10
de gener
del
2016
Actualitzat
el
11
de gener
a les
10:58h
“Tenim president”, ha dit Pilar Rahola a la tribuna, i n’ha fet un tuit. Ha estat en el moment de la rèplica de Carles Puigdemont als grups de l’oposició. Hi ha hagut un instant elèctric. Ha estat quan el candidat ha respost als atacs d’Inés Arrimadas per un discurs que va fer l’alcalde de Girona en què cridava a “fer fora els invasors”. Puigdemont ha contextualitzat el comentari, que era una cita de l’escriptor Carles Rahola durant la Guerra Civil, en què atacava l’aviació feixista italiana que havia bombardejat Girona.
Una lliçó d’història a la jove diputada unionista, que ha impactat a la cambra. Puigdemont ha dit que esperava que l’oposició compartís amb ell el combat contra les urpes del feixisme. Ha estat l’únic moment en què tots els diputats de Junts pel Sí i de la CUP han aplaudit alhora i amb entusiasme. Alguns diputats de Catalunya Sí que es Pot també s’han afegit, més tímidament, a l’aplaudiment, entre els quals Jessica Albiach, de Podem.
La tribuna de l’hemicicle estava avui hegemonitzada pel sobiranisme, tant pel que fa a figures polítiques com a representants de la societat civil. El “tenim president” ha trobat ressò entre els convidats, que han saludat un Puigdemont a qui la majoria encara no coneix, i que avui s’ha descobert com un polític amb grapa dialèctica i sentit de l’humor. Tot i que també hi ha hagut algun comentari crític amb el discurs d’investidura: “Us heu fixat que pràcticament en cap moment ha pronunciat la paraula independència?”.
Des de molt abans d’iniciar-se el ple, els passadissos del parlament estaven a vessar. El sentiment era d’optimisme. Ho expressava així Assumpció Vilà, Síndica de Greuges de Barcelona: “Jo ja havia llançat la tovallola fa uns dies. Sento l’emoció d’un temps històric. Però això no serà fàcil”. Aquest era un sentiment compartit: “Ara comença la part més difícil”, deia un altre. Si en els rengles sobiranistes regnava la satisfacció, només esmorteïda per l’esforç i la tensió dels darrers dies, en els escons unionistes hi havia un desànim dissimulat. “Estic ideològicament trista”, reconeixia la diputada del PP Esperança Garcia.
El problema de formes del PP
La litúrgia dels gestos ha tornat a oferir escenes que diuen moltes coses. Dins de l’hemicicle i abans de començar el ple, s’ha vist alguna abraçada entre diputats de Junts pel Sí i de la CUP, una instantània inèdita aquests darreres mesos. L’arribada del president Artur Mas a l’hemicicle ha estat saludada per l’aplaudiment dels diputats del seu grup, dempeus. La resta han continuat asseguts.
Però ha estat al final del ple quan s’han evidenciat les enormes distàncies entre els grups polítics. Mentre els dos grups sobiranistes aplaudien Carles Puigdemont amb entusiasme, l’oposició s’ha aixecat sense aplaudir i el grup parlamentari del Partit Popular ni tan sols s’ha aixecat. Un gest poc habitual en la política democràtica europea, i encara més impròpia en un partit que diu situar-se en el centre dreta.
En el transcurs del debat, la referència de Puigdemont al president Mas en to elogiós ha estat resposta amb escalf pels diputats de Junts pel Sí, mentre els de la CUP restaven quiets. Al final del discurs del candidat, tan sols Antonio Baños ha aplaudit des dels escons de l’esquerra assembleària.
Aquests tres mesos, el sobiranisme s’ha cansat. Però ha tornat més madur, com si hagués après alguna lliçó. El voluntarisme sembla haver donat pas a un optimisme més prudent i conscient de les dificultats objectives. En les seves paraules, el nou president ha mostrat autenticitat i alhora ha insinuat suaus modulacions. S’ha percebut en la insistència en els acords amb l’oposició, o en la crida al grup de Lluís Rabell per anar plegats.
