16
de desembre
del
2015
Actualitzat
el
18
de desembre
a les
11:19h
El maig de 1974, França va celebrar eleccions presidencials després de la mort de Georges Pompidou. El candidat de la dreta, Valéry Giscard d’Estaing, va ser elegit per la mínima enfront François Mitterrand. A la cua dels candidats, un Jean-Marie Le Pen de 44 anys, al capdavant del Front Nacional, partit d’extrema dreta fundat dos anys abans. El resultat va ser molt migrat per ell, un 0,74%. Le Pen semblava una figura estrambòtica en l’escena política. Però no era així. Representava un corrent reaccionari sempre present a la França republicana i laica.
Encara faltaven molts anys perquè el FN esdevingués el primer partit de França en unes eleccions, però Le Pen ja venia de lluny. Pertanyia al paisatge polític des dels anys quaranta. Nascut en un poble de Bretanya el 1948, va estudiar dret i després es va enrolar a la Legió Estrangera. Durant la Quarta República (1945-58), caracteritzada per un mapa polític fragmentat i la inestabilitat governamental, els populismes feien l’agost.
Va ser així que Le Pen va ser elegit diputat i va entrar a l’Assemblea Nacional de la mà de Pierre Poujade, un demagog notable que va crear un partit populista anomenat Unió de Defensa de Comerciants i Menestrals (UDCA), que va recollir 52 escons. Poujade feia un discurs agressiu en contra dels impostos, es proclamava defensor del francès comú i atacava les elits i l’alta tecnocràcia de l’Estat. Va fer forat en sectors de la petita burgesia emprenyada. Allí es va foguejar le Pen. Però l’anomenat poujadisme bevia, com ell, d’altres fonts. Sobretot de la França de Vichy, acabdillada pel mariscal Pétain, que va rendir-se davant el III Reich i hi va pactar. La França col·laboracionista enfront la França de la Resistència del general De Gaulle. La França tradicionalista i reaccionària enfront la del Front Popular, el comunisme i el gaullisme.
Le Pen sentia simpatia per Pétain, mariscal vencedor de la guerra del 1914 i derrotista davant l’Alemanya nazi. Un dia va dir: “Va ser més valent De Gaulle que Pétain? No ho sé, però crec que va ser més heroic resistir a França que a Londres”. I llegia Charles Maurras, fundador de l’Acció Francesa, escriptor ultra i nostàlgic de la França monàrquica, qui nascut un 14 de juliol, sempre repetia que “vaig néixer l’aniversari del dia que França es va condemnar a mort”. Per això a prop de Le Pen sempre hi ha hagut hereus del pétainisme i alguns legitimistes que somien en el retorn de l’Antic Règim. Un d’ells, el milionari Hubert Lambert, el va fer hereu de la seva fortuna al morir i va convertir Le Pen en un home ric.
Després d’enfrontar-se amb Poujade –que va acabar fora de la política- es va acostar a una altra figura de l’extrema dreta, Jena-Louis Tixier-Vignancour, antic jerarca del règim de Vichy que fou candidat a l’Elisi el 1965. Va ser el seu cap de campanya (més d’un milió de vots, el 5% dels sufragis). Le Pen va seguir el seu camí, alineat amb els sectors colonialistes que mai van perdonar a De Gaulle que hagués concedit la independencia d’Algèria. També aquí el líder ultra va saber arreplegar suports de l’antiga OAS, l’organització defensora de l’Algèria francesa que va intentar assassinar De Gaulle en diverses ocasions. El millor de cada casa.
L’any 1972 va fundar el Front Nacional. Ja volava sol. Però no feia por. En les eleccions de 1974, com hem dit, va treure un escarransit 0,74%. Però les coses canviarien. La decepció que en molts sectors, sobretot obrers, va causar la gestió del govern socialista de Mitterrand a partir de 1981 alimentaria el vot del FN. L’erosió d’un Partit Comunista que desprenia antigor també ajudaria. On havia d’anar el vot dels desencantats? Qui parlava la veu del poble? Le Pen va saber jugar bé en les seves aparicions televisives. En la primera ocasió en què fou entrevistat en màxima audiencia, va fer un minut de silenci per les víctimes de les presons soviètiques…
A les europees de 1984, el Front es va fer amb el 10% dels vots. Le Pen a Estrasburg! A partir d’aleshores, el FN ja no ha abandonat el primer pla. Ha sabut aplegar tots els ingredients de la reacció: la por davant la inseguretat, la nostàlgia per una glòria monàrquica amb homenatges a Joana d’Arc inclosos, els residus de la França rural i col·laboracionista, i el pòsit colonialista. Però possiblement res li ha donat més suports que la demagògia amb què ha tractat el tema de la immigració.
Mitterrand, culpable?
S’ha acusat sempre l’expresident Mitterrand d’haver alimentat el Front. És molt més complicat que això. Uns socialistes acorralats després de cinc anys de poder van decidir instaurar la proporcionalitat a les eleccions legislatives de 1986. És això el que va fer que els lepenistes, amb el seu quasi 14%, entressin en tromba al parlament, amb més de 30 diputats. El sistema majoritari francès deixa a la cuneta les forces minoritàries. Dos anys més tard, quan l’Assemblea fou dissolta, Le Pen perdria l’escó, tot i que es mantindria durant anys com a diputat europeu.
En les diverses eleccions presidencials, el Front feia forat, a prop d’un 15% dels sufragis. El 2002 van obtenir la seva victòria més estel·lar: passar a la segona volta amb el 16,86%, al superar el candidat socialista Lionel Jospin. En la segona, Chirac es va imposar amb més del 80%.
Les europees del 2014, un cop de puny
Els resultats de les eleccions europees de l’any passat van suposar una nova inflexió electoral. Altre cop, l’enèsima decepció dels electors amb l’esquerra (triomfadora amb François Hollande de les presidencials del 2012) va servir de reconstituent per al Front Nacional, que va superar el 24% dels suports. Un resultat que les eleccions regionals han consolidat, amb més de sis milions de vots i un 27,7% dels sufragis, tot i no haver obtingut cap presidència regional a la segona volta.
Els analistes assenyalen el nou lideratge de Marine Le Pen, més suau, sense declaracions tan explosives com les del pare, com una causa del reforçament del front. Al preu, això sí, d’un conflicte domèstic amb el veterà dirigent, expulsat del partit. Les perspectives de cara a les presidencials del 2017 intranquil·litzen la classe política. Ara per ara, no sembla que Marine Le Pen pugui imposar-se en la cursa a l’Elisi, encara que aconseguís passar a la segona volta. Però qui sap. En tot cas, els cabdills de l’extrema dreta francesa van succeint-se, els Poujade, Tixier-Vignancour, el vell Le Pen…, però el substracte que representen és ara més fort que mai.
Encara faltaven molts anys perquè el FN esdevingués el primer partit de França en unes eleccions, però Le Pen ja venia de lluny. Pertanyia al paisatge polític des dels anys quaranta. Nascut en un poble de Bretanya el 1948, va estudiar dret i després es va enrolar a la Legió Estrangera. Durant la Quarta República (1945-58), caracteritzada per un mapa polític fragmentat i la inestabilitat governamental, els populismes feien l’agost.
Va ser així que Le Pen va ser elegit diputat i va entrar a l’Assemblea Nacional de la mà de Pierre Poujade, un demagog notable que va crear un partit populista anomenat Unió de Defensa de Comerciants i Menestrals (UDCA), que va recollir 52 escons. Poujade feia un discurs agressiu en contra dels impostos, es proclamava defensor del francès comú i atacava les elits i l’alta tecnocràcia de l’Estat. Va fer forat en sectors de la petita burgesia emprenyada. Allí es va foguejar le Pen. Però l’anomenat poujadisme bevia, com ell, d’altres fonts. Sobretot de la França de Vichy, acabdillada pel mariscal Pétain, que va rendir-se davant el III Reich i hi va pactar. La França col·laboracionista enfront la França de la Resistència del general De Gaulle. La França tradicionalista i reaccionària enfront la del Front Popular, el comunisme i el gaullisme.
Le Pen sentia simpatia per Pétain, mariscal vencedor de la guerra del 1914 i derrotista davant l’Alemanya nazi. Un dia va dir: “Va ser més valent De Gaulle que Pétain? No ho sé, però crec que va ser més heroic resistir a França que a Londres”. I llegia Charles Maurras, fundador de l’Acció Francesa, escriptor ultra i nostàlgic de la França monàrquica, qui nascut un 14 de juliol, sempre repetia que “vaig néixer l’aniversari del dia que França es va condemnar a mort”. Per això a prop de Le Pen sempre hi ha hagut hereus del pétainisme i alguns legitimistes que somien en el retorn de l’Antic Règim. Un d’ells, el milionari Hubert Lambert, el va fer hereu de la seva fortuna al morir i va convertir Le Pen en un home ric.
Després d’enfrontar-se amb Poujade –que va acabar fora de la política- es va acostar a una altra figura de l’extrema dreta, Jena-Louis Tixier-Vignancour, antic jerarca del règim de Vichy que fou candidat a l’Elisi el 1965. Va ser el seu cap de campanya (més d’un milió de vots, el 5% dels sufragis). Le Pen va seguir el seu camí, alineat amb els sectors colonialistes que mai van perdonar a De Gaulle que hagués concedit la independencia d’Algèria. També aquí el líder ultra va saber arreplegar suports de l’antiga OAS, l’organització defensora de l’Algèria francesa que va intentar assassinar De Gaulle en diverses ocasions. El millor de cada casa.
L’any 1972 va fundar el Front Nacional. Ja volava sol. Però no feia por. En les eleccions de 1974, com hem dit, va treure un escarransit 0,74%. Però les coses canviarien. La decepció que en molts sectors, sobretot obrers, va causar la gestió del govern socialista de Mitterrand a partir de 1981 alimentaria el vot del FN. L’erosió d’un Partit Comunista que desprenia antigor també ajudaria. On havia d’anar el vot dels desencantats? Qui parlava la veu del poble? Le Pen va saber jugar bé en les seves aparicions televisives. En la primera ocasió en què fou entrevistat en màxima audiencia, va fer un minut de silenci per les víctimes de les presons soviètiques…
A les europees de 1984, el Front es va fer amb el 10% dels vots. Le Pen a Estrasburg! A partir d’aleshores, el FN ja no ha abandonat el primer pla. Ha sabut aplegar tots els ingredients de la reacció: la por davant la inseguretat, la nostàlgia per una glòria monàrquica amb homenatges a Joana d’Arc inclosos, els residus de la França rural i col·laboracionista, i el pòsit colonialista. Però possiblement res li ha donat més suports que la demagògia amb què ha tractat el tema de la immigració.
Mitterrand, culpable?
S’ha acusat sempre l’expresident Mitterrand d’haver alimentat el Front. És molt més complicat que això. Uns socialistes acorralats després de cinc anys de poder van decidir instaurar la proporcionalitat a les eleccions legislatives de 1986. És això el que va fer que els lepenistes, amb el seu quasi 14%, entressin en tromba al parlament, amb més de 30 diputats. El sistema majoritari francès deixa a la cuneta les forces minoritàries. Dos anys més tard, quan l’Assemblea fou dissolta, Le Pen perdria l’escó, tot i que es mantindria durant anys com a diputat europeu.
En les diverses eleccions presidencials, el Front feia forat, a prop d’un 15% dels sufragis. El 2002 van obtenir la seva victòria més estel·lar: passar a la segona volta amb el 16,86%, al superar el candidat socialista Lionel Jospin. En la segona, Chirac es va imposar amb més del 80%.
Les europees del 2014, un cop de puny
Els resultats de les eleccions europees de l’any passat van suposar una nova inflexió electoral. Altre cop, l’enèsima decepció dels electors amb l’esquerra (triomfadora amb François Hollande de les presidencials del 2012) va servir de reconstituent per al Front Nacional, que va superar el 24% dels suports. Un resultat que les eleccions regionals han consolidat, amb més de sis milions de vots i un 27,7% dels sufragis, tot i no haver obtingut cap presidència regional a la segona volta.
Els analistes assenyalen el nou lideratge de Marine Le Pen, més suau, sense declaracions tan explosives com les del pare, com una causa del reforçament del front. Al preu, això sí, d’un conflicte domèstic amb el veterà dirigent, expulsat del partit. Les perspectives de cara a les presidencials del 2017 intranquil·litzen la classe política. Ara per ara, no sembla que Marine Le Pen pugui imposar-se en la cursa a l’Elisi, encara que aconseguís passar a la segona volta. Però qui sap. En tot cas, els cabdills de l’extrema dreta francesa van succeint-se, els Poujade, Tixier-Vignancour, el vell Le Pen…, però el substracte que representen és ara més fort que mai.
Marine Le Pen, en un míting de les europees a Perpinyà. Foto: Josep Maria Montaner