Ús de cookies
Nació Solsona utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies. Accepto
Notícia en PDF
Notícia en PDF

Hilari Raguer: «Una Catalunya independent no agrada al Vaticà, però hi negociaran»

El monjo de Montserrat i historiador està convençut que la República catalana "ha de tenir un exèrcit"

Creu que l'únic que pot fer ensopegar el procés és "la por a represàlies"

"Vaig decidir fer-me monjo a la presó de Montjuïc sota procés sumaríssim. Em vaig fer monjo del 'susto'", diu

, Montserrat | Actualitzat el 16/07/2017 a les 18:19h
Hilari Raguer continua sent, fregant els 89 anys, una ment inquieta. Monjo de Montserrat, els seus treballs com a historiador l'han convertit en una referència per conèixer moltes claus de la Catalunya contemporània. Ha biografiat figures complexes en contextos dramàtics, com el general Batet o el dirigent democristià Manuel Carrasco i Formiguera a Divendres de Passió. A La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española s'endinsa en el suport de l'episcopat a Franco. Independentista sense complexos, contempla esperançat l'arribada de l'1 d'octubre i no té problemes per mostrar-se partidari d'un exèrcit per a la República catalana.  

- Ens acostem a l'1 d'octubre. Fa la sensació que des d'aquí dalt es deu veure alguna cosa sobre el futur del procés que els de baix no percebem.  

- Els montserratins, els que venen a Montserrat, ens diuen "vosaltres aquí esteu al cel". I nosaltres responem que "estem al cel, però no a la lluna". Des d'aquí es veuen les coses amb certa distància, tenim contactes i ens arriba informació. Jo parlo a títol personal, és clar. Jo veig l'1 d'octubre amb serenitat i amb gran esperança. I com que a Madrid no deixen de fer tot tipus de maniobres ofensives, estic convençut que això no té marxa enrere.   

"No sé si el 2 d'octubre serem independents. Si surt bé, ja està fet, però si no surt bé, no s'ha acabat la cosa"

- Amb la perspectiva històrica que té, creu que Catalunya serà independent en pocs mesos?     

- No sé si el 2 d'octubre serem independents. Si surt bé, ja està fet, però si no surt bé, no s'ha acabat la cosa. Continua. Tinc tota la confiança en el president Puigdemont, que està envoltat de bons assessors.

- Què ho podria fer ensopegar?

- Que alguns membres del Govern o dels qui han de dur a la pràctica el procés s'espantessin per por a represàlies. Que proliferés el cas Baiget. Sé que n'hi ha que estan disposats a tot, però no sé si tots estan disposats a tot [pocs dies després es produïa la crisi de govern]. Però el procés seguirà endavant. Hi ha dues grans novetats en el procés: s'ha perdut la por. Jo vaig anar a la presó per haver escrit una cosa independentista, i tenia por. El punt d'inflexió va ser la votació d'Arenys de Munt, que recorda la història del vestit de l'emperador. Però si l'emperador va nu...

I l'altra gran novetat és que ho veiem a l'abast. Jo sóc independentista des de nen, però ho veia com un gran desig sense possibilitats. Fa uns anys, en un congrés de corals infantils a Liubliana, a Eslovènia, la gent ens preguntava: "per què no opteu per la independència? A nosaltres ens ha anat molt bé". A Eslovènia coneixen molt bé el cas català. Nosaltres responíem: què més voldríem! Durant tres segles, ens hem mogut en el terreny del què més voldríem. Ara estem en el què més volem i què més tindrem.
 

Hilari Raguer en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa

  
- Coneix a fons la Santa Seu. Us heu referit sovint al paper que jugaria el Vaticà en cas d'una independència de Catalunya. Com creu que ens mira Roma?

- La política del Vaticà és realista. Una cosa és el que li agradaria i una altra és el que es troba. Hi ha molts exemples. En el cas de la independència de les repúbliques americanes, pacten amb els presidents de les noves repúbliques. Un altre exemple el tenim durant la proclamació de la Segona República espanyola, el 1931. Pius XI convoca una reunió de la congregació d'afers extraordinaris, que tracta de les relacions amb els estats. Tots els cardenals presents, de forma unànime, conclouen que el nou règim és il·legítim perquè sorgeix d'unes eleccions municipals. I a la vegada, decideixen que s'ha d'acceptar per negociar els drets i interessos de l'Església. En el cas de Catalunya, la independència no els agrada. Perquè, a més, Itàlia també és un país amb problemes de cohesió. La unificació és encara recent. Però des del moment que hi hagi un govern independent, hi negociaran. Això és indubtable.

"Franco no ha de ser al Valle de los Caídos, perquè mentre hi sigui, allò serà un mausoleu a la seva glòria"

- Parlem de memòria històrica. Vau ser membre d'una comissió d'experts formada durant el govern de Rodríguez Zapatero per estudiar un projecte pel Valle de los Caídos. El tema s'ha reobert amb una votació al Congrés que reclama que les restes de Franco siguin traslladades. Què s'hauria de fer a Cuelgamuros?

- Un historiador va dir que caldria deixar que s'ensorrés tot perquè allò va ser una obra faraònica de tercera per la mala qualitat dels materials. L'únic que es manté bé és la creu. Jo crec que no es pot deixar que es degradi perquè hi ha 30.000 espanyols enterrats. Una mica com els camps de Buchenwald o Auschwitz. Vam proposar que es reparés per convertir-ho en un centre d'interpretació, amb panells explicatius, amb els noms dels enterrats, i guies que ho mostrin. Dit això, Franco no és un caído de la guerra i, segons un nét seu, mai va dir que volia ser enterrat allí. José Antonio sí que ho va ser i podria ser allí, però no amb la preeminència que se li ha donat. Franco no ha de ser al Valle perquè mentre ell hi sigui, allò serà un mausoleu a la seva glòria i no es pot permetre. Canviarà molt si no hi és. Anys després de la guerra, van veure que allò de caídos por Dios y por España no quedava bé i s'hi van dur morts del bàndol republicà, però sense consultar les famílies. Caldria identificar els morts, que no sempre es pot fer perquè molts fèretres s'han podrit i hi ha restes barrejades.

- Queden encara mites falsos per desmuntar de la Guerra Civil?

- Sí. Fa poc va morir Hugh Thomas, l'historiador britànic que va voler fer una història imparcial. Treballava amb molta bibliografia, però amb pocs documents. Si trobava un aspecte en què estaven d'acord els dos bàndols, ho donava per bo. Però hi ha alguns temes en què franquistes i republicans diuen el mateix, però no són veritat. L'un és sobre una Catalunya separatista i deslleial amb la República. Bosch i Gimpera ja ho va contestar. Companys va ser sempre fidel a la República. Hi va haver negociacions amb potències estrangeres, però va ser d'acord amb el govern de Negrín.

Sobre l'Església, tots dos bàndols afirmen que el Vaticà va donar suport als revoltats. Els bisbes espanyols no van participar en la conspiració militar, però amb l'esclat de la guerra s'hi van adherir amb entusiasme. A Franco li interessava aparèixer amb l'Església al costat, i als republicans també perquè d'aquesta manera justificaven la mort de capellans. A París vaig consultar l'arxiu del ministre republicà de Justícia Irujo, del PNB, on vaig poder accedir a documentació sobre el Vaticà davant la guerra.

Hilari Raguer, atenent les preguntes. Foto: Adrià Costa


- El Vaticà era reticent a implicar-s'hi?

- Sí. En primer lloc perquè no sabien qui guanyaria. Si aquesta primera raó es va dissolent a mesura que Franco va guanyant, una segona perdura fins al darrer moment i després. I és que hi ha temor a la penetració de la ideologia feixista i nazi, que veuen pagana. Roma no reconeix Franco fins a finals de 1938. De primer, Burgos envia el marquès de Magaz, que ha d'esperar perquè el rebi Pius XI, que el primer que li diu és que a la zona franquista s'afusella capellans igual que a la republicana. Es refereix als sacerdots bascos nacionalistes afusellats per Franco. Pius XI admirava els sacerdots bascos, sorgits del seminari de Vitòria, els més ben preparats d'Espanya, sòlids doctrinalment i oberts socialment.    

- La relació entre el Vaticà i Franco no eren tan idíl·liques com a vegades semblava.

