Ús de cookies
Nació Solsona utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies. Accepto

Aquella alerta

"Un poble unit, que va a la seva i és conscient que hi té tot el dret, és impossible d'aturar"

| Actualitzat el 01/05/2015 a les 07:01h
Els catalans tenim en perspectiva dues collites d’eleccions, les del 24 de maig i les del 27 de setembre, i ja ho val que hi estiguem ben alerta. Perquè no ho tindrem gens de fàcil, puix que ahir el Sr. Rajoy deia terminantment que no hi hauria eleccions al setembre, ni plebiscitàries, ni de cap altra mena. Faran l’indicible per a afollar-nos l’intent de llibertat. El Sr. Rajoy sempre s’empara de la democràcia per a impedir-nos la iniciativa i la llibertat, i no esperéssiu pas que entri, que entrin en raó ─lasciate ogni speranza. Per tant, sí, amb la falç al puny ─amb valentia, amb enteresa, amb constància─ però sempre ben alerta.

I en aquest cacau hi veig altres dos negatius que cal posar a la balança. Primer, que en tota la llargària de la dictadura de Franco arribaren a Catalunya grapats d’immigrants de la península ibèrica, amb un encàrrec explícit, o concomitant, de no aprendre català i vindicar España a tort i a dret, on anaven. Bé, benvinguts, que ja són aquí, però l’alerta indica que aquesta multitud ─que era empesa cap a casa nostra amb la finalitat política de desfigurar-nos, cal dir-ho pel seu nom─ fa un magma molt divers i difícil de definir davant el vot per una sobirania de Catalunya... Són lliures de fer allò que més els faci peça, però nosaltres alerta. Benvingut i ben estat a Catalunya aquell que no va contra nosaltres, ni que no es decideixi a anar a favor nostre.

L’altre factor el fan aquells catalans, generalment granats, que aguantaren el cop de la victòria de la guerra civil i rentat de cervell de quaranta anys d’atac persistent a la llengua i a la nostra identitat, fins al punt que molts encara tinguin el criteri capgirat i els sembli que Catalunya només té la via de continuar aferrada a Castella ─al capdavall ignorància i aquell ocult auto odi. Però no se sap com votaran aquestes plèiades... L’una i l’altra.

Tot plegat indica que cal estar molt alerta i preparats per a qualsevol eventualitat adversa, injusta. Jo sempre he defensat que si les votacions ens fallen, que no les deixen fer ─que ja és dir en una democràcia─, o que el no superés el sí, cal valer-nos de la injustícia històrica comesa contra Catalunya amb la immigració que se’ns va imposar, lligats nosaltres de mans, i amb la mentalitat de molts catalans contra casa seva, injusta, absurda, la qual no pot decidir res, en estricta justícia.

El greuge comès contra Catalunya i els catalans no ha estat mai reconegut i del Govern central mai no ens n’han demanat perdó. ¿Demanar ells perdó? Vés també quins absurds que em passen per la barretina! Sempre pensant que al voltant nostre hi ha humanitat i civilització!

No hauríem de restar pas muts i callats. Caldria ventilar aquests greuges i fer-los valer de cara a la nostra llibertat. Caldria explicar-los als països que tenen més acció sobre el món i fer-los veure com ara aquell passat, i aquest present, ens perjudiquen i ens aturen.

Jo sempre he vindicat, i majorment en l’avinentesa d’una elecció prohibida, o abortiva,  de tirar pel dret. Amb això vull dir que la Generalitat ─tenim un president valent i una puntal seu al costat, visionari, i també clar i valent, que és l’Oriol Junqueras, que són la clau, ells dos, que són el feliç enllaç i la providencial conjuntura─, el Parlament català, que són immensa majoria, l’Associació dels Municipis per la Independència, que són tants i valents, l’Assemblea Nacional Catalana, les entitats independentistes i el gros grapat de catalans, declarem Catalunya lliure i sobirana i endavant.

I una vegada fet aquest pas, valent i terminant, posar-hi tots pit i vindicar-lo davant el món. Actuar des del primer moment en llibertat i deslligats de tot poder estrany a casa nostra. Que vinguin amb tants d’exèrcits com vulguin, crec que no durarien gaire aquí, perquè m’hi jugo el coll que el món els farà un crit de seny i de llibertat.

I si tan malament ens anés, no ens descoratgem, que hi ha més dies que llonganisses. Sant tornem-hi. No ho podríem fer mai, de desanimar-nos i plegar veles. La constància tot ho venç i de tot se surt. Un poble unit, que va a la seva i és conscient que hi té tot el dret, és impossible d'aturar, se n’ha de sortir per força.

