02
de febrer
del
2016
Actualitzat
el
04
de febrer
a les
7:34h
Ara mateix, la política espanyola és una barreja entre una partida de mus i una corrida a la plaça madrilenya de Las Ventas. És a dir, un joc carregat de tacticisme amb els perills que comporta una cornada. I a tot això se li ha de sumar que l'àrbitre, Felip VI, no té la trajectòria del seu pare ni la capacitat legal per demanar un canvi de "tercio". Espanya s'enfronta al repte català de resoldre sumes endimoniades, sense haver fet la pretemporada que van suposar els tripartits i l'Estatut.
El monarca espanyol s'ha vist obligat a proposar Pedro Sánchez de candidat a la investidura, després que l'actual president en funcions, Mariano Rajoy, li tornés a donar carbassa. I el secretari general del PSOE s'hi ha llançat de cap. És com aquell jugador que va perdent, que amb una jugada ha de recuperar el capital perdut a les eleccions. Al mus, es pot apostar a "grande" o a "chica", depenent de si tens cartes més altes o més baixes. El que ha fet Sánchez és un "órdago" jugant a "grande". I el problema és que no té les millors cartes, i el seu rival, Mariano Rajoy, no sembla que s'hagi d'aixecar de la taula. La línia que separa el mus de l'escalada sense corda és molt fina.
Sánchez va a "grande" perquè aposta per un acord "a dreta i a esquerra". És a dir, per formar govern amb la col·laboració de Podem i de Ciutadans. El problema és que ni el líder de Podem, Pablo Iglesias, ni el de Ciutadans, Albert Rivera, accepten aquesta fórmula. Iglesias no només té en ment l'espasa de Damocles del referèndum, sinó les exigències que la Unió Europea farà al pròxim govern de l'Estat. I Rivera no pot justificar amb l'argument reformista un executiu que integri el que representen els abanderats del 15-M.
Des de l'ombra i amb un havà
Quina és la millor carta de Sánchez? La de la por a una nova convocatòria electoral. Podem hauria d'assumir el desgast de no haver fet possible una alternativa al govern del PP, conseqüència ara com ara previsible de tornar a posar les urnes. I Ciutadans pot sortir més mort que viu d'uns comicis que exposarien encara més les seves debilitats i confirmarien als populars com el vot útil dels sectors d'ordre. I a Espanya n'hi ha molt, de vot moderat.
Mentrestant, Mariano Rajoy, que és poc amant de les emocions fortes, s'ho mira des de la barrera. I al cantó de l'ombra, que a Las Ventas el sol hi pica fort. El candidat a la reelecció esperarà, com ha fet sempre, que el seu rival es cogui a foc lent. Segurament, amb un Montecristo entre les dents. El candidat del PSOE ja ha dit que necessita un mes per negociar i per consultar la militància. Amb això ens n'anem a principis de març. Si perd la partida, la taula es torna a parar al juny. Molt de temps per tenir un país parat mentre Catalunya va fent el seu camí.
Com més temps passi, més cansada estarà la ciutadania, i serà Sánchez qui s'exposarà al focus principal, i qui haurà d'assumir el desgast d'una investidura fallida. Moderació i mercats financers són els estandarts del líder popular. La creu és la corrupció que mina el PP valencià, el territori que li va donar l'autèntic lideratge del partit. I ni Roma, ni Aznar, no paguen traïdors.
El monarca espanyol s'ha vist obligat a proposar Pedro Sánchez de candidat a la investidura, després que l'actual president en funcions, Mariano Rajoy, li tornés a donar carbassa. I el secretari general del PSOE s'hi ha llançat de cap. És com aquell jugador que va perdent, que amb una jugada ha de recuperar el capital perdut a les eleccions. Al mus, es pot apostar a "grande" o a "chica", depenent de si tens cartes més altes o més baixes. El que ha fet Sánchez és un "órdago" jugant a "grande". I el problema és que no té les millors cartes, i el seu rival, Mariano Rajoy, no sembla que s'hagi d'aixecar de la taula. La línia que separa el mus de l'escalada sense corda és molt fina.
Sánchez va a "grande" perquè aposta per un acord "a dreta i a esquerra". És a dir, per formar govern amb la col·laboració de Podem i de Ciutadans. El problema és que ni el líder de Podem, Pablo Iglesias, ni el de Ciutadans, Albert Rivera, accepten aquesta fórmula. Iglesias no només té en ment l'espasa de Damocles del referèndum, sinó les exigències que la Unió Europea farà al pròxim govern de l'Estat. I Rivera no pot justificar amb l'argument reformista un executiu que integri el que representen els abanderats del 15-M.
Des de l'ombra i amb un havà
Quina és la millor carta de Sánchez? La de la por a una nova convocatòria electoral. Podem hauria d'assumir el desgast de no haver fet possible una alternativa al govern del PP, conseqüència ara com ara previsible de tornar a posar les urnes. I Ciutadans pot sortir més mort que viu d'uns comicis que exposarien encara més les seves debilitats i confirmarien als populars com el vot útil dels sectors d'ordre. I a Espanya n'hi ha molt, de vot moderat.
Mentrestant, Mariano Rajoy, que és poc amant de les emocions fortes, s'ho mira des de la barrera. I al cantó de l'ombra, que a Las Ventas el sol hi pica fort. El candidat a la reelecció esperarà, com ha fet sempre, que el seu rival es cogui a foc lent. Segurament, amb un Montecristo entre les dents. El candidat del PSOE ja ha dit que necessita un mes per negociar i per consultar la militància. Amb això ens n'anem a principis de març. Si perd la partida, la taula es torna a parar al juny. Molt de temps per tenir un país parat mentre Catalunya va fent el seu camí.
Com més temps passi, més cansada estarà la ciutadania, i serà Sánchez qui s'exposarà al focus principal, i qui haurà d'assumir el desgast d'una investidura fallida. Moderació i mercats financers són els estandarts del líder popular. La creu és la corrupció que mina el PP valencià, el territori que li va donar l'autèntic lideratge del partit. I ni Roma, ni Aznar, no paguen traïdors.