- Hi ha una gran distància entre les manifestacions públiques i la documentació reservada. El cardenal Pacelli, secretari d'Estat i futur Pius XII, no volia que els bisbes publiquessin la carta col·lectiva definint la guerra com una croada. Hi ha una carta de Pacelli -n'he fet ara un article- que no es va arribar a enviar i que demana al cardenal Gomá, arquebisbe de Toledo, que no es faci públic el document dels bisbes espanyols. Però s'assabenten que la carta col·lectiva, encara que no s'hagi fet pública, ja s'ha enviat als bisbes de tot el món, i ja no poden dir que no s'enviï. No conec cap altra carta no enviada que sigui tan important perquè demostra que a Roma la Carta Col·lectiva no agradava. Però es troben amb els fets consumats que es fa pública abans.

"L'Església ha de demanar perdó pel paper que va tenir a la Guerra Civil i especialment per la complicitat en la repressió"

- L'Església ha de demanar perdó pel seu suport al franquisme?

- Sí. Ha de demanar perdó pel paper que va tenir a la Guerra Civil i especialment per la complicitat en la repressió. Joan Pau II va demanar perdó pels errors de l'Església, han demanat perdó els episcopats d'Alemanya, de l'Argentina, de Xile... Aquí no.

- Quan va decidir ser monjo de Montserrat?  

- Estant a la presó de Montjuïc sota procés sumaríssim. Em vaig fer monjo del susto. Des de petit vaig rebre formació religiosa i m'ho vaig plantejar. Després, en un moment en què pràcticament ho havia descartat, estava fent el servei a Sant Joan de les Abadesses, fent les pràctiques per alferes, vaig baixar a Barcelona. Era el moment de la vaga de tramvies de març de 1951, però el viatge no tenia relació amb la vaga. Jo ja estava en contacte amb joves com Jordi Pujol i Joan Reventós, i tenia relació amb estudiants d'altres països. Un dia, vaig redactar un manifest de la FNEC demanant a estudiants belgues que no tinguessin tractes amb el sindicat oficial SEU. Ho vaig ensenyar de manera imprudent a un amic del Grup Torras i Bages, Francesc Bonet, germà de l'arquitecte de la Sagrada Família, just el moment en què passava una patrulla.

Hilari Raguer, entrevistat pel periodista Pep Martí. Foto: Adrià Costa


El règim va fracassar davant la vaga de tramvies, que va superar-lo. I va reaccionar acusant una conxorxa comunista internacional. Eren dies d'activitats del maquis i a mi em van agafar amb un full de propaganda mentre feia el servei. Se'm va obrir un procés sumaríssim. Va intervenir el bisbe Modrego per fer que el procés es convertís en ordinari, però mentrestant vaig estar pres set mesos i dinou dies al castell de Montjuïc. Vaig ser condemnat a dos anys de presó per "ultratges a la nació espanyola i al sentiment de la seva unitat". Jo aleshores era més aviat un bon noi i els primers dies no sabia si estava somiant.       

"Anava amb por quan em van lliurar a les autoritats militars, però passar de la policia a l'exèrcit va ser com passar de mort a vida"

- Què recorda d'aquells mesos a Montjuïc?

- Per mi, passar de la policia a l'exèrcit va ser com passar de mort a vida. Anava amb molta por quan em van lliurar a les autoritats militars, a la matinada del 2 de març.  En canvi, em van rebre com un compañero. Jo estic agraït a l'exèrcit espanyol. El comandant del castell, un aragonès que es deia Catalán, em va dir només arribar: "Ànim, noi! Aquí el pitjor són els primers trenta anys. Després el cos s'acostuma". Però vaig estar molt ben tractat. Discrepo dels qui tenen aversió a tot el que sigui militar.

Una Catalunya independent haurà de tenir un exèrcit, no siguem ingenus. I haurà de tenir estructures de disciplina militar, des de mossos d'esquadra, bombers, rurals. És ingenuïtat anar contra totes aquestes coses.  
 
- Ho diu convençut.

- Els anys quaranta, Joan Sales i Alexandre Galí van tornar de l'exili de Mèxic. Era després de les festes de l'entronització de la mare de Déu de Montserrat el 1947, que els van donar la sensació que es podien fer coses a l'interior. Havien publicat els Quaderns a l'exili i aquí van donar un seguit de conferències a grups de joves. Un dels temes va ser reaccionar contra els corrents antimilitaristes. Una cosa que recordo que ens van dir era que si no et veus amb cor de plantar cara a l'exèrcit espanyol, calla, però no te'n riguis. És l'únic que no et perdonaran.    

- Creu que Montserrat continua sent més que un monestir?

- Certament. Té una gran ressonància. Es va veure amb l'entronització, que va començar amb una cosa molt eclesiàstica, una col·lecta. Es va fer una comissió Abat Oliba, presidida per Fèlix Escalas, home ben vist pel règim que havia estat president de la Generalitat designat per Madrid després del 6 d'Octubre. El secretari era Fèlix Millet, el pare. I el secretari del secretari era Josep Benet, que en va fer una mobilització popular, que per mi és un precedent de les grans mobilitzacions de les diades. Es van crear moltes delegacions de la comissió Abat Oliba. Jo era de la delegació universitària, que coordinava Josep Maria Ainaud de Lasarte.   
 

El monjo i historiador Hilari Raguer. Foto: Adrià Costa


- I des d'aquest 1947, Montserrat el veieu amb el mateix compromís?

- El mateix no perquè aleshores es feia una funció de suplència. Hi va haver un temps que la revista Serra d'Or era l'única revista catalana. En molts moments, el dret de reunió només es podia fer aquí. No era perquè ho digués el Concordat, que establia que la policia no podia entrar en els recintes religiosos, tret de casos excepcionals... que els decidia el règim. Si es van fer actes aquí era perquè el règim valorava el cost que podia tenir entrar al monestir. Si Franco venia a Catalunya, pujava a Montserrat. No era per veneració a la Moreneta. Quan Joan Pau II va visitar Catalunya, es va intentar que no vingués a Montserrat. Va ser el cardenal Jubany qui ho va exigir.

- Aquí dalt és més fàcil creure en Déu?

- Sí, perquè veus la fe senzilla, devota, la fe del poble. També coneixes els no-creients, però sobretot els creients.  

"Les declaracions del bisbe Novell sobre els homosexuals ni les diria ni les penso, però té tot el dret a dir-ho"

- Les relacions entre l'Església i la societat civil a vegades són sacsejades per declaracions polèmiques d'alguns bisbes. Què en penseu del bisbe de Solsona, Xavier Novell?

- Comparteixo el seu independentisme i admiro la seva espontaneïtat, que a vegades li ha provocat disgustos.

- En alguns temes hi deveu discrepar.

- Les seves declaracions recents sobre els homosexuals, parlant de la manca d'una figura paterna, ni les diria ni les penso. Ara, crec que té tot el dret a dir-les. 
 

Hilari Raguer al claustre de Montserrat. Foto: Adrià Costa

Notícia en PDF
Notícia en PDF

COMENTARIS

clar i catala
Ramon Clotet, 19/07/2017 a les 16:14
Admiro la clarividencia i la precisio del pare Hilari Raguer. Es un bon catala i un bon cristia. Quin privilegi poder llegir les seves opinions. Tant de bo que tots ens sapiguessim explicar aixi de clar i respectuosament


.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Predicció Solsona
dijous
7°C  16°C
divendres
8°C  21°C
dissabte
7°C  21°C
Jordi Cuixart: «La garantia del dret a l'autodeterminació passa per una vaga que aturi el país»
Jordi Cuixart, president d'Òmnium/Adrià Costa

Jordi Cuixart: «La garantia del dret a l'autodeterminació passa per una vaga que aturi el país»

El president d'Òmnium fa una crida a preservar "els drets bàsics" de la ciutadania amb una aturada que "enviï un missatge clar a la Unió Europea" | "Estem convençuts que tots els sindicats faran tot allò que sigui possible perquè aquesta vaga es produeixi i tingui un resultat històric", afirma Cuixart

Grup Nació Digital
Des de maig de 1996
Editorial: SCG Aquitània SL
Tecnologia: Sobrevia.net
Llicència: CC BY-NC-ND
Amb la col·laboració de: