El Jordi Viladrich (33), el Pere Roca (33) i el David Roca (27) són tres ciclistes del club Btt del Solsonès que fa tot just un parell de setmanes se'n van anar a complir un dels somnis de la seva vida. Van carregar les bicis al cotxe i se'n van anar als Alps Francesos i Italians a coronar mítics ports de muntanya del Tour de França i del Giro d'Itàlia, juntament amb 7000 ciclistes més, provinents d'arreu del món.   

-Expliqueu-me què veu anar a fer als Alps? Era com a hobby o bé hi vau anar a competir?

Des que vam començar a anar amb bicicleta que cada any intentem plantejar-nos algun tipus de repte a assolir per així tenir la motivació que fa falta per preparar-lo durant els 6 o 7 mesos anteriors. Durant tot l’hivern, en períodes on s’acumula el cansament i amb la calor sempre és fa difícil. Si et poses un objectiu sempre ajuda a no quedar-te a casa. Sempre ens prenem aquests reptes com a hobby, tot i que entre nosaltres de vegades si que engeguem el cronòmetre per veure una mica si anem progressant.

-Què us va aportar aquesta gran experiència als grans cims del Tour i del Giro?

Per un amant del ciclisme poder visitar aquests paisatges que tantes vegades has vist per la televisió és una sensació especial. L’ambient que es respira es aquelles zones és de ciclisme per totes bandes. Vam coincidir amb gent de tot el món que fa molts més kilòmetres que nosaltres per tal de poder passar uns dies pedalant per la zona, i és que qualsevol aficionat a la bicicleta no pot perdre la oportunitat de visitar tots els ports que tantes vegades ha vist per televisió.

-Repetireu o bé en voleu provar d'altres?

Doncs vam quedar tant contents de la experiència que en principi l’any que vé repetirem. Ara que ja coneixem una mica el recorregut no anirem amb tanta por. I si no és aquesta intentarem fer alguna sortida semblant als Alps o als Pirineus, tot i que aquesta és la més mítica.

-Per què hi vau anar vosaltres tres? Hi havia algú més que en tingués ganes?

Els companys amb qui compartim sortides habitualment haurien estat encantats de venir i, de fet, ens han acompanyat en moltes sortides que hem fet aquí a Catalunya, però preparar aquestes proves requereix molt temps per fer sortides amb bicicleta, tan entre setmana com al cap de setmana i tothom té obligacions per complir. Hem de tenir en compte que tampoc hi guanyem res si no que és un simple passatemps. Però l’any que vé segur que els que han fet “campana” aquest any s’animen.

-Què us aporta el ciclisme?

Doncs és un esport que potser des de fora es veu com a solitari pel fet d'haver de sortir sol moltes vegades i, a part, es veu massa exigent... A nosaltres personalment ens serveix molt per desconnectar del dia a dia, per conèixer paisatges desconeguts que tenim molt a prop, per tornar-te més exigent amb un mateix i sobretot per gaudir de la felicitat que un sent quan veu que va aconseguint els reptes, petits o grans, que es va plantejant cada any.

-És realment dur? O bé menys de com es veu des de fora?

Suposo que depèn de com s’ho agafi cadascú. És un esport que es pot gaudir amb tranquil·litat, passejant amb calma, gaudint de la companyia o dels paisatges per on corres.

En el nostre cas, hi ha dies de tot. Hi ha dies que també sortim més amb calma, però al mig de l’hivern sortint a 0º, quan fas sortides de 150km.... hi ha dies que penses que en arribar a casa llençaràs la bici per la finestra, però és un esport que requereix molta constància, hores i hores i l'acumulació d'entrenaments que és el que ho fa més dur. Al final superar totes aquestes coses també t’ajuda a ser més fort mentalment els dies en en que el cansament i les hores de bicicleta et comencen a afectar.

-Creieu que a Solsona hi ha tradició ciclista, o n'hi podria haver molta més?

Aquí Solsona sí que n’hi ha molta. Sempre trobes gent quan surts a fer una volta i a més a més tenim la sort de viure en una zona ideal per practicar la bicicleta de muntanya amb uns paisatges que enamoren a tothom qui els visita. De fet, la marxa que organitza el nostre club des de ja fa 15 anys, n’és una bona mostra.

El què passa és que és un esport difícil de potenciar per al jovent des dels clubs. És un tipus d’esport on qui s’hi aficiona és perquè és conscient dels sacrificis que li representarà dedicar-s’hi i vol assumir-los a nivell individual ja que aquí gairebé no hi ha treball en equip.

-És possible que us veiem mai competint a alt nivell o és molt complicat?

(Rialles ) Això és impossible. Hi ha gent que porta en aquest món molts anys, gent que ha treballat molt dur i s’ha quedat a les portes d’arribar a l’èxit, o gent que està més preparada que nosaltres. Hem de pensar que qualsevol guanyador de les marxes on participem, que fan uns temps estratosfèrics, possiblement en alguna etapa dels corredors professionals tindria problemes per seguir el ritme dels corredors menys preparats, però que al cap i a la fi són professional d'aquest esport.

Com ja hem comentat és un esport de constància, de millorar una mica cada any i a la nostra edat, ja no ens podem plantejar aquest tipus d’objectius. Amb participar en aquest tipus de proves cicloturistes i poder-les acabar, per dures que siguin, ja estem contents. La competició i la rivalitat la deixem entre nosaltres.