Al proclamar-se el resultat de la votació (70 vots a favor, 63 negatius i dues abstencions), la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha dit que demà comunicarà al rei l’elecció del nou president. Aleshores s’han escoltat alguns xiulets, un gest també poc habitual.
Un @KRLS està demostrant una gran alçada. Tenim President...
— Pilar Rahola (@RaholaOficial) 10 gener, 2016Una lliçó d’història a la jove diputada unionista, que ha impactat a la cambra. Puigdemont ha dit que esperava que l’oposició compartís amb ell el combat contra les urpes del feixisme. Ha estat l’únic moment en què tots els diputats de Junts pel Sí i de la CUP han aplaudit alhora i amb entusiasme. Alguns diputats de Catalunya Sí que es Pot també s’han afegit, més tímidament, a l’aplaudiment, entre els quals Jessica Albiach, de Podem.
La tribuna de l’hemicicle estava avui hegemonitzada pel sobiranisme, tant pel que fa a figures polítiques com a representants de la societat civil. El “tenim president” ha trobat ressò entre els convidats, que han saludat un Puigdemont a qui la majoria encara no coneix, i que avui s’ha descobert com un polític amb grapa dialèctica i sentit de l’humor. Tot i que també hi ha hagut algun comentari crític amb el discurs d’investidura: “Us heu fixat que pràcticament en cap moment ha pronunciat la paraula independència?”.
Des de molt abans d’iniciar-se el ple, els passadissos del parlament estaven a vessar. El sentiment era d’optimisme. Ho expressava així Assumpció Vilà, Síndica de Greuges de Barcelona: “Jo ja havia llançat la tovallola fa uns dies. Sento l’emoció d’un temps històric. Però això no serà fàcil”. Aquest era un sentiment compartit: “Ara comença la part més difícil”, deia un altre. Si en els rengles sobiranistes regnava la satisfacció, només esmorteïda per l’esforç i la tensió dels darrers dies, en els escons unionistes hi havia un desànim dissimulat. “Estic ideològicament trista”, reconeixia la diputada del PP Esperança Garcia.
El problema de formes del PP
La litúrgia dels gestos ha tornat a oferir escenes que diuen moltes coses. Dins de l’hemicicle i abans de començar el ple, s’ha vist alguna abraçada entre diputats de Junts pel Sí i de la CUP, una instantània inèdita aquests darreres mesos. L’arribada del president Artur Mas a l’hemicicle ha estat saludada per l’aplaudiment dels diputats del seu grup, dempeus. La resta han continuat asseguts.
Però ha estat al final del ple quan s’han evidenciat les enormes distàncies entre els grups polítics. Mentre els dos grups sobiranistes aplaudien Carles Puigdemont amb entusiasme, l’oposició s’ha aixecat sense aplaudir i el grup parlamentari del Partit Popular ni tan sols s’ha aixecat. Un gest poc habitual en la política democràtica europea, i encara més impròpia en un partit que diu situar-se en el centre dreta.
En el transcurs del debat, la referència de Puigdemont al president Mas en to elogiós ha estat resposta amb escalf pels diputats de Junts pel Sí, mentre els de la CUP restaven quiets. Al final del discurs del candidat, tan sols Antonio Baños ha aplaudit des dels escons de l’esquerra assembleària.
Aquests tres mesos, el sobiranisme s’ha cansat. Però ha tornat més madur, com si hagués après alguna lliçó. El voluntarisme sembla haver donat pas a un optimisme més prudent i conscient de les dificultats objectives. En les seves paraules, el nou president ha mostrat autenticitat i alhora ha insinuat suaus modulacions. S’ha percebut en la insistència en els acords amb l’oposició, o en la crida al grup de Lluís Rabell per anar plegats.
Al proclamar-se el resultat de la votació (70 vots a favor, 63 negatius i dues abstencions), la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha dit que demà comunicarà al rei l’elecció del nou president. Aleshores s’han escoltat alguns xiulets, un gest també poc habitual.