26
de febrer
del
2016
Actualitzat
el
29
de febrer
a les
9:59h
No hi ha res més essencial per a un polític, sobretot si està en problemes, que el temps. Un temps a guanyar, a arrapar, com siga. I això és el que feu Rita Barberá este dijous. De fet, l’exalcaldessa de València és una especialista consumada en temps. Durant un quart de segle governà la ciutat, acaparà i domesticà l’existència, controlà i descontrolà el creixement, l’edat, i manipulà tots els rellotges. El temps de València fou una qüestió dels seus apetits, fòbies i colps de gràcia. Un període de llarguíssimes corrupteles, tal i com assenyalen les investigacions judicials.
Cinc lustres de vapors polítics condensats ens els 40 minuts de la primera compareixença pública des que el passat 26 de gener el mapa de PP valencià es feu definitivament a miques. Un roda de premsa convocada el mateix matí, però gens improvisada. És la resposta a setmanes d’insistència des del PP de Madrid perquè isca a dir el que siga i com siga, però ja. I així va ser. Pura retòrica de supervivent al fil d’aram dels minuts de descompte. Res no va aclarir i no hi hagué la més mínima autocrítica. Per a Barberá tot és fals, “no pense en dimitir”, i fruit de l’esquerra radical antisistema. Tot producte del “comunisme més ranci” i de conspiracions de soviets subterranis.
I revindicà son pare, José Barberá, periodista i prohom del franquisme capitalí, com a gran referent de la “més alta consideració de l’humanisme”. D’ell heretà els valors morals de la burgesia benestant i el gust per les conspiracions heroiques. No debades, el progenitor treballà una any a Roma a El Siglo Futuro, el diari de la Unió Antimasònica Espanyola. I a Roma conreà la devoció per Santa Rita de Casia, tant com per imposar el nom de la segona filla, que havia d’anomenar-se Desemparats, com la patrona de la principal urbs del país. Al cap i a la fi, tot sembla connectat pels subtilíssims fils del temps real i històric.
Per tant, com cedir a les inèrcies dels nous masons instal·lats a les Corts Valencianes? Com trair l’efígie més pura del record patern? Fet i fet, Barberá es despatxà a gust en contra de la nova majoria d’esquerres al parlament autonòmic, que l’ha citada dilluns per explicar la pluja fèrtil d’irregularitats al consistori. “No em sotmetré a tribunals populars i totalitaris”, replicà qui, durant anys, premé amb gust el botó verd de la majoria absoluta per tancar en fals la comissió de l’accident del metro, imposar sense consens senyes d’identitat, barrar investigacions sobre tota varietat cromàtica de corrupcions o, en el terreny més personal, intentar la destrucció de l’històric barri del Cabanyal que tant mal li feia en el mapa al cap de la València cimentada.
Però més enllà de la supèrbia, la fugida o el deliri, tot és una qüestió per guanyar temps i més temps a l’espera del miracle, el meteorit o l’apocalipsi redemptor. Un comportament ben comú, profundament biològic, entre les espècies malaltes de poder.
Cinc lustres de vapors polítics condensats ens els 40 minuts de la primera compareixença pública des que el passat 26 de gener el mapa de PP valencià es feu definitivament a miques. Un roda de premsa convocada el mateix matí, però gens improvisada. És la resposta a setmanes d’insistència des del PP de Madrid perquè isca a dir el que siga i com siga, però ja. I així va ser. Pura retòrica de supervivent al fil d’aram dels minuts de descompte. Res no va aclarir i no hi hagué la més mínima autocrítica. Per a Barberá tot és fals, “no pense en dimitir”, i fruit de l’esquerra radical antisistema. Tot producte del “comunisme més ranci” i de conspiracions de soviets subterranis.
I revindicà son pare, José Barberá, periodista i prohom del franquisme capitalí, com a gran referent de la “més alta consideració de l’humanisme”. D’ell heretà els valors morals de la burgesia benestant i el gust per les conspiracions heroiques. No debades, el progenitor treballà una any a Roma a El Siglo Futuro, el diari de la Unió Antimasònica Espanyola. I a Roma conreà la devoció per Santa Rita de Casia, tant com per imposar el nom de la segona filla, que havia d’anomenar-se Desemparats, com la patrona de la principal urbs del país. Al cap i a la fi, tot sembla connectat pels subtilíssims fils del temps real i històric.
Per tant, com cedir a les inèrcies dels nous masons instal·lats a les Corts Valencianes? Com trair l’efígie més pura del record patern? Fet i fet, Barberá es despatxà a gust en contra de la nova majoria d’esquerres al parlament autonòmic, que l’ha citada dilluns per explicar la pluja fèrtil d’irregularitats al consistori. “No em sotmetré a tribunals populars i totalitaris”, replicà qui, durant anys, premé amb gust el botó verd de la majoria absoluta per tancar en fals la comissió de l’accident del metro, imposar sense consens senyes d’identitat, barrar investigacions sobre tota varietat cromàtica de corrupcions o, en el terreny més personal, intentar la destrucció de l’històric barri del Cabanyal que tant mal li feia en el mapa al cap de la València cimentada.
Però més enllà de la supèrbia, la fugida o el deliri, tot és una qüestió per guanyar temps i més temps a l’espera del miracle, el meteorit o l’apocalipsi redemptor. Un comportament ben comú, profundament biològic, entre les espècies malaltes de poder.