Ús de cookies
Nació Solsona utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies. Accepto

Ni víctimes ni herois

«Jo diria que més aviat els catalans ens hem ablanit, especialment a partir de la desfeta del 1714, al seu bon tracte i l'hem trobat normal»

| Actualitzat el 10/02/2015 a les 12:20h
Els catalans no sempre reeixim a reconèixer els nostres defectes, i tampoc reeixim a reconèixer les nostres bones qualitats. I segur que en tenim, tant dels uns com de les altres, que no hi ha cap poble sobre la faç de la terra que se n'escapi. Això dóna varietat, i amenitat, a les races i les fa espectacle per veure com saben afrontar aquest maniqueisme i treure'n profit. Als catalans, especialment els de l'altiplà central, ens han acusat de victimisme, ço és, de fer-nos víctimes del seus abusos sobre nosaltres; acusats de ploraners, apa. Caldria veure si tenen raó o no. Jo diria que més aviat els catalans ens hem ablanit, especialment a partir de la desfeta del 1714, al seu bon tracte i l'hem trobat normal, fins arribar a dir al seu rei Nostre Senyor. "El rei, nostre senyor, ens ha declarat la guerra", segons sona aquella cançó.

Aquesta denominació de Nostre Senyor ha fet osca en el nostre tremp. Allò que comentàvem fa poc que els catalans, en pic sentim que se'ns adrecen en la llengua de Castella, hi reconeixem la veu del senyor, i deixem la nostra de banda per contestar-li amb la seva, per polidesa, per educació; ha estat una bestiesa que s'ha fet grossa entre els catalans. També la manera com ens hem blegat a perdre els nostres furs i les nostres llibertats, i a continuació haver-nos submergit en una tongada humiliant de decadència i oblit de qui som, ens allunya molt de poder adjudicar-nos l'altre títol d'herois. I no perdem de vista que aquest no vindrà a engaltar-nos-el mai ningú i que els espanyols tindran sempre a la boca aquell de victimistes si alcem la veu a favor dels nostres drets i si volem ser lliures. Que això ja és massa per a ells, que no entenen de què ens queixem i a quina altra situació, a quins altres privelegis aspirem enllà dels formidables que ens ha fornit la unidad. De tota manera em creuria que els catalans, d'ençà del tremp mostrat en l'esbatussada del 14 de Setembre, n'hem donat molt poca cosa d'això d'heroismes, segur que pel sentit positivista, materialista de la vida que aleshores forjàrem i per allò que diu "no val a badar".

Bé, la qüestió és que hem de fer el sord a les dues possibilitats, oblidar-nos del tot d'aquestes misèries que són les víctimes i els herois, i sirgar de ferm vers la nostra total Sobirania. Portant davant una noció de pragmática sàvia, que la fa aquella sentència expressada per l'existencialista Kierkegaard que diu (si fa no fa): "El dèspota mor i aquí s'acaba el seu regne; el màrtir mor i allí mateix comença el seu deixant". Els catalans, doncs, ni màrtirs (víctimes), ni herois, però sí que hem de morir als nostres errors i a les nostres submissions passats i tirar endavant convençuts dels nostres drets, de la crida a la llibertat ─crida que clama a tot poble sotmès per un saltre─ que aquest és l'únic deixant que ens toca de tenir ben clar enmig del mar tesmpestuós que ens espera i del qual no ens hem de desviar una esquerda. Bé, mar tempestuós que ens espera, vull dir que l'hem viscut, el vivim i tractaran d'ofegar-nos-hi, però no ens ha de fer tirar una passa enrere i l'hem de deixar que brami al nostre volt.

I ja que hem citat l'il·lustre existencialista, citem un altre talent, bé que d'estructura ideológica diferent, sant Vicenç de Paül, que en aquesta avinentesa ens pot ser útil allò que diu que "el soroll no fa bé, i el bé no fa soroll". Al capdavall una arma excel·lent per oposar al mar tempestuós que diem i fer-li veure que el soroll ─les amenaces, els insults, els pronòstics de mals irreparables, les crides a la lleialtat (?!)─ no pugen al cel com no hi pugen altres sorolls animals, com és ara els brams d'... El bé és la veritat, és el dret a ser lliures i i a obtenir la nostra plena Sobirania. I aquest bé no ha de moure soroll. Cal vindicar-lo amb el silenci de la nostra saviesa, de la nostra fermesa i de la nostra imparable decisió. Ni que hi vulguessin confrontacions i ens vinguessin amb guerres.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Pere Ortís
Escriptor i sacerdot. Ha compaginat les tasques sacerdotals de la diòcesi de Solsona amb llargues estades, durant més de trenta anys, a Hondures i Nova York. La seva trajectòria com a narrador començà amb la novel·la La pell de la iguana (1974), i continuà amb El clam de l'asfalt (1976), Mirall d'anatema (1982), La petja incerta (1986), Lo cop de falç (1987), Lo crit del guacamai (1988), Cròniques de l'aborigen crònic (1995), El sol de la darrera selva (1998) i L'ombra del còndor (1998). Publicà l'assaig On va el català? (1995), i traduí el clàssic Catalònia Infelix.
Predicció Solsona
dilluns
6°C  17°C
dimarts
7°C  21°C
dimecres
8°C  23°C
Jordi Cuixart: «La garantia del dret a l'autodeterminació passa per una vaga que aturi el país»
Jordi Cuixart, president d'Òmnium/Adrià Costa

Jordi Cuixart: «La garantia del dret a l'autodeterminació passa per una vaga que aturi el país»

El president d'Òmnium fa una crida a preservar "els drets bàsics" de la ciutadania amb una aturada que "enviï un missatge clar a la Unió Europea" | "Estem convençuts que tots els sindicats faran tot allò que sigui possible perquè aquesta vaga es produeixi i tingui un resultat històric", afirma Cuixart

Grup Nació Digital
Des de maig de 1996
Editorial: SCG Aquitània SL
Tecnologia: Sobrevia.net
Llicència: CC BY-NC-ND
Amb la col·laboració de: