Opinió

Rosa Parks, política i dret

«Les lleis s’han de canviar per fer-les millor, no per objectius conjunturals, i no es pot anar als tribunals només quan es vol una interpretació favorable»

| 06/08/2017 a les 22:02h
A propòsit que les normes injustes s’han de substituir per altres que ens acostin a la justícia plena, diferents representants polítics catalans han parlat i fins i tot s’han comparat amb Rosa Luise MacCauley. Coneguda pel nom del seu marit, és a dir, Rosa Parks, era una teixidora de 42 anys que cosia llençols i el dia 1 de desembre de 1955 es va negar a seguir les indicacions del conductor d’un autobús en referència al lloc on havien de seure les persones de raça negra.

Rosa Parks no era la primera: una noia de 15 anys estudiant de secundària, embarassada i de família molt pobre, ho havia fet vuit mesos abans a la mateixa ciutat de Montgomery, Alabama. Es deia Claudette Colvin i va ser detinguda i empresonada. L’organització de defensa dels drets civils va organitzar una recollida de diners a les esglésies on assistien els negres i va fer-se càrrec de la defensa jurídica davant dels tribunals de la jove Claudette.

Quan Rosa Parks va decidir emular la jove adolescent, també fou detinguda, jutjada i condemnada, però els líders de les organitzacions de defensa dels drets civils, encapçalats per Martin Luther King, no només es van fer càrrec de la seva defensa sinó que amb l’antecedent de la lluita contra la condemna de Claudette Colvin, van cridar a la comunitat negra a boicotejar l’ús dels autobusos. Molts havien de caminar hores per anar a les seves penoses feines, però durant tretze mesos bona part de la flota d’autobusos va haver d’estar aturada per manca d’usuaris.

El cas de Rosa Parks, amb els antecedents del cas Colvin, va arribar la Cort Suprema dels Estats Units que va dictaminar que la segregació racial en el sistema d’autobusos era inconstitucional. Era l’any 1956. Rosa Parks, política i dret.

Analitzar aquest fet sense contextualitzar-ho amb la lluita pels drets civils, l’aparició en escena dels joves John i Robert Kennedy i el lideratge de Martin Luther King. L’estreta relació entre mobilització popular i acció política, entre injustícia i defensa jurídica a la cerca del reconeixement de la inconstitucionalitat de les lleis segregacionistes, és una visió reduccionista del cas de Rosa Parks.

És cert que en tota lluita hi ha un primer dia i un primer fet. Però parlem d’uns Estats Units on el jove JFK iniciava la seva cursa a la Casa Blanca i el seu germà en seria el fiscal general després d’una trajectòria de defensa dels drets civils que el va portar a la redacció amb Luther King de les lleis que la història, sempre plena de contradiccions, complots i violència, va voler que signés el president Lyndon Johnson i que prohibien la discriminació racial i atorgaven el dret a vot als nord-americans de pell negra, descendents dels esclaus.

Precisament el president de comportament discutible a l’entorn de l’assassinat de JFK i que va implicar els EUA en la guerra del Vietnam, seria el signant de la feina aconseguida per una lluita caracteritzada per la no-violència i les conquestes davant dels tribunals i en el canvi de les lleis que havien permès tants abusos.

JFK moria assassinat el 22 de novembre de 1963, Martin Luther King era guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 1964 i assassinat el mes d’abril de 1968. Robert F. Kennedy, allunyat de Johnson, aturava la resposta violenta a l’assassinat del líder negre i era assassinat dos mesos després.

No es poden resumir tants fets històrics de tanta transcendència en poques línies, però l’acció de Rosa Parks va ser important i els líders polítics van estar a l’alçada, tant els que lluitaven des del carrer com els que van canviar les lleis i la naturalesa mateixa de l’administració americana.

La mobilització no violenta va ser fonamental, però no van renunciar mai al camí d’obtenir el reconeixement dels tribunals, de les institucions internacionals i del Congrés i Senat dels Estats Units pel que fa al principi de lleis canvien lleis.

He necessitat fer aquesta reflexió
perquè el reduccionisme d’explicar només la part bona d’un gest o la part dolenta d’un desenllaç em preocupa si el reduccionisme alimenta el fanatisme en totes les seves presentacions. És abominable que el govern espanyol s’encuirassi darrere les lleis considerant-les inamovibles, quan els tribunals, fins i tot el Tribunal Constitucional, han dit en reiterades ocasions que el nostre constitucionalisme no és militant i, per tant, l’esperit i la lletra de la Constitució ordenen a les cambres de representació política a adaptar les institucions i les lleis a les demandes que la societat vagi formulant.

És preocupant escoltar algunes veus a Catalunya afirmant que s’ha acabat la via política i la via del dret i que només queda el carrer, perquè quan el carrer es mobilitza ho ha de fer en la confiança de demostrar que està en possessió de la justícia i serà reconegut pels tribunals i les institucions internacionals. Si no es persegueix aquest objectiu, és que no hem llegit adequadament els fets de la història.

Les lleis s’han de canviar, per fer-les millor, no per objectius conjunturals i no es pot anar als tribunals només quan es vol una interpretació favorable i cridar al seu rebuig i desobediència quan és desfavorable. A més desobediència, menys reconeixement internacional. Som els catalans els que ens hem d’erigir en defensors de l’esperit que va fer possible un pacte constitucional que ens havia de reconèixer i és l’estat espanyol el que l'ha prostituït i ho hem de fer entendre al món.

Ningú no és Rosa Parks, perquè aquell fet pertany a un instant irrepetible. Tots som Rosa Parks perquè no podem intentar canviar un sistema parlamentari de sufragi universal sense preveure que no són les autoritats polítiques ni els líders de les mobilitzacions qui hauran de fer d’autoritat neutral i establir legitimitat i legalitat.

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Ni rioja ni oli andalus
Anònim, 06/08/2017 a les 22:30
+34
-8
Voste es pensa que Espanya es com els USA, oi?. Voste es pensa que, almenys, es com els USA als anys 60, oi?. Doncs voste esta molt confosa, perque els principis en que esta basat el sistema politic america no poden estar mes allunyats del que no es mes que una dictadura feixista emblanquinada, com els sepulcres de la Biblia, per encabir els mes tebis i venals dels opositors. I ja sap qui vull dir, oi?. I, si parlem de la societat, els valors i merits dels que triomfen mitjancant el seu esforc, i inteligencia no poden ser mes lluny de la cultura del "compadreo" i del que, fins i tot en angles, es diu "old Spanish customs".
altra vegada
Abc, 07/08/2017 a les 05:40
+32
-7
Evidentment sortim al carrer per forçar els tribunals internacionals ja que l'estat es tanca.
On ês el problema.?
Sis plau no ho compliquis. És molt clar. Per què sempre regateges només els indepes?
complex
Boi Grau, 07/08/2017 a les 09:11
+30
-6
Resposta a "altra vegada": la senyora Tura, més enllà del seu digne esforç per il·lustrar documentalment les seves opinions, no s'ha alliberat encara d'un complex que pateixen tantes persones que es consideren d'esquerres: creure que aspirar un estat propi és anar contra la fraternitat universal i contra la solidaritat. En el fons, posa, i posen, en el mateix sac el nacionalisme i l'imperialisme, sense voler reconèixer que el nacionalisme català no és el mateix nacionalisme francès i el nacionalisme alemany: Estats botxins responsables de tantes morts al s.XIX i XX a Europa, nacionalismes que K. Marx acusava, amb tanta raó.
Per això passa que tanta gent d'esquerres barreja i confon tota mena de nacionalismes, sense voler admetre que hi ha nacionalismes imperialistes i nacionalismes alliberadors. Que requereixen tractament i qualificacions molt diferents. La sra Tura, com tants altres polítics catalans d'esquerres (el sr. Boada, per exemple) no ha volgut entrar en aquestes precisions i el complex de nacionalisme de dretes els atenalla.
Absurdo
Anònim, 07/08/2017 a les 09:26
+8
-31
El choque de trenes ha de ser explosivo. Con todo el ruido mediático del mundo y si ha de caer algún patriota, mejor para los propósitos del independentismo.
No cabe otra solución. Lo único es mantenerse escondido detrás del muro para no ser uno de los que caigan. Que sea otro que ya lo nombraremos mártir.
En verdad, hay pensamientos enfermizos dentro de esas cabezas enfermas...
Pioneres
JRRiudoms, 07/08/2017 a les 09:54
+18
-2
Sense entrar al fons de l'article, dir que abans de Rosa Parks i Claudette Colvin, una altra dona negre va fer una acció semblant l'any 1944. Aquesta persona va ser Irene Morgan, una adventista del setè dia.
Atentament
Sra. Tura...
Anònim, 07/08/2017 a les 13:10
+13
-3
Sra. Tura:
Ja que apela vosté a alguns líders nord-americans, li citaré un altre, aquest de caràcter "fundacional", que potser la inviti a vostè a repensar una mica la seva croada personal contra el referèndum i a favor del règim del 78 pactat pels seus amb el franquisme (y així ens va!):
"Cuando la injusticia se convierte en ley, la rebelión se convierte en deber."
(Thomas Jefferson)
I li citaré també en Desmond Tutu:
"Si eres neutral en situaciones de injusticia, has escogido el lado del opresor."
Faci el favor, Sra. Tura, d'escollir millor les seves opcions i de quin costat es posa...
Esquerres burgeses
Anònim, 07/08/2017 a les 16:45
+13
-2
Vostè viu a Espanya, senyora Tura?

Si ho fa, deu viure molt còmodament, aburgesadament diria. No li interessa que la gent siguin ciutadans, conscients dels seus drets, sinó una massa infantil que ha de confiar en els polítics. I vostè es diu d'esquerres?
L'esquerra conservadora de Tura.
Secundí, 07/08/2017 a les 22:34
+17
-2
El que queda clar és que per a Montserrat Tura el ritme dels canvis a de ser dins del "Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley" i han de ser "despasito". Açò és típic de "l'esquerra" conservadora, la que viu tan bé que només se n'ocupen i es preocupa dels canvis quan aquets són de debò i poden fer trontollar el règim del 78 que ha sustentat el seu castell ideològic en un núvol de cotó. A aquesta esquerra mai no li ha interessat acabar de veritat amb la injusticia i la desigualtat. Més aviat s'ha dedicat a viure de gestionar el patiment i la frustració de la gent. Com els frares medievals, grossos i bons vivants, prometen un paradís que no arribarà mai. I ni això. Per ells cal anar a poc a poc. Molt a poc a poc. La cosa ha d'anar de segles. I mentre arribem ells tractaran de complir amb la seva obligació que és viure bé, molt bé, tant bé que no els importe quan arribem.
Així s'avança
Ramonet, 08/08/2017 a les 08:18
+14
-2
Els Estats Units van néixer de foma "il.legal":una Declaració d'Independència que parlava del dret de les persones però no reconeguda per la Gran Bretanya.I això marca.
A Espanya impera l'esperit d'Alfonso Alonso (Las leyes se cumplen aunque sean injustas) o de la Cospedal (Cataluña no es de los catalanes sino de España) i que vé de molt lluny. Quin refotut canvi de lleis espera la sra. Tura aconseguir dels monàrquics?.I qui li assegura que seria en el sentit que ens convé?
Amb el desenllaç desitjat
Antoni Cuadrench, 08/08/2017 a les 08:19
+13
-2
La realitat no és mai de mel i sucre.
La primera part del seu relat no ofereix cap dubte: tot va ser violent i amb els assassinats que tots coneixem.
No és gens fàcil.
Pel que fa al reconeixement internacional. No serà pas la regla de tres que vostè Sra. M. Tura li convé: "A més desobediència menys reconeixement internacional".
Quan una parella s'ha trencat no la faci passar novament per la vicaria. Fora una gran imprudència sense cap sentit.
Col·laboracionista Tura
Anònim, 08/08/2017 a les 09:24
+9
-0
El reconeixement no guarda cap relació amb el nivell de desobediència, sinó amb la seva força.
L'objectiu ara ja no és transformar les vostres lleis. És poder fer les nostres.
Patètic article
Anònim, 08/08/2017 a les 18:10
+0
-0
Lamentable l'exercici de la Sra. Tura de deslegitimar l'alliberament nacional de Catalunya. Si fem el que fem és perque l'estat espanyol no ens deixa més opció.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Montserrat Tura
Metgessa, especialitzada en gestió de serveis de salut i economia sanitària. Va ser alcaldessa de Mollet del Vallès (1987-2003), població on va néixer i on ha viscut sempre, diputada al parlament (1995-2003 i 2010-2012) i consellera d'Interior (2003-2006) i de Justícia (2006-2010). Actualment forma part de la direcció assistencial dels Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà. És mare de dues filles. A Twitter: @montserrat_tura.
El vehicle en flames al mig del carrer | NacióGranollers
01/01/1970
Les flames s'haurien iniciat per una avaria del vehicle
Aspecte que oferia la Porxada | Ajuntament de Granollers
01/01/1970
La ciutadania s'ha concentrat a la plaça de la Porxada a les 12 del migdia i han fet cinc minuts de silenci
Imatge de l'acció reivindicativa de les JERC | JERC Vallès Oriental
01/01/1970
Volen que la República Catalana que neixi de l'1-O fugi d'una realitat que creuen que és “inherent en el sistema patriarcal i neoliberal imperant a l’Estat espanyol"