Ús de cookies
Nació Solsona utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies. Accepto
Notícia en PDF
Notícia en PDF

Atemptat a Barcelona

| Actualitzat el 22/08/2017 a les 15:20h

   A tots ens ha deixat esbalaïts i indignats. Cercant-ne el desllorigador, vull dir la seva comprensió des d’un punt de vista humà, i fins diví, no el trobem pas. ¿Matar fills de Déu a nom de Déu? ¿Quina religió és aquesta? On pot portar el fanatisme! Tots els fanatismes són nefastos, però els d’ordre religiós ho són més que els de cap altre ordre. Guerra santa? Si és santa, no és guerra, si és guerra, no és santa. Són dos termes que es refusen i no poden anar mai junts. Per tant, coll a terra amb allò que anomenàrem “guerres religioses”, mirant-nos-les amb cert transport sacre; han estat fruit d’un gros fanatisme religiós, en aquest cas cristià, i això ens avergonyeix força. També les han anomenades “croades”, en darrer terme de “creu” ─inadmissible de tot punt de vista. Com les purgues religioses consistents en “heretges” executats a la foguera a càrrec de la Inquisició, ni que l’executor en fos “el braç secular”, factor que no n’excusa l’Església, ni és vàlida l’excusa que ella hi posava: Ecclesia non sitit sanguine, “l’Església no té set de sang” ─era una  grossa hipocresia.

  El fet ha portat una sèrie de conseqüències que val la pena d’analitzar amb calma i repòs. Perquè són complexes, borroses i tot sovint contradictòries. La primera conseqüència és la vinguda del govern central a Barcelona a fer-s’hi present perquè ho havia de fer. Vinguda que té dues cares, com la té tota hipocresia: la cara legítima és la de la solidaritat amb el poble català, la compassió pel dolor del gros desastre i la voluntat de compartir-lo i d’alleujar-lo. Fins aquí molt bé. I l’altra cara és que, si no venien, feia l’efecte que deixaven la regna de Catalunya abandonada, ara en aquest moment que ella es basqueja sincerament per a ser Sobirana, i calia fer-hi cap a fer-ne acte de possessió, encara, i fer constar que és un terreny on ells manen. Si no haguessin vingut, els qui ara els critiquem encara els censuraríem més.

  I encara s’hi insereix el funeral celebrat a la Sagrada Família, amb assistència dels reis i de l’alt comandament del govern central, presidit pel senyor Rajoy. Amb l’homilia del cardenal, en castellà, tan diferent del Molt Honorable Carles Puigdemont que utilitza normalment el català en presència dels reis i de Rajoy, que hi posa cara de pronòstic reservat; dit sigui de passada, que un pastor evangèlic no ho ha de mirar això de complaure dos o tres del més encimbellats i oblidar-se d’una multitud de fidels que canten a ple pit el virolai. Em recordava el nunci Tagliaferri que, en una concelebració a la catedral de Tarragona, celebrant alguna efemèride diocesana, cità, en la seva homilia, el nacionalismo exacerbado, per tal de congraciar-se amb els poderosos de la cancelleria de Madrid i amb un patent menyspreu pels sentiments del ramat que tenia als seus peus concelebrant, menyspreu que esfereïa. Dic de passada, que jo em vaig enviar una carta de protesta a ell, al nunci, i una altra al Vaticà, molt possiblement que adreçada a Joan Pau II ─i cap em fou contestada.

  Ara la qüestió se centra a veure si el tràgic percaç anirà en pro o en detriment de la nostra independència. Sí que hi havia una comentarista que deia que Catalunya s’ha descabdellat en tot l’afer amb una amplitud i una competència ja pròpies d’un estat independent. Contra aquest punt precís, vegeu la fúria dels contraris, fúria velada, però fúria. Es mastegava a l’aire.

   També ens han donat una mostra de professionalitat, d’eficiència i de civisme els mossos d’esquadra. Vegeu si els catalans en ho poguéssim fer nosaltres lliurement, a casa nostra, amb els nostres de millors, que els tenim en abundància i amb el corresponent esperit! I això és el que no volen els eximis visitants i això vénen a destorbar, en la mesura que poden. Fins i tot la vice presidenta, petita, però bufona, que quan enraona, depenent de sota quin concepte o de quina emoció enraona, fa uns trencs de llavis d’una gràcia encisadora.
Notícia en PDF
Notícia en PDF

COMENTARIS

1er paràgraf
Anònim, 22/08/2017 a les 22:11
El primer paràgraf és l'únic digerible d'aquest text.
penúltim paràgraf
Anònim, 23/08/2017 a les 08:17
I el penúltim paràgraf és directament llastimós i penós.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Predicció Solsona
dimarts
7°C  21°C
dimecres
8°C  23°C
dijous
8°C  23°C
Jordi Cuixart: «La garantia del dret a l'autodeterminació passa per una vaga que aturi el país»
Jordi Cuixart, president d'Òmnium/Adrià Costa

Jordi Cuixart: «La garantia del dret a l'autodeterminació passa per una vaga que aturi el país»

El president d'Òmnium fa una crida a preservar "els drets bàsics" de la ciutadania amb una aturada que "enviï un missatge clar a la Unió Europea" | "Estem convençuts que tots els sindicats faran tot allò que sigui possible perquè aquesta vaga es produeixi i tingui un resultat històric", afirma Cuixart

Grup Nació Digital
Des de maig de 1996
Editorial: SCG Aquitània SL
Tecnologia: Sobrevia.net
Llicència: CC BY-NC-ND
Amb la col·laboració de: