad Max: Fury road és un remake que frega l'excel·lent, en la tasca difícil de superar un original convertit en film de culte. És acció a tot drap, pols que t'entra per tots els porus del cos, un moviment que no deixa respir al llarg de dues hores frenètiques. Si això és l'apocalipsi, fa molta basarda: primitivismes dogmàtics, absència de recursos, homenots pseudovikings que semblen trets del backline d'una banda de rock industrial. Pura violència feta poesia, a la carretera.
Lluny del biopic de sobretaula, Danny Boyle elabora una tragèdia amb aires "shakespearians" a Steve Jobs. El film és el relat d’una desconnexió, d’una figuració, d’una realitat virtualitzada, d'una representació de nosaltres mateixos que deriva en preguntes sense resposta. Estructurada en tres actes que es corresponen als moments previs al llançament de productes (anys 1984, 1988 i 1998), Boyle l’encerta en focalitzar el drama en la intimitat, de manera molt honesta i rere el teló, allà on els assumptes públics i privats es barregen amb una fluïdesa excepcional. Subratllat per una banda sonora que supura 8 bits, Michael Fassbender és un excel·lent Jobs, però qui podria triomfar com a Millor actriu de repartiment és Kate Winslet, que ja va donar la campanada als darrers Globus d'Or.
Tot sembla indicar que Amy serà el guanyador en la categoria de Millor Documental. Però si hi ha un film que ho mereixi, aquest és sens dubte The look of silence. En primer lloc, per reparar l'absència d'Oscar per The act of killing, la memorable primera part. Segon, perquè és una peça magistral en la seva essència, en el seu plantejament i en el conjunt que dibuixa amb la primera. N'explica la mateixa història, però des d’una altra perspectiva: la de les víctimes que van patir la repressió dels vencedors del cop d’estat de 1965 a Indonèsia. Una valentia fílmica que permet veure el propi protagonista entrevistant directament els assassins del seu germà, mirant-los els ulls i fent latent la supervivència de la memòria. Però, sense alliçonaments morals, perquè els fets parlen per si sols.
Un altre dels grans protagonistes d'aquests Oscar 2016 serà l'imprescindible Ennio Moricone, que està nominat per la banda sonora de la darrera pel·lícula de Quentin Tarantino, en el que és la vuitena simfonia del director. Merescut com pocs, l'Oscar a Moricone pot anar acompanyat pel de Millor actriu de repartiment per Jennifer Jason Leigh, irreconeixible. L'esclat de sang, el talent visual, els trucs a l'estil Agatha Christie (que ja eren la raó de ser del seu debut com a director) comparteixen protagonisme a Los odiosos ocho amb tot allò que fa memorable la darrera obra magna d'una manera d'entendre la passió i el cine. Una història que no s'explica sense l'existència dels westerns, ni sense entendre la deshumanització racial, la vigilància del sheriff o la llei del tret més encertat.