COMENTARIS

quina injustícia
Anònim, 01/05/2015 a les 22:22
No tinc paraules per expressar la indignació i repulsa que em produeix aquest article.

No es pot ser més xenòfob i més injust.

Des dels inicis del sègle XX amb la industrialització va arribar gent d'altres contrades i van venir a treballar per fer gran aquest pais.

Alguns, com l'avi de qui això escriu, va venir a defensar Catalunya i la República a trets de fusell a l'Ebre; mentre molts "d'aquí" combatien en el bàndol feixista; per cert, pregant a la mare de déu de Montserrat abans de matar republicans.

No conec ningú que hagi emigrat a aquesta terra meravellosa amb un llibre d'instruccions sobre quina llengua havia de parlar o quina cultura havia d'exportar; els que conec van venir a treballar i a guanyar-se la vida i, de pas, a engrandir aquest pais.

Només ments misserables com la seva poden afirmar aquest grapat de bestiesses i proclamar la divisió dels ciutadans d'aquesta meravellosa terra, partint de mentides i falsedats, donant per cert que els emigrants i els seus fills segurament són "menys catalans" que vostè mateix o de tot el qui no pensi com vostè. Realment misserable i mesquí.

Uuna bona persona mai faria proclames de gent armada amb falç a la mà i donaria consignes sobre què cal fer si hi ha intervencions militars; gent com vostè l'únic que fan i aconsseguiran és dividir i violentar aquesta meravellosa societat catalana en la qual tothom conviu en pau, pensi com pensi i parli en l'idioma que parli.

I si us plau, deixi d'ofendre els nostres pares i avis, alguns dels quals li ben asseguro que han lluitat bastant més per aquesta terra del que vostè arribarà a fer mai.

Sorpresa
Anònim, 03/05/2015 a les 15:37

Que el comentari sigui molt millor que l'article és per reflexionar.
Alguns viuen una altra realitat¡¡
Anònim, 08/05/2015 a les 13:32
LLegint l'article em dona la sensació que l'autor viu en un altre país, i en un altre moment de la història. Mes ben dit, inventa una història i demostra desconéixer totalment els protagonistes de la política d'avui dia. Ben aviat es donarà compte de l'au`tentica realitat. Només cal esperar els resultats del 24 de maig i els del 27 S.
Vo-mi-tiu
Anònim, 17/05/2015 a les 21:51
És una vergonya que Nació Digital continui oferint una columna d'opinió a aquest senyor perquè projecti la seva ràbia contra tot allò que no és com ell voldria que fos. L'article explica mentides que només poden provenir d'un odi malaltís envers tot allò que vostè considera impur i menyspreable senzillament per no ajustar-se als seus deliris. L'article és vomitiu en la mesura en que gairebé es pot olorar la seva bilis rajant entre les seves línies. No tinc clar si alguns paràgrafs d'aquest escrit no són constitutius de delicte, però faré el possible per intentar aclarir aquest dubte. Una recomanació sincera: adrecis al psicòleg de la parròquia amb urgència. A aquestes alçades de la vida és difícil que vostè sigui capaç d'aprendre a respectar a l'altre, però almenys el temps que estarà a la consulta serà temps no invertit en perpetrar texts com el d'avui.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Pere Ortís
Escriptor i sacerdot. Ha compaginat les tasques sacerdotals de la diòcesi de Solsona amb llargues estades, durant més de trenta anys, a Hondures i Nova York. La seva trajectòria com a narrador començà amb la novel·la La pell de la iguana (1974), i continuà amb El clam de l'asfalt (1976), Mirall d'anatema (1982), La petja incerta (1986), Lo cop de falç (1987), Lo crit del guacamai (1988), Cròniques de l'aborigen crònic (1995), El sol de la darrera selva (1998) i L'ombra del còndor (1998). Publicà l'assaig On va el català? (1995), i traduí el clàssic Catalònia Infelix.
Predicció Solsona
dimarts
10°C  21°C
dimecres
8°C  18°C
dijous
7°C  16°C
Jordi Cuixart: «La garantia del dret a l'autodeterminació passa per una vaga que aturi el país»
Jordi Cuixart, president d'Òmnium/Adrià Costa

Jordi Cuixart: «La garantia del dret a l'autodeterminació passa per una vaga que aturi el país»

El president d'Òmnium fa una crida a preservar "els drets bàsics" de la ciutadania amb una aturada que "enviï un missatge clar a la Unió Europea" | "Estem convençuts que tots els sindicats faran tot allò que sigui possible perquè aquesta vaga es produeixi i tingui un resultat històric", afirma Cuixart

Grup Nació Digital
Des de maig de 1996
Editorial: SCG Aquitània SL
Tecnologia: Sobrevia.net
Llicència: CC BY-NC-ND
Amb la col·laboració de: