Ús de cookies
Nació Solsona utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies. Accepto

El dolç sabor de la merda

«Els savis van acordar una solució extrema per intentar pal·liar la gana del seu poble»

| Actualitzat el 30/10/2014 a les 20:32h
No fa massa temps, en un lloc no massa lluny d'aquí hi havia una comunitat de gent estranya. Estranya perquè podent estar a casa sortia al carrer quan lluïa el bon temps. Feia dies que es queixaven que passaven gana, s'havien cansat de menjar-se les arrels, les deixalles i l'arena, que amb una mica de sal no era del tot dolenta, sobretot si es compara amb el gust àcid de la indiferència i la ignorància. Al final no els hi deixaven ni cultivar, perquè les lleis ho prohibien. Ai la llei! Quin argument més vell. A canvi, de vegades els hi oferien amor però d'aquell que es dóna a distancia i que mai acaba emplenant com emplena el bon sexe, el de proximitat.

Els savis van acordar una solució extrema per intentar pal·liar la gana del seu poble; ens menjarem la merda! Ningú ens pot dir que no ho podem fer, és merda, i encara es pot ser més pejoratiu, és puta merda. Si t'ho pares a pensar una mica, la merda és un succedani d'aliments puix que temps enrere havia estat menjar, com el polític temps enrere havia estat una persona normal. El poble en principi va dir que se la mengés el poderós, que allò era absurd, però qui vol menjar no malgasta les forces protestant si les pot emprar mastegant.

"Si! Volem menjar merda!" va ser la crida de tots plegats, defensant allò que semblava grotesc però que prenia un caire de proclama espectacular.  La junta de savis van començar a parlar de la merda com un plat prou bo, com un plat que tothom podria tenir a taula, inclús van demanar voluntaris; ja sé sap que sempre hi ha qui és més assidu a assentar-se al racó de buidar.

La gent entusiasmada cantava pel carrer alabant les propietats dels excrements, que eren el que eren, fems,  però menys era perdre-hi una extremitat o la vida. Es podria aprofitar aquella expressió "qui no té tall rossega la merda". Aquells qui els hi havien negat el menjar es van començar a preocupar. Un , el més ruc de tots, inclús va provar la merda no fos cas que haguessin estat equivocats; es va mossegar a ell mateix i es va esqueixar el braç. S'havia de prohibir el menjar merda, hi havia gent a la resta de contrades que no ho feia, segurament per un tema obvi d'higiene i d'anar massa farts, però aquell era un lloc de "ho en mengem  tots o la merda al riu".

I qui prohibeix menjar merda ràpidament queda jutjat perquè al qui se la menja li atorga dignitat. D'aquell femer, al cap i a la fi, poca cosa se'n podia fer, però era una proba de responsabilitat per aquella gent estranya; si podien ser feliços inclús menjant merda com seran davant d'un plat normal?

FEU EL VOSTRE COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Uriol Gilibets
"Graduat" en Estudis Literaris. Inspirat per grans persones com Jorge Bucay, Paulo Cohelo i els savis del passeig
Predicció Solsona
diumenge
4°C  17°C
dilluns
6°C  17°C
dimarts
7°C  21°C
Jordi Cuixart: «La garantia del dret a l'autodeterminació passa per una vaga que aturi el país»
Jordi Cuixart, president d'Òmnium/Adrià Costa

Jordi Cuixart: «La garantia del dret a l'autodeterminació passa per una vaga que aturi el país»

El president d'Òmnium fa una crida a preservar "els drets bàsics" de la ciutadania amb una aturada que "enviï un missatge clar a la Unió Europea" | "Estem convençuts que tots els sindicats faran tot allò que sigui possible perquè aquesta vaga es produeixi i tingui un resultat històric", afirma Cuixart

Grup Nació Digital
Des de maig de 1996
Editorial: SCG Aquitània SL
Tecnologia: Sobrevia.net
Llicència: CC BY-NC-ND
Amb la col·laboració de: